Brutal: Above the Claw per a Sega 32X: guanyar combats per aprendre a lluitar

Cada quatre anys, el Dali Llama recorre el món buscant guerrers capaços de combinar destresa marcial i esperit. Els convidats viatgen a Brutal Island per competir pel Belt of Heaven. És una premissa prima, però coherent amb la progressió: el mestre organitza el torneig, observa el rendiment i converteix l’ascens del jugador en una successió de proves.¹

El repartiment de 32X arriba a dotze combatents. El manual n’enumera deu i manté sense nom dos personatges secrets; la guia específica de 32X permet apuntar prudentment a Pantha i Karate Croc com les dues identitats reservades.⁵

El comandament direccional serveix per desplaçar-se, saltar i ajupir-se. Per bloquejar cal prémer avall i una direcció lateral; els salts diagonals combinen amunt amb esquerra o dreta. Atacar mentre t’allunyes pot produir un cop circular, avançar cap al rival allarga l’abast i atacar durant el salt activa la resposta aèria. Cada ordre, doncs, depèn de la posició visible i del sentit de l’enfrontament.¹

El comandament de tres botons associa A, B i C a intensitats lleu, mitjana i forta, però obliga a usar START per alternar punys i puntades. El de sis botons deixa A/B/C per a les puntades i X/Y/Z per als punys. Aquesta distribució és preferible: pots decidir extremitat i potència sense haver de recordar quin tipus d’atac està actiu sota pressió.

Els moviments especials no estan disponibles des del principi de la partida individual. Després d’un rendiment prou bo, el Dali Llama mostra una tècnica i concedeix tres intents per repetir-la. Encertar converteix una demostració visual en una eina permanent; fallar tres vegades ajorna la recompensa. La idea lliga aprenentatge i execució d’una manera poc habitual en el gènere.¹

La fricció arriba quan toca aplicar la lliçó. Diversos especials exigeixen ordres poc còmodes o llancen el personatge cap endavant sense prou protecció; un rival pot saltar-los i castigar la recuperació. Els atacs normals, a més, comparteixen sovint animacions entre intensitats. Tens sis botons i una llista creixent, però massa vegades la decisió eficient continua sent la més elemental.⁴

El joc admet un o dos jugadors. El menú ofereix Start Game, No Frills Head to Head, The Battle i Practice; Options és la pantalla de configuració, no pas un mode de joc. Així queden separades la progressió individual, la lluita directa, la conquesta de l’illa i l’entrenament.³

Guanyar rivals atorga cinturons i obre moviments addicionals. Les contrasenyes conserven el personatge, el nom, el nivell, les victòries, les derrotes i les tècniques disponibles. Cada codi preserva així una petita fitxa del progrés assolit. Completar el joc amb cinturó negre o superior també proporciona el codi per jugar amb el Dali Llama.¹

The Battle, el mode de conquesta, canvia l’escala. Cada bàndol tria tres combatents, els col·loca al seu costat de l’illa i mou una peça per torn. Entrar en una posició ocupada inicia un combat convencional; derrotar tot l’equip contrari dona la victòria. El mapa no substitueix la lluita, però converteix l’ordre dels duels i l’estat de cada membre en decisions compartides.¹

Quatre posicions triangulars introdueixen incentius concrets. Les primeres victòries en aquestes caselles permeten incorporar Dali Llama i Chung Poe, mentre que esperar-hi un torn cura tot el dany. Avançar pot forçar un duel favorable; aturar-se pot salvar un lluitador però cedeix iniciativa. És la millor ampliació de la fórmula perquè produeix conseqüències abans que comenci l’assalt.

Després de cada combat s’activa automàticament una repetició a càmera lenta controlada pel vencedor. START permet ometre-la i el botó A permet tornar-la a començar. És un detall de presentació més que no pas una eina d’anàlisi profunda, però dona al cop final un petit moment d’autoria: qui guanya decideix si reviu l’impacte o torna immediatament a la progressió.¹

L’edició examinada és la nord-americana de Sega 32X, publicada el març de 1995. Aquest és el marc exacte de l’anàlisi; les comparacions només serveixen per observar què transforma el cartutx respecte d’altres versions documentades.²

La coberta la presentava com una versió millorada amb dos personatges nous i un joc estratègic de conquesta. The Battle és la novetat més substancial: no canvia les regles del combat, però afegeix decisions sobre l’ordre dels duels, el desgast i la composició dels equips.¹

Visualment, Sega-16 destaca personatges ben animats i escenaris més detallats que en altres versions, encara que assenyala decorats menys vius que els de PC. La pèrdua més clara és sonora: poques peces molt breus es repeteixen constantment, i diverses veus comparteixen crits genèrics. La 32X fa el joc més vistós, però no li dona una oferta sonora més rica.⁴

Avui conserva una idea genuïnament atractiva: no posa tot el repertori a disposició des de la pantalla de selecció, sinó que obliga a guanyar-lo. Les lliçons del Dali Llama fan visible el progrés i donen context a la repetició de combats. The Battle, al seu torn, permet que tres personatges importin com a membres d’un equip, no sols com a alternatives del menú.

Aquesta virtut demana paciència. La intel·ligència artificial pot quedar-se passiva o repetir atacs difícils d’interrompre; els cops forts poden enderrocar fins i tot quan el rival bloqueja, i certes rondes deriven en desgast lent. La música repetitiva empitjora la sensació d’estancament. Quan el rival deixa de proposar una conversa tàctica, el cinturó nou sembla una medalla per haver suportat la cua.⁴

És recomanable per a qui vulgui explorar una branca estranya de la lluita dels noranta, tingui un comandament de sis botons i valori més els sistemes curiosos que l’equilibri competitiu. No és una bona porta d’entrada per a qui busqui precisió, varietat sonora o adversaris consistents. Prova’l per la lliçó i queda’t per The Battle; si els cops normals ja t’avorreixen, cap cinturó salvarà el dojo.

L’edició nord-americana va arribar en cartutx, amb capsa pròpia de Genesis 32X i un manual extens en anglès. El suport físic importa especialment aquí perquè les pàgines expliquen els dos esquemes de control, el funcionament de les lliçons i les regles de The Battle. Sense aquestes instruccions, diversos sistemes semblen més arbitraris del que realment són.¹

El manual també conserva petites marques de 1995: una oferta d’accés a CompuServe, espais en blanc destinats a anotar els moviments descoberts i fins i tot el crèdit humorístic «Annoying». En una capçalera s’hi llegeix «Phycho Kitty», tot i que la resta del document prefereix Psycho Kitty. Són errades i bromes menors, però converteixen el llibret en un objecte més expressiu que molts dels escenaris del joc.

La pantalla inicial acredita Alternative Reality Technologies, mentre que MobyGames assigna el desenvolupament a GameTek i els gràfics a Eurocom. Cap d’aquestes fonts explica com es repartiren contractualment les tasques, de manera que reduir el projecte a una única empresa amagaria una discrepància documental encara oberta.⁶²

Els crèdits individuals són més concrets: el manual atribueix el disseny a Rod Humble, la programació a Dave Lincoln i la producció executiva a Elizabeth Curran. Aquestes mencions permeten parlar de funcions verificades sense resoldre artificialment l’autoria institucional.¹

La ressenya retrospectiva de Sega-16 reconeix la millora gràfica, l’animació dels personatges i alguns entorns vistosos. També jutja que la versió de 32X és més entretinguda que les conversions de Genesis i Super Nintendo. No és un elogi rotund: és el reconeixement que l’edició té una façana més convincent i una ampliació jugable identificable.⁴

El mateix text critica durament la música en bucle, els crits compartits, la intel·ligència artificial irregular, la utilitat limitada dels especials i la pèrdua d’ambient respecte de Sega CD. Aquesta combinació continua descrivint bé el seu lloc: no és una curiositat buida, perquè cinturons i conquesta apunten cap a una lluita amb memòria; tampoc és la culminació de la sèrie, perquè les eines noves rarament transformen els cops de sempre.