After Burner II a Sega 32X: fixa el blanc abans que el cel se’t tanqui al damunt

El manual nord-americà dona a la missió una premissa breu però concreta. El Comandament Estratègic escull un tinent per atacar dues instal·lacions enemigues que amplifiquen les comunicacions per microones. La sortida es fa des del Sega Enterprise, un portaavions situat a 250 milles de la costa, i els blancs principals són les antenes i les casernes de les dues bases. No hi ha personatges desenvolupats ni girs narratius: la tripulació i els comandaments només emmarquen una missió solitària. Caces, helicòpters, armes terrestres i vehicles omplen la ruta; un cop destruïdes les bases, encara cal sobreviure al retorn. Aquesta simplicitat funciona perquè el recorregut de la missió coincideix amb l’estructura arcade del joc: sortir, penetrar, colpejar i tornar.¹

La creu direccional desplaça el caça i governa l’altitud segons la configuració vertical escollida. El HUD mostra puntuació, enemics abatuts a la fase, radar posterior, fixació de míssils, avions de reserva, velocitat, fase i munició. El radar avisa d’una persecució, la mira assenyala quan un blanc pot quedar fixat i el velocímetre anticipa quant marge tindràs per reaccionar. Els dos canons Vulcan tenen munició il·limitada, però exigeixen proximitat. Els míssils són més segurs contra blancs llunyans: mantens l’enemic dins el visor, esperes l’avís de veu «Fire!» i dispares abans que la fixació caduqui. Contra una formació ampla, començar per un extrem i escombrar-la dona més resultats que perseguir el centre, perquè cada correcció brusca trenca la cadena d’objectius.¹

El roll s’executa des d’una inclinació lateral i serveix per deixar passar un míssil perseguidor, però durant la rotació perds control i visibilitat. Convé esperar fins que el projectil sigui prou a prop perquè ja no corregeixi la trajectòria. Si l’amenaça arriba per darrere, l’After Burner és la resposta més neta: accelera més enllà del límit normal durant uns instants i després redueix la velocitat automàticament.²

El joc premia alternar aquestes eines, no abusar-ne. Pujar lleugerament evita les ràfegues Vulcan enemigues que cauen, mentre que una acceleració mal calculada pot llançar-te directament contra la següent formació. Quan et destrueixen, perds un avió de reserva; esgotar-los acaba la partida. La dificultat neix menys d’un arsenal complex que d’escollir la resposta correcta abans que la pantalla l’esborri.¹

Les 23 fases formen una ruta lineal, però no completament plana. Canvien el paisatge, la llum, les formacions i la direcció dels atacs; a intervals determinats, unitats aliades reaprovisionen el caça amb míssils en vol o en pistes d’aterratge. La missió nord-americana comença amb 50 míssils. El manual japonès explicita una capacitat màxima de 100, una xifra que no convé generalitzar sense reserva a totes les regions. Les fases 8 i 17 són incursions de bonificació contra instal·lacions terrestres. Aquí el Vulcan guanya pes, destruir objectius suma punts específics i topar amb obstacles fa que el caça s’estavelli. El canvi no transforma el joc, però interromp l’encadenament de combats aeris i converteix l’altitud en una amenaça física, no només en una manera de sortir d’una línia de foc.¹²

La puntuació sosté la partida llarga. S’obté un avió de reserva als 3.000.000 i 10.000.000 de punts, i després cada 10.000.000 addicionals. L’opció de continuar la partida només apareix després d’arribar almenys a la fase 5, amb punts de represa a les fases 5, 9, 13 i 19. Això redueix la repetició inicial, però no elimina el cost d’aprendre els patrons tardans.¹

La conversió admet comandaments de tres i sis botons, cadascun amb assignacions pròpies. Amb sis botons, X, Y i Z controlen les tres velocitats i A pot executar el roll; B i C intercanvien míssils i Vulcan segons Type 1 o Type 2. Amb tres botons, A i C combinen Vulcan i canvis de velocitat, també amb funcions invertides entre els dos tipus. Totes dues famílies es poden ajustar des de les opcions. El menú ofereix cinc dificultats, d’Extra Easy a Hardest, i permet començar amb tres, quatre, cinc o sis avions. També inclou prova musical, inversió de l’eix vertical, foc Vulcan automàtic, configuració del roll i reassignació dels botons.¹

Pel que fa a la presentació, Sega-16 va descriure un escalat generalment fluid, amb molts elements gràfics mòbils sense parpelleig ni alentiments apreciables, però també amb tremolor i pixelació mentre canvien de mida. La mateixa ressenya considerava l’àudio molt pròxim a l’arcade i aquesta versió més difícil, sobretot perquè la mira de míssils saltava més que a After Burner II. Són impressions del crític, no mesures tècniques.⁵

Avui continua funcionant perquè cada segon demana una lectura concreta: radar, distància, fixació, velocitat i trajectòria. No és una simulació ni ho pretén. És una màquina d’acció que transforma quatre eines en una successió de riscos immediats. Quan una formació cau just abans que el míssil enemic creui la teva estela, la simplicitat deixa de semblar pobresa i es converteix en precisió.

També cal assumir-ne les limitacions. La ruta és lineal, els patrons pesen més que la improvisació i la pantalla pot arribar a ser confusa. És recomanable per a qui gaudeixi superant la seva puntuació, memoritzant onades i repetint la ruta per dominar-la millor. Qui busqui exploració, campanyes obertes o combat aeri tàctic hi trobarà només fum i pressa. La recomanació és directa: juga-hi pel domini, no per la varietat; aquest cel premia qui aprèn a respirar a tota velocitat.

El nom canvia amb la geografia. Sega registra After Burner Complete al Japó, publicat el 13 de gener de 1995 amb referència GM-4006. Europa conserva Complete, mentre que la caixa nord-americana diu simplement After Burner.³⁴

Els manuals també revelen dues maneres de presentar la mateixa peça. El japonès imprimeix After Burner Complete i el codi GM-4006; el nord-americà posa After Burner a la coberta, especifica que només es pot fer servir amb Genesis 32X i ensenya Complete a les captures. Aquest petit desacord tipogràfic forma part del llegat físic de la conversió i explica per què aquesta edició s’identifica amb dos títols regionals.²¹

L’autoria de la conversió exigeix cautela. GameFAQs i el Game Developer Research Institute l’atribueixen a Rutubo Games. Sega-16 encapçala la seva fitxa amb Sega of Japan, però el mateix text recorda la intervenció d’un desenvolupador extern. Sense una llista oficial completa de crèdits, la formulació més prudent és considerar Rutubo Games una atribució ben corroborada, però no presentar-la com una atribució inequívoca als crèdits del joc.⁴⁶⁵

La ressenya retrospectiva de Sega-16 va elogiar els colors, la quantitat d’elements gràfics mòbils, les explosions sense parpelleig, la banda sonora, les opcions i els detalls heretats de l’arcade. Amb aquests arguments, la recomanava als aficionats als jocs de trets i a After Burner que volguessin reforçar el catàleg de 32X. També assenyalava una mira de míssils menys estable que la d’After Burner II i una dificultat superior. Vista avui, la conversió conserva prou velocitat perquè aquestes friccions encara importin: és espectacular, exigent i una mica tremolosa, tres trets que descriuen alhora la virtut i el problema.⁵