Xenon 2: Megablast per a Sega Master System/Mark III: retrocedir per sobreviure al corredor

Els Xenites fa mil anys que preparen la revenja per la derrota patida en l’últim Conflicte Galàctic. Han col·locat sis bombes temporals al llarg de la història; la seva radiació ha transformat criatures abans inofensives en agressors. El recorregut per sis etapes de l’evolució alienígena explica els canvis de paisatge i de fauna.¹

Les sis bombes converteixen cada tram en una expedició biològica hostil i donen un objectiu concret a l’avanç. Brachiopod i Flatworm no disparen, mentre que els Trilobyte mantenen la distància abans d’obrir foc. La varietat importa perquè obliga a decidir quins cossos són obstacles, quins reclamen prioritat i quins només et desvien cap a una paret.¹

La nau bàsica porta propulsor, blàster i escut. L’escut absorbeix els impactes; quan s’esgota, el següent destrueix la nau, i només disposes d’un esquadró de tres naus. Per això no convé interpretar cada contacte com un petit descompte: perdre l’última franja de protecció canvia immediatament el valor de qualsevol ruta estreta.¹

Destruir enemics concedeix diners segons la mida. Les càpsules especials, en canvi, creuen ocasionalment la pantalla i deixen fitxes de millora. El jugador tria així entre mantenir un trajecte segur o exposar-se per alimentar una economia que pot fer més suportables els nivells següents.¹

A la botiga, la creueta desplaça el cursor i el botó de foc permet demanar una oferta, acceptar-la o escollir les opcions de venda i sortida. Només hi apareixen els articles que pots pagar, i la revenda acostuma a retornar menys de la meitat del preu pagat. Experimentar és possible, però el sistema cobra cara la indecisió.¹

Les millores cobreixen necessitats diferents: els cors restauren mig escut o tot l’escut, Speed-Up accelera la nau i Side Shot protegeix els flancs. Super Nashwan Power concedeix deu segons de destrucció total. El Megablaster frontal admet fins a tres unitats, una acumulació que augmenta la pressió ofensiva sense eixamplar el passadís per on l’has de conduir.¹

La nau es mou amb el comandament del port 1. Els botons 1 o 2 serveixen per iniciar la partida, però el manual només diu «botó de foc» durant el joc i no permet assignar-li un número amb seguretat. Quan disposes d’autofoc, cal mantenir-lo premut; aquesta comoditat allibera el dit, no pas l’atenció necessària per apuntar i esquivar.¹

Els sis nivells es tornen progressivament més difícils i presenten formes de vida diferents. La inversió del desplaçament obre un marge d’exploració dins una estructura fixa: pots baixar fins al límit, fer retrocedir la pantalla i cercar una posició millor. La informació decisiva és el relleu que reapareix; si no recordes on s’estreny, la retirada pot empènyer-te contra una paret.¹

Els manuals anuncien una selecció d’un o dos jugadors, però SMS Power i GameFAQs cataloguen aquesta edició com a joc d’un jugador. Per tant, no es pot descriure cap mode funcional de dos jugadors ni precisar si hauria estat simultani o altern. La classificació dels deu millors resultats, on pots introduir les inicials, sí que dona una meta clara per repetir la campanya.³¹⁶

La conversió de Master System és un shooter vertical d’un jugador publicat en un cartutx de 256 KB. L’edició europea Image Works té el codi de producte 27012-50 i el codi de barres 5020026900479. El manual australià anomena els nivells «horitzontals», però les captures, el manual europeu i les referències especialitzades confirmen l’orientació vertical.³¹²⁶

Els crèdits personals tampoc no són completament uniformes. Tots dos manuals atribueixen la conversió a Sean Cross i a S. Green, identificat com Stewart Green a l’australià; l’europeu hi afegeix Mike Simpson. Mark Coleman rep el crèdit pels gràfics originals. La conversió gràfica s’atribueix a Alan Tomkins i M. Dadzis, anomenada Melissa Dadzis al manual australià, mentre que David Whittaker s’ocupa de la música i els efectes o de l’adaptació musical.¹²

Sega Retro atribueix a aquesta conversió l’eliminació de diversos enemics finals i de l’última fase d’altres versions. També assenyala que, sota una càrrega intensa, pot ometre trets del jugador. El resultat conserva la botiga, l’armament i la inversió del desplaçament, però ofereix una campanya menys completa i una resposta menys fiable quan la pantalla s’omple.⁵

Avui el joc continua sent interessant perquè la seva millor regla no és un tret més gros, sinó la possibilitat de recular. Aquesta ordre obliga a llegir el corredor com un espai reversible i no com una cinta transportadora. Quan funciona, una fugida ben calculada sembla una petita victòria tàctica; quan falla, el joc t’ensenya exactament quina paret havies oblidat.

És recomanable per a qui accepti repetir sis nivells, administrar millores i aprendre patrons amb poc marge. No és la millor opció per a qui busqui la versió més completa, una resposta impecable sota molta càrrega o un mode cooperatiu documentat. La conversió és curta de contingut, però no d’idees: de vegades avançar només és possible després d’haver après a tornar enrere.

A Europa hi ha una edició Image Works de 1991 i una reedició Virgin amb el codi 27038-50. Les fonts discrepen sobre la data exacta de Virgin: GameFAQs la situa genèricament el 1991, mentre que Sega Retro dona el 5 de novembre de 1992. Les capses presenten il·lustracions i marques editorials diferents, de manera que l’objecte físic permet distingir-les d’un cop d’ull.⁶⁵

La diferència visual de l’embalatge no implica una conversió jugable nova. L’anàlisi tècnica de SMS Power conclou que les ROM Image Works i Virgin només canvien la capçalera i algunes dades de la pantalla del logotip editorial, inclosos els gràfics, les paletes i el temps d’exhibició. Són dues presentacions del mateix joc, no dues campanyes diferents.⁴

The Bitmap Brothers figura com a responsable del disseny i del concepte originals, mentre que SMS Power identifica Data Design Interactive com l’empresa que va desenvolupar la conversió per a Master System. Els manuals atribueixen aquesta feina a Sean Cross i S. Green o Stewart Green, i l’europeu també esmenta Mike Simpson. Cal distingir, doncs, l’autoria original, l’empresa responsable de la conversió i les persones que hi van treballar.¹²³

La música reforça aquesta identitat compartida. «Megablast» va ser escrita per Tim Simenon i vinculada a Bomb the Bass; David Whittaker en va assumir l’adaptació per a Master System. L’acompanyament és més que una signatura famosa: el pols persistent encaixa amb una partida que alterna pressió frontal, retirada breu i nova embranzida.¹