Action Fighter per a Sega Master System/Mark III: transformar la motocicleta abans que un xoc ho esborri tot

L’argument és mínim i funcional. El manual identifica el pilot com a Super Rider i li encomana cinc missions contra màquines enemigues de terra i aire. No hi ha un antagonista desenvolupat ni escenes narratives llargues: cada pantalla SECRET COMMAND defineix el següent blanc i torna immediatament la iniciativa al jugador.²

Els encàrrecs revelats inclouen submarins CLARKEN, blindats BAROMET i tancs antiaeris SPHINX; altres objectius aeris i navals completen la campanya. Els noms exagerats de l’enemic reforcen un to d’espionatge de joguina, però la seva funció real és donar varietat al final de cada ruta, no construir una història autònoma.²³

La creu direccional no es limita a girar: amunt accelera, avall redueix la velocitat, i esquerra i dreta mouen o orienten el vehicle. El botó 2 dispara contra amenaces del mateix pla. Prémer els botons 1 i 2 alhora alterna motocicleta i cotxe quan la transformació ja està disponible, una combinació crucial quan la carretera s’estreny.²

La informació necessària és visible al marge dret: cada lletra recollida confirma una peça del vehicle. Amb A–D completes, el cotxe guanya volum i tret doble; amb E i F, l’enlairament esdevé irreversible fins al final de la missió. La decisió és clara: buscar les peces accelera la progressió, però obliga a travessar línies de trànsit que poden tallar la partida.²

El Sega Truck —el camió de Segacamió de Sega: Vehicle de subministrament al qual cal acoblar-se per darrere; els acoblaments consecutius milloren l’armament i el tercer concedeix invulnerabilitat temporal.— és el segon eix de la progressió. Cal atrapar-lo per darrere i tocar-ne la part posterior: el primer acoblament activa el tret doble, el segon afegeix el míssil automàtic i el tercer concedeix quinze segons d’invulnerabilitat. Un cop activat, el míssil automàtic es dispara amb el botó 1 des de terra i només apunta a l’helicòpter; no és el míssil aire-terra que aquest mateix botó controla durant el vol. Com que una destrucció reinicia el recompte, perseguir el camió és una aposta entre exposició immediata i força futura.²

En vol, el botó 2 dispara als enemics aeris. Per atacar objectius terrestres, cal alinear-los amb la mira i prémer el botó 1. Aquesta separació obliga a mirar dos plans alhora: pots netejar el cel o preparar un atac a terra, però una resposta precipitada deixa l’altre nivell sense cobertura.²³

El temporitzador parteix de 999. Mentre encara corre, perdre el vehicle no talla definitivament l’intent; quan arriba a zero, només queden els vehicles de reserva guanyats amb punts o potenciadors. La partida acaba quan se superen les cinc missions o quan el comptador ja és a zero i també s’han perdut tots els vehicles de reserva. Aquesta doble xarxa de seguretat fomenta atacar i puntuar al principi, però converteix el tram final en una prova de conservació.²

Les cinc missions sempre comencen en el mateix ordre i augmenten l’exigència. Cadascuna presenta una instrucció, un trajecte de preparació i un objectiu que cal destruir. La transformació dona continuïtat a aquesta estructura: no tries una fase terrestre o aèria des d’un menú, sinó que construeixes el vehicle capaç d’arribar-hi.²

La campanya comença amb tres submarins CLARKEN, continua amb blindats BAROMET i després introdueix tres objectius aeris. La quarta missió exigeix eliminar sis tancs antiaeris SPHINX, i la cinquena culmina amb dos grans vaixells. Canvien els blancs, però la ruta fixa conserva la mateixa pregunta: quanta potència podràs portar fins al combat final?²³

La modalitat de dos jugadors no és simultània. El primer condueix fins que perd un vehicle; aleshores entra el segon, i la puntuació més alta decideix el guanyador. Funciona com una rivalitat de saló domèstic, però no permet repartir la duresa d’una mateixa missió entre dos jugadors.²

Action Fighter és, en aquesta anàlisi, l’edició domèstica per a Sega Master System/Mark III. El catàleg oficial japonès identifica アクションファイター com un cartutx G-1305 d’1 Mbit, publicat el 17 d’agost de 1986 i compatible amb Mark III i Master System. Aquesta compatibilitat cobreix totes dues màquines, però no concreta cap canvi de funcionament entre elles.¹²

No s’ha de confondre amb la recreativa. SEGA descriu aquella màquina amb cinc tipus de vehicle i setze punts de control; aquesta edició domèstica s’organitza entorn de tres formes i cinc missions. La versió de Master System no és una còpia empobrida d’una estructura idèntica, sinó una proposta més lineal basada en recollir peces i arribar preparat al següent objectiu.⁴²

La pantalla és llegible quan la carretera queda oberta: els vehicles grans, les peces i el marge d’informació destaquen amb colors nets. Quan coincideixen trànsit, vorades, trets i el camió de Sega, però, la modesta resolució concentra massa risc en poc espai. Aquesta pressió visual forma part del repte, encara que no sempre produeix una derrota justa.²

Avui continua tenint una idea mecànica prou clara per justificar l’esforç: cada peça i cada acoblament canvien el que pots fer, mentre que cada xoc amenaça d’esborrar el progrés recent. La motocicleta és estreta i flexible; el cotxe, més ofensiu; l’aeronau, una nova manera de llegir la pantalla. Aquest cicle es repeteix, però mai és purament ornamental.

La dificultat demana memoritzar carreteres i adaptar-se a uns controls més rígids que els d’un joc de conducció modern. També cal acceptar que el joc explica poc fora del manual: el míssil automàtic, els dos plans de tir i el recompte invisible del camió de Sega poden semblar arbitraris sense conèixer-ne les regles. Quan les entens, moltes morts deixen de ser misterioses, encara que no deixin de ser severes.²

És recomanable per a qui gaudeixi dels jocs d’acció curts, exigents i basats en dominar una ruta. Qui busqui conducció fluida, cooperació simultània o una campanya generosa trobarà poca hospitalitat. Val la pena provar-lo per la seva transformació progressiva, però amb una condició: cal tractar cada acoblament amb el camió de Sega com una inversió que la vorada següent està disposada a confiscar.

L’edició japonesa va arribar el 17 d’agost de 1986 en un cartutx G-1305 d’1 Mbit. Les edicions japonesa, nord-americana, europea i brasilera adapten títols, llengües, codis i dissenys de caixa als seus mercats; aquests canvis expliquen la diversitat de l’objecte físic, però no demostren per si sols diferències en el programa.¹

La caràtula europea de referència adopta la quadrícula vermella de Master System i una lupa que enquadra una carretera urbana. L’edició japonesa, en canvi, presenta vehicles i helicòpters en plena persecució. El canvi d’il·lustració és més revelador que qualsevol suposada diferència de programa: una caixa ven una idea tecnològica; l’altra ensenya directament el caos motoritzat.