Vigilante per a Sega Master System/Mark III: escapar de la presa abans que et buidi la barra de vida

The Rogues han deixat de limitar-se al seu territori i han estès els atacs per la ciutat. Maria, parella del protagonista, és segrestada, i el Vigilante —presentat com un mestre de kungfu— surt sol rere la furgoneta que se l’ha enduta. Abans d’arribar al cap final, anomenat Big Boss, ha de derrotar els adversaris de la banda i cinc caps de fase.²

El relat no demana interpretació: la persecució uneix un carrer comercial, un desballestament, un pont, el centre urbà i unes obres. Aquesta senzillesa serveix bé el ritme, perquè cada decorat és una nova baula visible cap al quarter general. Maria no intervé en l’acció; és la raó del viatge, no un personatge desenvolupat.

La creu direccional mou el Vigilante lateralment i li permet ajupir-se. El botó 1 dona cops de puny o fa servir el nunchaku; el botó 2 executa puntades. Prémer-los simultàniament provoca el salt, i la puntada es pot combinar tant amb el salt com amb la posició ajupida. Són poques ordres, però cadascuna respon a una situació visible.²

El salt amb dos botons és la decisió menys elegant de l’adaptació. Serveix per esquivar els trets i passar per damunt d’alguns enemics, però exigeix una pulsació conjunta menys còmoda que un botó dedicat. La resta del combat demana observar la distància i impedir que diversos rivals converteixin un acostament imprudent en una presa.

El Vigilante comença sense nunchaku. Quan l’arma apareix a terra, cal col·locar-se sobre el nunchaku i ajupir-se per recollir-lo; després, el botó 1 ataca amb aquesta arma. És una resposta especialment útil contra les cadenes de Wild Wacko, encara que ajupir-se per obtenir-la també obliga a escollir bé el moment.²

Els enemics comuns recorren a punys, puntades, una navalla, una porra, cadenes, una motocicleta o una pistola. Cal observar quins rivals apareixen i decidir a qui convé interrompre primer. Davant de diversos adversaris, mantenir la distància i prioritzar els més forts pesa més que encadenar una combinació llarga.²

Les cinc fases segueixen l’ordre City Streets, Junkyard, Bridge, Downtown i Construction Sites. Cada una funciona com un avanç lateral rematat per un cap de fase. La furgoneta de Maria manté el sentit de persecució entre localitzacions, mentre motoristes, tiradors i rivals armats alteren l’amenaça sense canviar l’esquelet del combat.¹

Cada fase comença amb 90 unitats de temps. Quan el comptador arriba a zero, el Vigilante cau i el temps torna a 90; això pot passar dues vegades abans que la tercera caiguda obri la pantalla de fi de partida. Aquí, una ronda és el tram que es puntua i es reinicia en continuar; dins la progressió general, correspon a una fase. Les continuacions són il·limitades, però la puntuació torna a zero.²

El marcador ensenya puntuació, rècord, temps, vides restants i les barres de vida pròpia i enemiga. Acabar una fase restaura la barra del Vigilante, de manera que sobreviure és més important que protegir cada segment com si fos irrecuperable. El temps restant es multiplica per 100 al final, premiant l’avenç ràpid sempre que no degeneri en una presa costosa.²

Hi ha set adversaris comuns i cinc caps de fase, tots valorats en 300 punts. Harly Hog busca la curta distància, Mad Dog treballa amb puntades, Macehead the Horrible porta una maça, Iron Brian llança boles de ferro i Giant Defiant prefereix estrangular. Després encara queda el cap final del quarter general, Big Boss.²

L’edició examinada és el cartutx de Master System: Sega va publicar les variants estatunidenca i europea, mentre que Tec Toy va distribuir la brasilera. GameFAQs data el llançament nord-americà al maig de 1989. La data europea resta incerta: GameFAQs la situa el 1988 i VGDB el 1989.⁴⁵

La forma del comandament defineix aquesta conversió domèstica. Amb només dos botons d’acció, el joc reserva un per al puny o el nunchaku, l’altre per a la puntada i converteix la pulsació conjunta en salt. El repertori inclou així tots els moviments necessaris, però saltar resulta menys còmode quan cal esquivar un tret o passar per damunt d’un enemic.

Avui funciona millor com un exercici breu de mesurar l’espai durant el combat que com una fantasia de lluita profunda. Quan diversos enemics s’acosten, el joc obliga a escollir una sortida, mantenir la distància i decidir si convé ajupir-se per recollir el nunchaku. Aquesta tensió encara és clara perquè les regles són visibles i cada error té una causa fàcil d’entendre.

També es noten els límits: pocs atacs, trajectes lineals i una repetició considerable del mateix problema. Les continuacions permeten estudiar les cinc fases sense una penitència excessiva, però no afegeixen varietat. Qui busqui progressió de personatge, exploració o combinacions llargues hi trobarà un carrer massa estret; qui vulgui dominar posició i temps hi té una peça compacta i honesta.

La recomanació és directa: val la pena per a qui gaudeixi dels jocs de lluita urbana primerencs i vulgui entendre com una sola presa pot ordenar tot un sistema de combat. No és la millor porta per a qui necessiti amplitud o suavitat moderna. Entra-hi pel nunchaku, però queda-t’hi per aquell segon incòmode en què algú t’agafa pel coll i tota la pantalla es torna urgent.

Les edicions europea i nord-americana comparteixen la quadrícula blanca de Sega, la il·lustració urbana i el codi 7023; la capsa dels Estats Units hi afegeix la marca «ARCADE». La variant brasilera conserva l’escena principal, però incorpora el logotip de Tec Toy, la indicació «2 MEGA» i el codi 026160. Són diferències de comercialització regional i no impliquen, per si soles, canvis en el programa.⁵⁶

El manual nord-americà acompanya el cartutx amb llistes d’enemics, consells per mantenir la distància i una pàgina per apuntar nom, data i puntuació. La contracoberta acredita la distribució de Tonka, indica que es va imprimir al Japó i mostra un avís de drets d’autor de 1989. També amaga el retrat de Giant Defiant rere un signe d’interrogació: una petita broma física que el joc no necessita explicar.²

El manual brasiler amplia el quadern de puntuacions a tres pàgines i inclou un certificat de garantia de Tec Toy de noranta dies. L’adreça de Manaus i la menció de la Zona Franca situen clarament aquesta documentació al Brasil. Són detalls modestos, però recorden que el mateix cartutx arribava amb presentacions regionals diferents, tant en els materials comercials com en la llengua.³

Irem va crear Vigilante per a màquines recreatives, i Sega va publicar l’edició de Master System. Les atribucions de la conversió divergeixen: GameFAQs l’assigna a Sega, mentre SMS Power hi suma Arc System Works. Per tant, es pot afirmar el paper de Sega, però no repartir amb seguretat l’autoria exacta de la conversió entre les dues empreses.¹⁴

El seu llegat a Master System no depèn d’haver inventat el combat de carrer. Rau en una formulació molt llegible: avançar, vigilar l’espai, mantenir la distància i evitar que una presa anul·li el control. La consola ho expressa amb pocs botons, personatges grans i un recorregut curt. No és una ciutat profunda, però sí una emboscada ben definida.