The Ninja a Sega Master System/Mark III: desaparèixer per obrir-se pas fins al castell

La història se situa a l’inici del període Edo, a la terra d’Ohkami. Gyokuro ha usurpat el poder, envia els seus ninjes contra la població i manté la princesa empresonada al castell. Kazamaru, identificat pel vestit blau, accepta derrotar-lo i restaurar la pau armat inicialment amb dards ninja.⁴

L’argument és funcional: converteix el desplaçament cap amunt en una aproximació física al castell i dona sentit als pergamins verds. Els enemics també fan palès quin territori ocupen. Hi ha ninjes femenines, les kunoichi, amagades entre els edificis; també atacants que escupen foc, ninjes disfressats de roca, grups transformats en llops i cavalls que no es poden matar.¹

A l’edició europea, la creu de control mou Kazamaru i el botó 1 llança dards en totes direccions. El botó 2 orienta el tir cap endavant. El primer permet respondre a amenaces que arriben des de diversos costats; el segon facilita mantenir una línia d’atac mentre s’avança. No hi ha cap ordre general de salt documentada, encara que algunes fases representin salts o escalades contextuals.³

La informació visible és escassa però suficient: posició, enemics, obstacles i trajectòries. Quan diverses amenaces convergeixen, prémer els dos botons torna Kazamaru invulnerable sense impedir-li moure’s. Així pot travessar un bloqueig o reposicionar-se, però la tècnica no elimina cap rival i l’atac s’ha de reprendre des del lloc nou.¹

Pergamins, vides i precisió

Els tres colors de pergamí separen potència, velocitat i progrés. El vermell concedeix un projectil penetrant capaç d’abatre diversos enemics; el blau accelera Kazamaru; el verd no millora el combat, però cinc unitats revelen la ruta cap a la princesa. Això obliga a explorar fins i tot quan córrer directament cap a la sortida sembla més segur.¹

La puntuació reforça aquesta disciplina. Cada partida comença amb tres vides i n’atorga als 30.000, 100.000 i 200.000 punts. A les edicions occidentals, la bonificació final equival als enemics abatuts dividits pels dards llançats i multiplicats per 20.000. El manual japonès l’expressa com el percentatge d’encert multiplicat per 200 i reserva 50.000 punts per a un 100%. Disparar indiscriminadament pot salvar-te durant un instant, però empitjora la recompensa que acosta a la vida següent.¹⁴

El manual occidental ordena l’aventura en tretze ubicacions, des de camps i penya-segats fins a les sales interiors del castell. La numeració no coincideix necessàriament amb tots els recomptes regionals de fases: descriu l’itinerari d’aquest manual occidental, no una mesura universal de totes les edicions.¹

La varietat neix dels perills. Les roques poden esclafar Kazamaru, els troncs fan de pas per travessar el riu, els cavalls s’han d’esquivar i la muralla introdueix una escalada sota pedres que cauen. Les últimes sales estrenyen l’espai i acumulen atacants; aquí la desaparició passa de recurs convenient a resposta gairebé indispensable.¹

El joc permet seleccionar un o dos jugadors. SMS Power indica que, amb dos participants, juguen per torns; els manuals occidentals revisats només expliquen com seleccionar l’opció i no descriuen quan es produeix el relleu. Per tant, no hi ha base per presentar-la com una modalitat cooperativa simultània.²³

The Ninja per a Sega Master System/Mark III, en l’edició europea examinada, és una Mega Cartridge de 128 KB, o 1 Mbit, amb el codi 5066. El manual es va distribuir en diversos idiomes i indica que fou imprès al Japó. La data europea general no és segura: els registres consultats discrepen, de manera que fixar un únic any per a tot el continent donaria una precisió falsa.³²⁵

La variant japonesa es presentà com a Gold Cartridge per a Sega Mark III, amb el codi G-1308, i identificava el programa com la versió d’1 mega de Ninja Princess. També canvia la numeració física: el manual japonès assigna les funcions de tir i desaparició als botons 2 i 3, mentre el manual europeu parla dels botons 1 i 2. La funció jugable és equivalent; l’etiqueta del comandament no ho és.⁴³

La documentació japonesa admet els comandaments SJ-150, SJ-200 i SJ-300 i demana desconnectar el teclat SK-1100 abans de jugar. És una particularitat material de Mark III, no una funció extra de l’edició europea. Els manuals japonès i europeu tampoc documenten un botó separat per saltar o escalar, així que aquests moviments no s’han de reconstruir a partir d’altres jocs.⁴³

Avui continua funcionant perquè demana decisions petites però llegibles: disparar en diagonal, mantenir una línia frontal, buscar un pergamí o convertir-se en fum. La desaparició és especialment bona perquè no atura la partida ni esborra el problema. Només permet travessar-lo i obliga a reprendre l’atac des d’una posició nova.

També cal acceptar-ne l’aspror. Els enemics poden entrar de diversos costats, alguns obstacles exigeixen memorització i el repertori bàsic canvia menys que els decorats. La bonificació de precisió dona profunditat a qui vulgui millorar puntuacions, però no amaga que una partida llarga repeteix moltes vegades la mateixa conversa entre dard, pas lateral i fugida.

És recomanable per a qui gaudeixi dels jocs d’acció compactes, de dominar trajectòries i d’afinar rutes. No és una bona porta d’entrada per a qui no toleri ni que perdre totes les vides acabi la partida, ni les explicacions escasses dins del joc, ni una modalitat de dos jugadors sense cooperació simultània documentada. The Ninja no ven invisibilitat: et deixa desaparèixer un instant perquè, tot seguit, hagis de tornar a donar la cara.

Les capses i els manuals documenten una trajectòria regional extensa dins la família Master System/Mark III. La versió japonesa arribà el 8 de novembre de 1986; la nord-americana, el desembre d’aquell any; i Tec Toy publicà l’edició brasilera el juny de 1993. Europa adoptà la quadrícula blanca i el codi 5066, mentre el Brasil incorporà la marca de Tec Toy i una presentació pròpia.⁵

Tec Toy recuperà després The Ninja en diversos productes oficials: el cartutx Game Box Série Lutas, un Master System Portátil amb 30 jocs, el Master System 3 Collection amb 74 i el Master System Evolution amb 132. Aquestes llistes confirmen el títol i la plataforma, però no identifiquen quina revisió regional del programa incorporava cada aparell.⁶⁷

El manual japonès també conserva objectes avui insòlits: taules per anotar nom, data i puntuació, consells per cuidar el cartutx i una pàgina dedicada a l’antic servei telefònic Sega JOY JOY. Recorda que superar el joc era només una part de l’experiència; comparar rècords i conservar la capsa també formava part del ritual.⁴