The New Zealand Story per a Sega Master System/Mark III: rescat de kiwis robant globus

Wally Walrus assalta la colònia de kiwis dels jardins zoològics de l’illa del Nord i reparteix els captius per parcs i zoològics. Tiki és l’únic que escapa. La seva missió consisteix a rescatar els companys i arribar fins a Phee-phee, mentre el viatge recorre diverses localitats i paisatges de Nova Zelanda.¹

L’argument és simple, però encaixa amb la forma dels nivells: cada gàbia converteix una xarxa de passadissos en una recerca amb destí visible. Wally funciona com a causa i horitzó del viatge, no com una presència narrativa constant. Aquesta contenció evita interrupcions i permet que els decorats, els cartells i el mapa assumeixin bona part del relat.¹

Saltar, disparar i triar ruta

El salt respon al temps que mantens premut el botó i conserva control lateral durant l’ascens i la caiguda. També pots travessar determinades plataformes des de sota. Aquesta combinació permet corregir l’aterratge, enfilar conductes verticals i disparar mentre avances, però exigeix calcular l’alçada abans que un enemic entri al camp de visió reduït.¹

Per volar cal pujar a un globus lliure o prendre’l a un enemic; el manual documenta sis tipus de globus. Recomana provocar el tret del pilot amb un salt curt i aprofitar la seva recàrrega per assaltar-lo. És una regla elegant perquè premia l’observació: atacar de seguida pot destruir tant l’enemic com el globus, mentre que esperar obre una ruta més segura o més curta.¹

Respirar abans de disparar

Sota l’aigua, la puntuació cedeix el lloc a una barra vermella d’oxigen. Cal trobar la superfície o una bossa d’aire abans que s’esgoti; arribar a zero costa una vida. A la superfície, el botó de tret expulsa aigua i permet recuperar aire més de pressa, de manera que refer-se també obliga a ocupar una posició exposada.¹

Armes que es substitueixen

Tiki pot portar arc i fletxa, bomba, pistola làser o bola de plasma. Una arma nova substitueix l’anterior, així que recollir l’arc quan ja tens una opció més potent és un retrocés real. La fruita suma punts; el llibre elimina els enemics visibles, el cronòmetre els immobilitza temporalment i un objecte anomenat «Joystick», representat com una palanca de control, permet dirigir millor el globus.¹

Cada nivell amaga un teletransportador. Alguns fan avançar, d’altres retornen a laberints anteriors i uns quants poden saltar les rondes que concedeixen continuacions. No són simples dreceres: utilitzar-los sense conèixer el destí pot estalviar un passadís i, alhora, empobrir les possibilitats de supervivència de la resta de la partida.¹

Els 21 nivells s’agrupen en un itinerari que passa per Auckland, Rotorua, Waitomo Caves, Wellington Strait, Cook Strait i Hammer Springs abans d’arribar a Mount Cook. La numeració de rondes fa visible el progrés, mentre els laberints combinen cambres verticals, aigua, espines, enemics voladors i combats amb caps.¹²

La progressió no consisteix només a fer els salts més estrets. El joc superposa moviments amb regles diferents: a terra valores l’alçada del salt, a l’aire protegeixes el globus i sota l’aigua administres oxigen. Els caps interrompen la navegació amb zones de combat més tancades, però el repte dominant continua sent arribar-hi amb prou vides i una arma convenient.¹

La versió examinada és una conversió europea per a un jugador, dissenyada per al comandament estàndard de Master System. Conserva una estructura llarga, amb 21 nivells, i distribueix diverses accions entre només dos botons. El resultat és llegible, però obliga a reutilitzar el mateix botó segons Tiki sigui a terra, a la superfície de l’aigua o sobre un globus.¹²

La partida comença amb tres vides. Se n’obté una als 50.000 punts i una altra per cada 20.000 addicionals. Al començament no disposes de cap continuació: el joc en concedeix una després de 2-4 i una altra després de 4-5, i cal activar-les amb el botó 1 dins de vuit segons. Això converteix els primers trams en una inversió, no en un pròleg gratuït.¹

La imatge és compacta i acolorida, amb personatges petits però distingibles sobre blocs de colors francs. Aquesta claredat ajuda en cambres plenes d’enemics, encara que el camp de visió mostra poca part del laberint i força a memoritzar bifurcacions. És una adaptació funcional del disseny recreatiu: més fàcil de llegir que d’anticipar.

Avui continua destacant perquè el globus no és una habilitat permanent, sinó un recurs disputat. Has d’identificar quin enemic el porta, decidir si convé eliminar-lo o desallotjar-lo i calcular on podràs aterrar. Aquesta cadena de decisions dona sentit a escenaris que, vistos com una simple successió de salts, semblarien molt més convencionals.

El preu és una duresa poc dissimulada. Un impacte elimina una vida, l’oxigen castiga l’exploració lenta i les continuacions arriben tard. La visió reduïda també pot convertir una primera temptativa en reconeixement del terreny. Qui exigeixi tolerància a l’error o rutes sempre transparents trobarà aquí una resistència considerable.

És recomanable per a qui gaudeixi aprenent laberints curts, dominant salts variables i convertint enemics en eines de moviment. Ho és menys per a qui vulgui un joc de plataformes relaxat o una campanya generosa amb els errors. Encara té una idea magnífica al centre: en aquest rescat, el cel no s’obre quan derrotes l’enemic, sinó quan li robes el globus sense rebentar-lo.

L’edició europea es va distribuir en cartutx amb el producte 27035-50. La caràtula combina una il·lustració expansiva a la portada amb quatre captures i textos multilingües al revers. El conjunt presenta l’obra com una aventura acolorida i familiar, tot i que la severitat d’una vida per impacte queda molt menys visible que els personatges somrients.³²

El manual presenta The New Zealand Story com la conversió per a Master System d’un èxit recreatiu de Taito. També atribueix nominalment el treball a Simon Freeman i Karen Mangum, de TecMagik Inc.; la contracoberta acredita Taito, la programació de TecMagik i la llicència de Sega. Són crèdits específics d’aquesta adaptació, no una atribució genèrica de l’obra original.¹

L’any europeu queda establert en 1992, però el calendari exacte no és prou ferm. GameFAQs registra el 12 de novembre, mentre Sega Does situa el llançament al setembre. Davant d’aquesta discrepància, l’edició s’ha de datar per l’any i qualsevol dia o mes s’ha de mantenir atribuït a la font corresponent.³⁴