James Bond 007: The Duel a Sega Master System/Mark III: disparar, enfilar-se i no perdre peu

Els manuals situen Bond davant del professor Greypen, que ha convertit una illa artificial del Pacífic en una base armada. El seu projecte és posar en òrbita una estació làser capaç d’atacar objectius terrestres. Els agents enviats per impedir-ho han estat eliminats i 007 queda com l’únic operatiu capaç de sabotejar la instal·lació.¹²

La contraportada europea ofereix una premissa diferent: presenta com a objectiu el rescat de la filla del professor Michael Jones. El joc i els manuals articulen el recorregut al voltant de Greypen, els ostatges i la destrucció de la infraestructura de l’illa. L’embalatge i les instruccions, per tant, venen aventures semblants però no idèntiques.⁶

Jaws, Bones i Oddjob tanquen les tres primeres missions. Jaws salta entre molls; Bones apareix i desapareix mentre llança ganivets, i Oddjob combina un moviment lent amb un barret molt més ràpid. Cada combat redueix l’espai segur i converteix el salt o l’ajupiment en una decisió defensiva.²

Amb la configuració normal, el botó 1 fa saltar i el 2 dispara; el menú permet intercanviar aquestes funcions. Esquerra i dreta mouen Bond, mentre que prémer avall fa que s’ajupi. Els enemics situats a la mateixa altura poden obrir foc: cal veure qui comparteix passarel·la amb Bond i decidir si convé disparar, canviar de nivell o buscar una altra ruta.⁵

Les escales són el mecanisme més singular. Amunt i avall desplacen Bond verticalment; esquerra o dreta el fan mirar cap al costat corresponent, i mantenir la direcció permet saltar fora de l’escala. També pot lliscar cap avall. Aquesta varietat agilitza el recorregut, però una ordre precipitada pot deixar-lo davant d’un tret o convertir un descens curt en una vida perduda.²

El botó Pause és físic a la consola. Atura l’acció i obre una pantalla d’estat amb puntuació, vides i missió, des d’on es gestionen míssils, granades i tir ràpid. Els maletins Qmaletins Q: Objectes de bonificació associats a Q que apareixen durant les missions i concedeixen punts., els ostatges i diversos enemics fan pujar la puntuació; les armes especials permeten sortir d’una situació compromesa abans d’arriscar un salt o una escala.²

L’indicador en pantalla (HUD) mostra els punts de resistència i la direcció general que cal seguir. Aquesta orientació evita que l’exploració es converteixi en un laberint, però no revela la ruta segura. Cal combinar-la amb la disposició de les plataformes, el ritme dels projectils i els perills ambientals.¹

La primera missió recorre el vaixell de recerca de Greypen i els molls: cal travessar cobertes, rescatar ostatges, evitar caixes, grues i peixos robòtics, i derrotar Jaws. La segona passa de la jungla a una central elèctrica; les vinyes, les branques fràgils i l’esfera de plasma transformen el recorregut abans del duel amb Bones.¹

La tercera missió entra en un volcà artificial. Ascensors i plataformes automàtiques permeten guanyar altura entre lava, guèisers i robots sentinella, fins a Oddjob. La quarta missió transcorre a la badia de la llançadora, amb elevadors de pòrtic, motors que expulsen foc i pals a les ales del coet. La missió final converteix el rescat dels ostatges restants i la fugida de l’illa en una cursa contra la radiació.²

La varietat neix menys de canviar les accions bàsiques que de canviar-ne la conseqüència. Una branca pot trencar-se si Bond s’hi queda massa; una altra pot esmorteir una caiguda. Una plataforma automàtica obre una ruta sobre la lava, mentre que un ascensor oscil·lant obliga a calcular el moment del salt.¹

Cada partida comença amb tres crèdits i cada crèdit conté tres vides. Quan s’esgoten, continuar retorna al principi de l’última missió assolida, no al subnivell exacte. Hi ha marge per aprendre, però un error tardà pot obligar a repetir una bona part del recorregut.²

Els manuals no coincideixen prou per afirmar què elimina exactament el mode fàcil. L’australià diu que no hi ha «End of Missions», mentre que el brasiler ho interpreta com absència de caps. Els canvis inequívocs són la velocitat i la freqüència de foc dels enemics, a més dels punts de resistència de Bond.¹²

A Master System, James Bond 007: The Duel és una aventura europea de 1993 per a un jugador, desenvolupada per The Kremlin i publicada per Domark. Combina plataformes i trets amb un comandament de dos botons, però reserva la pausa i la selecció d’armes al botó físic de la consola.³⁴¹

Els manuals australià i brasiler presenten el mateix esquema de missions, controls i recursos. El primer està en anglès i declara haver estat imprès a Austràlia; el segon correspon a una edició brasilera de Tec Toy en portuguès, amb garantia regional i producció identificada a la Zona Franca de Manaus. Les diferències demostrades afecten la distribució i la presentació.¹²

L’edició brasilera té embalatge, manual i identificador de producte propis. La seva data exacta de venda, però, no queda resolta: el copyright de 1992 imprès al manual no equival necessàriament a un llançament comercial.⁴

Avui conserva interès quan es juga com un recorregut d’observació i no com un tiroteig precipitat. Les escales ofereixen més possibilitats de les que suggereix el comandament de dos botons, i cada escenari reinterpreta l’altura amb cables, vinyes, branques, ascensors o pals. Quan la ruta queda clara, encadenar un tret, un salt lateral i una baixada ràpida té una elegància seca.

També exigeix tolerància a una escola de disseny severa. Les caigudes al mar, a la lava o des de massa altura anul·len els punts de resistència, i continuar pot obligar a repetir una missió sencera. El sistema deixa poc marge per experimentar despreocupadament: la dotació inicial és de nou vides repartides entre tres crèdits, tot i que durant la partida se’n poden obtenir més.²

És recomanable per a qui gaudeixi aprenent rutes curtes, administrant vides i descobrint usos poc evidents d’un control senzill. No ho és tant per a qui vulgui una fantasia cinematogràfica fluida o punts de control generosos. La millor manera d’entendre aquest Bond no és avançar sempre: és saber quan una escala és una sortida i quan és una trampa vertical.

L’embalatge europeu combina captures, descripcions en diversos idiomes i una sinopsi que no coincideix del tot amb els manuals. L’edició brasilera de Tec Toy adopta text portuguès, garantia pròpia i referències de fabricació de Manaus. Conservades juntes, aquestes peces mostren com una mateixa aventura podia canviar de relat comercial sense implicar canvis jugables.⁶²

Els manuals també són una part funcional de l’edició. Expliquen moviments d’escala difícils d’endevinar, separen crèdits, vides i resistència, i avisen dels perills que consumeixen una vida completa. Prescindir-ne no fa el joc impossible, però sí més opac i més punitiu del que realment pretén ser.¹