The Incredible Crash Dummies per a Sega Master System/Mark III: cinc feines, cinc maneres d’estavellar-se

Spin i Slick són dobles especialitzats en accidents. Les seves demostracions recorden al públic que cal cordar-se el cinturó, però els protagonistes estan cansats, curts de diners i desitgen unes vacances. La solució còmica consisteix a acceptar cinc encàrrecs perillosos: com millor se’n surtin, més cobraran i abans podran marxar.¹

La història no construeix un món continu; dona una excusa laboral a la varietat mecànica. L’edifici en flames, la pista de proves, la neu, la fàbrica i l’espai són decorats independents units pel mateix acudit: aquests maniquins converteixen la destrucció corporal en ofici. Aquesta simplicitat funciona perquè cada escenari planteja una feina concreta, no una peripècia que reclami llargues escenes narratives.

La creu direccional sempre governa la posició o la direcció, però els botons 1 i 2 canvien amb la feina. Aquesta economia és enginyosa: abans d’actuar has d’identificar quin sistema tens al davant, quina informació mostra la pantalla i què costa equivocar-se. El mateix botó que accelera el cotxe pot servir després per saltar, bufar una metxa o encendre els motors d’un míssil.¹

Durant la caiguda, el jugador alterna les diferents postures prement amunt o avall, mentre que esquerra i dreta desvien el maniquí. Quan passa per damunt d’un pal de bandera, pot agafar-s’hi i balancejar-se per redirigir el descens. El temps i la distància fins a la diana són visibles, de manera que cada correcció respon a informació concreta; esperar massa al terrat, en canvi, provoca un salt automàtic i et roba la preparació.¹

La prova d’amortidors d’aire demana conduir, recollir dipòsits i carregar el sistema abans que un imant arrossegui el vehicle contra una paret. Els impactes poden elevar el cotxe i donar accés a objectes flotants, però també l’avarien; les eines reparen part del dany. El xoc, per tant, deixa de ser un error pur i es converteix en una maniobra que cal dosificar.¹

A la neu, cal tocar almenys la meitat de les banderes per continuar. Baixar recte dona velocitat, les exhibicions permeten saltar obstacles i els ninots de neu aporten una paga extra; un arbre costa una vida, mentre que un munt de neu transforma temporalment el personatge en una bola incontrolable. La prova combina quota, temptació i perill sense necessitar una interfície complicada.¹

La fàbrica proposa el sistema més tens: tres cintes transporten bombes en bon estat, objectes estranys i bombes amb la metxa encesa. Has de deixar passar les primeres, retirar els objectes a cops de martell i apagar el foc bufant. Si una bomba explota, la seva cinta s’atura i les altres s’acceleren; un descuit redueix l’espai de decisió del següent.¹

L’última feina canvia la reacció ràpida per l’anticipació. L’objectiu és conduir el míssil guiat fins a la diana mentre evites obstacles, altres míssils i remolins espacials. El míssil gira amb la creu i rep empenta amb el botó 2; cal combinar motors i gravetat per esquivar els perills. Mantenir l’acceleració sembla segur, però dificulta la correcció fina: l’èxit arriba dosificant impulsos i llegint la trajectòria abans que l’obstacle ocupi tota la pantalla.¹

Les cinc proves formen un bloc fix i reapareixen en quatre nivells de dificultat, fins a Very Hard. El total de vint fases no significa vint escenaris diferents: és la mateixa seqüència sotmesa a exigències creixents. Aquesta estructura afavoreix la memòria i el perfeccionament, però la sorpresa cau en picat després de la primera volta.²

El joc admet una o dues persones. La documentació brasilera explica que cal connectar el segon comandament, i la catalogació especialitzada concreta que els participants juguen per torns. Aquesta alternança convida a comparar intents, descobrir plegats les regles i comprovar qui manté millor el control quan augmenta la dificultat; no és una cooperació simultània.¹²

The Incredible Crash Dummies per a Sega Master System/Mark III es va publicar a Europa el 1993 sota Flying Edge, sense que se’n pugui precisar amb prou solidesa el mes ni el dia. Porta el codi MK-27057-50, ocupa 256 KB, o 2 Mbit, i funciona amb el comandament estàndard.²

Al Brasil, Tec Toy va publicar una edició identificada amb el codi 026210. El seu manual en portuguès documenta els controls i les regles descrits aquí, però els seus crèdits editorials, la garantia i la producció a Manaus pertanyen a aquella presentació regional. No hi ha base per convertir aquests detalls brasilers en característiques de la capsa europea.¹

Les dues edicions documentades comparteixen el joc de Master System, però no hi ha proves suficients per descriure diferències jugables entre els cartutxos europeu i brasiler. Igualment, la denominació conjunta Master System/Mark III no implica aquí una variant japonesa ni regles específiques de Mark III. La diferència verificable és editorial i física: marca, llengua, codi i presentació.²

Avui continua interessant per la disciplina amb què extreu cinc jocs petits d’un comandament elemental. La millor prova és la caiguda: abans del salt llegeixes distància i temps, durant el descens negocies destrosses i trajectòria, i al final descobreixes si l’ambició t’ha apartat de la diana. És una idea curta, visible i fàcil d’explicar, però prou severa per demanar repetició.

La recomanació és clara per a qui gaudeixi d’aprendre regles compactes, alternar reptes i repetir seqüències per polir-les. També funciona bé compartit per torns, perquè cada fallada revela una decisió discutible. En canvi, qui busqui exploració, combat sostingut o una campanya plena de situacions noves toparà aviat amb el reciclatge de les cinc feines.

No és una gran aventura ni una antologia profunda; és una capsa de proves desigual amb una primera idea especialment bona. Quan el cos de Spin es desmunta sobre la diana, el joc resumeix la seva gràcia: estavellar-se és inevitable, però encara pots fer-ho amb precisió.

La presentació europea associa Flying Edge amb Sega i identifica el cartutx amb MK-27057-50. La brasilera substitueix aquest marc per Tec Toy, el codi 026210 i la indicació de 2 MEGA. Són objectes diferents al prestatge, encara que no hagi quedat documentada cap diferència jugable entre tots dos cartutxos.²

El manual brasiler també conserva dues petites empremtes del seu context comercial: un certificat de garantia de noranta dies i una pàgina publicitària de Land of Illusion starring Mickey Mouse. No expliquen com superar cap prova, però situen el joc dins el catàleg físic de Tec Toy i recorden que el llibret era alhora instrucció, garantia i aparador.¹

Els crèdits desglossats separen el treball de base de la conversió de Master System. Dean Belfield i David McLachlan apareixen vinculats al disseny, la programació i els gràfics originals; Teeny Weeny Games figura com a responsable de la conversió, amb reprogramació de Paul Shirley, gràfics d’Ian Harling i so associat a Krisalis. Aquesta atribució funcional evita fondre equips i tasques diferents.²³

GameFAQs ofereix, en canvi, l’etiqueta genèrica Software Creations com a desenvolupador. Aquesta dada planteja una discrepància amb els crèdits específics i no permet atribuir-li la conversió de Master System. La formulació més prudent és conservar la discrepància i donar prioritat al repartiment documentat de responsabilitats, que identifica Teeny Weeny Games i els col·laboradors concrets.⁴²