Teddy Boy per a Sega Master System/Mark III: dispara, redueix i corre abans que s’esgoti el temps

L’argument és una excusa mínima per mantenir la persecució en marxa. No hi ha girs ni escenes que interrompin les rondes: el laberint, els monstres i la urgència del rellotge ocupen gairebé tot l’espai. Aquesta lleugeresa evita distraccions, però també deixa la varietat en mans dels patrons enemics.

Els manuals presenten Teddy Boy com un noi valent que entra en un laberint misteriós per exterminar-ne els monstres. Yoko, espantada pel lloc, no apareix durant la partida; el manual japonès diu que l’anima cantant Teddy Boy Blues. També documenten set famílies d’enemics: Blue Masked Monster, Dharman, Oshishi, Denden, Imorin, Pyon i Slow Mover. El manual japonès empra Daruman i Nottari com a variants regionals de Dharman i Slow Mover. Entre tots cobreixen humanoides que salten, criatures que cauen de les parets, grups voladors i un cargol que protegeix el cap. Slow Mover necessita almenys vuit impactes, mentre que Pyon és presentat com el més ràpid.³²

El salt és on el comandament deixa de ser convencional. Cada caiguda et permet triar entre conservar marge per corregir l’aterratge o arribar abans a una plataforma que s’està omplint d’enemics. Aquesta decisió minúscula transforma el moviment vertical en una eina tàctica.

Els daus són nius: els punts visibles indiquen quants monstres contenen. Al voltant hi ha blocs que es poden destruir a trets, però conservar-los pot tallar el pas d’un perseguidor; algunes parets, en canvi, desapareixen si t’hi quedes quiet massa estona. La partida comença amb tres vides, i tocar un monstre de mida normal o deixar que el temps arribi a zero en costa una. Els 100.000 i 400.000 punts concedeixen vides addicionals. Un tret val 10 punts, mentre que tocar un monstre reduït en val 200: la puntuació premia el comportament més arriscat.³

Quan el joc funciona, la pantalla es llegeix com una cadena de problemes breus: quin enemic reduir primer, on aterrar i si val la pena travessar mig laberint per completar l’eliminació. Quan no funciona, l’acumulació de patrons coneguts fa que l’exigència sembli més desgast que descobriment. La precisió dels controls no evita aquesta repetició, però sí que fa els fracassos comprensibles.

Les cinquanta rondes canvien colors, geometria i distribució de daus. El desplaçament connecta els extrems verticals del laberint, de manera que un enemic que semblava a dalt pot reaparèixer per sota. Aquesta continuïtat fa que fugir en línia recta sigui una solució provisional: cal recordar per on tornarà l’amenaça.⁷⁴

Després de les rondes 2, 6, 10 i 14, i, després, cada quatre rondes, apareix una fase de bonificació. Disparar als daus revela objectes o obstacles. Obtenir dues vegades seguides el mateix premi multiplica el guany: el monstre de peluix, per exemple, passa de 10.000 a 50.000 punts. És una pausa més memorística que combativa, però manté la tensió del temps.³

El mode de dos jugadors és altern: comença el jugador 1 i no hi ha cooperació simultània. El manual australià documenta un menú ocult anomenat COMMAND. CONTINUE permet reprendre la partida, NO FIRE activa una modalitat sense trets i 1/2 PLAYERS selecciona un o dos participants. Una segona seqüència habilita la selecció de ronda, però no està establert que totes les edicions regionals responguin exactament igual.⁴

El 20 d’octubre de 1985, Sega va publicar al Japó Teddy Boy Blues com una My Card Mark III de 32 KB amb el codi C-501. El manual japonès també descriu l’ús del teclat SK-1100 i de les palanques de control SJ-150, SJ-200 i SJ-300. Són particularitats documentades d’aquella edició i d’aquells accessoris, no controls que calgui atribuir automàticament a totes les Master System.¹²

Les edicions examinades dels Estats Units, Austràlia i Brasil porten el títol Teddy Boy. Europa va disposar d’una Sega Card amb el número 4003 i d’un cartutx amb el 4503. Als Estats Units, el manual identifica el suport com una Sega Card, però el número de producte continua discutit: GameFAQs indica 4503 i SMS Power registra 4003.³⁶⁷

Sega Does relaciona la música japonesa amb la cançó de Yoko Ishino i afirma que el tema principal fou substituït en altres regions. La font no identifica individualment totes les versions comparades; per això no és prudent convertir aquesta observació en una diferència garantida per a cada edició australiana, brasilera o europea.⁸

En pantalla, la versió de Master System és clara i funcional: personatges petits, colors vius i elements del laberint fàcils de separar. Aquesta llegibilitat ajuda a seguir trajectòries, però les cinquanta rondes tornen aviat a enemics i decisions ja coneguts. El valor d’aquesta edició no rau en una renovació constant, sinó en la precisió amb què fa visibles ruta, amenaça i temps restant.

Avui continua sent interessant perquè la seva idea central és més estranya del que sembla. Disparar no t’allunya necessàriament del perill: sovint t’obliga a apropar-t’hi. Aquesta inversió dona sentit als controls de caiguda, als blocs conservats com a barrera i a les rutes que envolten la pantalla. Aprendre una ronda significa aprendre quan un impacte obre una oportunitat i quan només crea una altra urgència.

Convé a qui gaudeixi perseguint puntuacions, dominant moviments breus i repetint escenaris fins a netejar-los amb eficàcia. Pot cansar qui necessiti progressió narrativa, cooperació simultània o sorpreses constants durant cinquanta rondes. La recomanació és directa: prova’l si vols una peça d’acció compacta i severa, però no esperis que la quantitat de rondes equivalgui a cinquanta idees noves.

Teddy Boy conserva una lliçó elegant: el tret bo no és el que elimina el perill, sinó el que et convida a córrer cap a ell abans que sigui massa tard.

La història física d’aquesta edició passa per tres formats que no convé barrejar. El llançament japonès fou una My Card Mark III; l’edició nord-americana i una de les europees empraren Sega Card; Europa també va rebre un cartutx. Les cobertes permeten distingir-los d’un cop d’ull: estoig vermell japonès, una mà sostenint la targeta en les edicions Card i la quadrícula blanca habitual en el cartutx europeu.⁷

Al Brasil, la documentació de Tec Toy conserva detalls de la cultura material local. El manual inclou una garantia de noranta dies, tres pàgines perquè els jugadors hi anotessin el nom, la data i la puntuació, i la indicació que el producte es fabricava a la Zona Franca de Manaus. La persecució del rècord deixava així un rastre físic més enllà de la pantalla.⁵

Sega hi figura com a desenvolupadora i editora. SMS Power atribueix provisionalment la direcció a Katsuhiro Hasegawa, un crèdit personal que continua sense confirmar.⁷