Superman: The Man of Steel a Sega Master System/Mark III: dominar el vol o caure atordit

Brainiac no es limita a capturar Lois: també debilita Superman amb kriptonita abans d’estendre l’amenaça fins a l’espai. Prankster està relacionat amb la desaparició d’infants; Metallia els reté en una base i després dirigeix un tren contra el Banc de Metròpolis. Lois passa per les cavernes de l’illa secreta de Brainiac abans de ser traslladada a la Doom Star. Les portades del Daily Planet enllacen aquestes crisis sense escenes llargues.¹

Mr. Mxyzptlk, Prankster, Metallia i Assilem aporten presències excèntriques, però el relat serveix sobretot per justificar nous obstacles. L’enfrontament amb Brainiac es presenta d’entrada; la progressió no depèn de cap sorpresa argumental.

A terra, esquerra i dreta fan córrer Superman, avall l’ajup, el botó 1 salta i el botó 2 colpeja. Superman pot donar el cop dret o ajupit, però l’atac interromp la cursa. Un salt vertical incorpora un atac ascendent que destrueix immediatament l’adversari tocat. En rebre un impacte, Superman retrocedeix, parpelleja aproximadament un segon i és invulnerable durant aquest interval. La barra d’energia s’esgota amb els cops i les bonificacions vermelles la restauren.¹

Volar bé és atacar millor

Mantenir el botó 1 activa el vol si hi ha prou espai. A l’aire, la creueta governa l’altura i la direcció: pots abandonar una plataforma, encarar un enemic volador o buscar una zona segura. La resposta és sensible; avançar massa de pressa redueix el temps per veure un projectil, i xocar de cap també deixa Superman a terra.¹

Dues bonificacions blaves amplien temporalment l’atac. La visió calorífica substitueix el cop normal només mentre Superman salta o vola. L’altra activa el supercop de puny: una pulsació breu del botó 2 executa el cop normal i mantenir-lo premut desencadena l’atac especial. Cal decidir si se’n gasta l’efecte contra enemics comuns o es reserva per a portes de roca i rivals resistents.¹

Cada fase reserva el rival més resistent per al final. Això premia l’observació dels patrons i l’ús de zones segures, però també exposa la poca flexibilitat del combat: sovint guanya qui repeteix la distància correcta. Els nivells de dificultat «Easy» (fàcil), «Medium» (mitjana) i «Hard» (difícil) augmenten la resistència i la força ofensiva dels adversaris.¹

La puntuació dona sentit a eliminar enemics: cada 100.000 punts concedeix una continuació addicional. Una partida nova comença amb una continuació, i continuar retorna al principi de la fase amb el marcador a zero. Els manuals no fixen quantes se’n poden acumular. La taula conserva sis resultats amb inicials de fins a tres caràcters; es conserva després d’un reinici («Reset»), però desapareix en apagar la consola.²

L’edició europea de Sega Master System va arribar el 1993 sota Virgin Games, amb l’identificador MK-27050-50. Tec Toy va distribuir al Brasil una edició regional del mateix any, amb identificadors comercials propis.³

El manual europeu examinat és en francès i declara compatibilitat amb models europeus, australians i neozelandesos de Master System i Master System II. El manual brasiler és en portuguès i correspon a la distribució de Tec Toy. Tots dos descriuen els mateixos controls, poders i cinc fases; les diferències documentades són lingüístiques i materials. El menú permet escollir tres dificultats i activar o desactivar música i efectes per separat. La partida es pausa amb el botó Pause de la consola, que substitueix la barra d’energia pel text «PAUSED».¹²

El millor motiu per tornar-hi és comprovar com el joc dona moviment a un heroi que no hauria d’obeir les plataformes. El vol obre rutes i atacs que altres protagonistes no tenen, però la caiguda per impacte impedeix que sigui un botó de victòria. Quan una façana o un camp elèctric obliga a mesurar altura, velocitat i espai, la idea funciona.

També cal acceptar-ne els límits. El puny té una resposta seca, els enemics repeteixen patrons i la llibertat aèria disminueix dins passadissos o davant caps. No ofereix una sensació de poder fluida, sinó una peça curta i severa que interessa més per la fricció entre volar i controlar-se que per la varietat del combat.

És recomanable per a qui gaudeix d’aprendre patrons, explorar dissenys modestos i comparar com una consola antiga adapta Superman. Qui busqui velocitat constant, combat flexible o una campanya generosa trobarà massa rigidesa. Val la pena provar-lo amb paciència i sense confondre la capa amb impunitat: aquí, saber aterrar és gairebé tan important com saber volar.

La capsa europea mostra Superman rebent projectils al pit dins el seu marc blanc. La versió brasilera conserva la il·lustració, però el desplegable incorpora text portuguès, logotips de Tec Toy i identificadors comercials propis. El manual brasiler situa la producció a Manaus i presenta Tec Toy com a distribuïdor: és una edició regional del mateix joc.²

Els manuals conserven particularitats de l’objecte original. Si el jugador no dona cap ordre durant uns quinze segons a la pantalla de títol, apareix la taula de rècords i comença una demostració. El manual europeu atribueix el guió gràfic a Sunsoft i la programació de Master System a Graftgold.¹

Els crèdits d’època atribueixen la programació de Master System a Graftgold, mentre que el manual brasiler amplia l’atribució a «desenvolupat per Graftgold». Virgin Games figura en la documentació europea. Les dues edicions regionals documenten, doncs, aquesta atribució general a l’estudi.¹²

La pàgina de crèdits de Master System de MobyGames atribueix la programació a Rod Mack i Steve Turner, els gràfics a John W. Lilley i la música a Jason Page. També assigna el disseny original a Sunsoft. Són noms atribuïts per la recopilació col·laborativa de MobyGames i convé llegir-los amb aquesta cautela.⁴

El joc intenta traslladar un heroi omnipotent a cinc fases sense eliminar el risc. No li retira el vol: el fa sensible als projectils, als sostres i a la precipitació del jugador. Aquesta contradicció explica tant els millors moments del joc com la seva aspror persistent.