Strider a Sega Master System/Mark III: saltar, lliscar i trobar la ruta abans que s’acabi el temps

La ficció comença a principis del segle XXI, després d’una successió de catàstrofes que s’estén d’Europa a les Amèriques. Les criatures responsables del caos són obra del Grand Master Meio, que ha observat la Terra des d’una nebulosa llunyana i ha construït la Tercera Lluna entre el planeta i el seu satèl·lit.¹

Els Striders, descrits com l’últim reducte del bé, envien Hiryu a destruir els mutants i descobrir qui els controla. Hiryu és el membre més jove i capaç de l’organització, porta una espasa de plasma i té una agilitat extraordinària. La trama justifica el viatge planetari fins a l’estació de Meio, però deixa sempre el protagonisme al moviment i al combat.¹

El comandament concentra moltes accions en dues tecles. Atacar i saltar són immediats, però les diagonals determinen cap on surt la tombarella o la lliscada. La informació visible és l’altura de la plataforma, la posició dels enemics i l’espai disponible; la decisió consisteix a triar si convé atacar dret, passar per sota o comprometre’s amb un arc de salt.¹

El marcador mostra el temps, la puntuació, els crèdits i les vides restants, anomenades «jugadors» a la interfície. La partida comença amb tres crèdits, cadascun amb quatre vides. El foc enemic, el contacte amb un adversari o una caiguda entre edificis en fan perdre una; quan s’esgoten, la partida acaba. Després de rebre dany, Hiryu parpelleja i queda breument immune, un interval que permet travessar una línia de foc sense perdre més temps.¹

Els Mosquemen, uns enemics voladors, transporten objectes que poden concedir una vida addicional, un altre crèdit o punts. Perseguir-ne un pot rescatar una partida malmesa, però també aparta Hiryu del camí més segur. La recompensa només compensa si es pot abatre l’enemic sense perdre la ruta ni regalar massa segons al rellotge.¹

Els enemics poden entrar pels dos costats i alguns disparen bales que surten amb retard. Això castiga l’impuls d’avançar sempre a màxima velocitat: cal mirar l’espai que queda enrere, atacar amb prou distància i reservar la tombarella per a una sortida clara. L’espasa resol el contacte immediat; la supervivència depèn més de l’anticipació.¹

Les cinc etapes no només canvien el decorat. Ciutat de Kazafu, «Kazafu City» als rètols originals, exigeix escalar teulades i culmina amb Urobolos, vulnerable al cap mentre serpenteja. Sibèria, «Siberia», introdueix llops, robots i salts entre llançadores; Ballog converteix una fortalesa voladora en una seqüència d’infiltració i fugida.¹

A l’Amazones, «Amazon» al joc, les lianes i el riu substitueixen les passarel·les industrials, mentre un tiranosaure obliga a combinar paciència, natació i salts. La cinquena etapa condueix directament al tram final i a l’enfrontament amb Meio. La varietat prové de canviar la manera de travessar l’espai, no d’afegir modes separats.¹

La conversió de Sega Master System va aparèixer el 1991, és per a un jugador i distribueix la campanya en cinc etapes. L’edició europea va sortir al novembre, publicada per Sega amb el codi 9005 i l’EAN 4974365635251. Cada crèdit agrupa quatre vides, i superar la campanya demana memoritzar recorreguts breus sota pressió temporal.³

Al Brasil, Tec Toy va publicar una edició el setembre de 1991. Els manuals europeu i brasiler descriuen les mateixes regles bàsiques; canvien l’idioma, la marca i la presentació de la caixa, amb la indicació «4 MEGA» al Brasil.¹³

Aquesta edició es juga amb el comandament estàndard de Master System. Les dues tecles reparteixen atac i salt, mentre el botó direccional transforma el salt en tombarella o lliscada. L’esquema és compacte, però exigeix marcar bé cada diagonal quan el rellotge empeny a actuar de pressa.¹

Avui continua tenint interès per una raó molt concreta: desplaçar-se ja és jugar. La tombarella no és un salt automàticament superior, i la lliscada només és bona si la direcció i l’espai encaixen. Quan una ruta demana pujar, retrocedir o saltar entre vehicles, el comandament deixa de ser una llista d’ordres i es converteix en lectura del terreny.

També conserva una estructura fàcil d’entendre. Hi ha cinc etapes, un nombre sempre visible de vides i crèdits, i un rellotge que fa evident el cost de cada error. Aquesta transparència afavoreix qui gaudeix repetint una secció fins a trobar una línia segura, però pot frustrar qui prefereix exploració lliure o una progressió sense pressió temporal.

La recomanació és directa: val la pena per a jugadors d’acció que acceptin controls direccionals exigents i una campanya compacta. No és la millor porta d’entrada per a qui busca abundància de modes o tolerància amb els desviaments. Strider funciona quan deixes de córrer a cegues i comences a veure cada plataforma com una ordre incompleta.

Les edicions europees i brasileres presenten Strider amb embolcalls diferents. La caixa europea combina textos en diverses llengües i manté el codi 9005. La brasilera incorpora la marca Tec Toy, text en portuguès i la indicació «4 MEGA». Els manuals de totes dues edicions descriuen les mateixes regles bàsiques.¹³

El manual brasiler pertany a una edició de Tec Toy fabricada al Brasil i conserva el títol simple Strider. L’europeu, imprès en diverses llengües, explica moviments, caps i puntuació en columnes paral·leles. La discrepància entre els 500 punts de la columna castellana i els 5.000 de les altres llengües mostra que fins i tot el paper podia introduir confusió.¹

La pantalla de presentació atribueix l’obra original a Capcom el 1989 i la reprogramació a Sega el 1991. L’autoria detallada del port és més discutida: SMS Power!, PixelatedArcade i VGDB l’atribueixen a Tiertex, mentre GameFAQs identifica Sega com a desenvolupadora. La formulació més prudent separa l’original de Capcom, la reprogramació signada per Sega i l’atribució del port a Tiertex que recullen aquestes tres bases especialitzades.¹²³⁴⁵

En aquesta versió, Hiryu queda definit per un esquema de dues tecles, tres crèdits inicials i cinc etapes compactes. La seva personalitat jugable neix d’una decisió senzilla i severa: una diagonal ben triada separa l’acrobàcia neta de la caiguda al buit.¹