Smash T.V. Super a Sega Master System / Mark III: dispara endavant o enrere i tria la sortida

La ficció és deliberadament prima: el combat és un programa televisiu on sobreviure i acumular premis formen part del mateix espectacle. Arenes, càmeres, diners i presentacions converteixen la violència en entreteniment. No cal seguir una trama; el món s’explica mitjançant la decoració i la recompensa constant.¹

Aquesta sàtira encara funciona perquè el premi mai no és innocent. Una caixa o una pila de diners demana sortir de la trajectòria segura i acostar-se al perill. La burla televisiva, doncs, no queda només al decorat: pressiona el jugador perquè actuï com un concursant assedegat d’audiència.

La creueta desplaça el concursant, mentre que els botons 1 i 2 disparen. Segons l’orientació del personatge, es pot obrir foc cap endavant o cap enrere. Els enemics, els projectils i les sortides indiquen quan convé mantenir la direcció o girar per fugir. La correspondència exacta entre cada botó i cada direcció, i tots els estats del bloqueig del tir, continuen indeterminats. La caixa promet ambiguament «2 controller action giving 360° firepower», però Mean Machines Sega afirma que no hi ha doble comandament per concursant.²⁴¹

Entre les bonificacions temporals hi ha coets, un làser potent i bombes intel·ligents, mentre que la caixa anuncia sis armes futuristes. Aquests avantatges poden netejar el centre o salvar una cantonada, però cal exposar-se per recollir-los. No formen una millora permanent: són recursos momentanis dins una partida que premia la supervivència i els regals acumulats.¹⁴

Abans de començar, cal escollir la modalitat d’un o dos jugadors; no es pot incorporar un segon participant durant la partida. En cooperatiu, els dos concursants actuen simultàniament. Poden cobrir més espai i repartir objectius, però també han de llegir la mateixa pantalla reduïda. El resultat és més sorollós i sovint més divertit, encara que coordinar les fugides demana disciplina.²

La campanya es divideix en tres nivells formats per sales connectades. En acabar una arena, les portes disponibles determinen el tram següent; algunes rutes són més dures que d’altres. El mapa converteix aquest avanç en informació visible i evita que la successió de combats sembli completament lineal.⁴

Cada xarxa culmina amb un cap, de manera que el joc alterna la resistència a les onades amb combats contra caps. Mutoid Man ocupa una part considerable de l’arena i dispara feixos que restringeixen encara més l’espai. Ja no n’hi ha prou amb controlar una multitud: cal llegir un patró gran mentre es conserva una trajectòria de fugida.

La varietat prové menys de canviar les regles que de combinar enemics, obstacles, bonificacions i sortides. Això dona coherència a la partida, però també revela aviat totes les seves cartes. Repetir-la té sentit per millorar la puntuació, provar una altra ruta o coordinar millor dos jugadors.

L’edició europea va arribar el 1992 amb el títol Super Smash T.V. Flying Edge la va editar i Probe Software en va fer la conversió. GameFAQs la data el 5 de novembre, mentre que Mean Machines Sega n’anunciava l’arribada per a l’octubre. El cartutx és de 2 Mbit, o 256 KB, i admet un o dos jugadors. Conserva mapes, caps, premis i cooperatiu. Les ressenyes, però, van assenyalar menys enemics simultanis, una zona de joc petita i una resposta lenta.¹⁵²³

La màquina recreativa separava moviment i foc amb dos comandaments. La Master System ha de traduir aquella idea a una creueta i dos botons, i el resultat lliga més estretament orientació i desplaçament. Aquesta transformació no és un detall ergonòmic: redueix la rapidesa amb què es pot reaccionar a amenaces que arriben des de costats oposats.²³

La versió continua sent recognoscible com a Smash T.V., però no substitueix el ritme de la màquina recreativa. Les mateixes rutes i recompenses funcionen dins un camp més estret i amb una resposta menys àgil. La conversió no abandona la idea original; la força a respirar per un conducte massa prim.

Avui encara té valor com a joc de decisions ràpides. Les sales són llegibles, les portes donen sentit a l’avanç i cada regal planteja un risc immediat. Quan l’espai s’omple, trobar una línia de fugida mentre es manté el foc produeix una tensió clara i fàcil d’entendre.

També exigeix tolerància. La resposta no sempre acompanya la velocitat mental del jugador, les col·lisions poden semblar ingrates i el tir limitat castiga qui esperi control independent de moviment i punteria. Jugar-hi bé consisteix tant a anticipar l’orientació com a reaccionar als enemics.

És recomanable per a qui vulgui estudiar una conversió amb idees intactes i concessions visibles, especialment en cooperatiu. No és la millor porta d’entrada per a qui busqui la fluïdesa de la versió recreativa. Aquí el programa promet foc en totes direccions, però la victòria comença sabent cap on mira el concursant.

La portada europea afegeix el superlatiu Super al nom del joc i amuntega concursants, robots, diners i regals en una sola promesa d’excés. La contraportada continua la venda amb quatre captures, textos multilingües, sis armes anunciades i acció per a un o dos participants. La frase «2 controller action giving 360° firepower» sona més lliure que el control real i resumeix bé la distància entre la fantasia comercial i aquesta conversió de dos botons.¹

Els crèdits específics de Master System atribueixen la programació a Brian O’Shaughnessy, els gràfics a Mark Knowles i la música a Matt Furniss; Krysalis apareix acreditada en l’àudio. Probe Software va produir la conversió, Flying Edge —divisió d’Acclaim— la va editar i Williams va llicenciar el joc original. Aquesta cadena correspon a l’adaptació domèstica per a Master System, no als equips d’altres versions o recopilacions.⁶¹

Mean Machines Sega va atacar la resposta, el bloqueig direccional del tir, les col·lisions, el parpelleig i la poca densitat d’enemics. Són problemes connectats: si el personatge reacciona tard i la pantalla ofereix poc espai, cada contacte dubtós costa més; amb menys enemics, alhora, l’espectacle perd la ferocitat que hauria de compensar la incomoditat.²

Sega Force també va assenyalar una resposta lenta, un moviment deficient de les figures, un so fluix i una àrea de joc petita. La coincidència principal és la sensació de pes, no una mesura tècnica exacta. La crítica descriu una conversió que conserva contingut recognoscible però no la immediatesa necessària per sostenir-lo.³

Sega Master Force va destacar unes figures lentes i massa grosses, un sistema de tir incòmode i una qualitat global mediocre. Vista avui, la sentència continua sent comprensible, però no anul·la el seu interès: els mapes, els premis i la cooperació encara produeixen decisions. És una versió limitada que deixa veure, amb una claredat gairebé cruel, què passa quan el comandament no pot seguir la idea original.⁴