Satellite 7 per a Sega Mark III: dispara al cel i bombardeja la terra

La premissa és mínima però funcional. La Soyokaze s’enfronta a les forces robòtiques que ocupen Satellite 7, de manera que cada tram converteix el paisatge en territori enemic. El pilot no té una personalitat definida i les figures que dirigeixen l’exèrcit rival tampoc reben noms coneguts.³

Aquesta austeritat beneficia el ritme: l’objectiu no s’interposa entre la pantalla de títol i l’acció. Mars i boscos no són només decoració; els canvis de terreny fan de brúixola visual, permeten reconèixer l’avanç i preparen noves disposicions d’enemics sense interrompre la partida.³⁴

El moviment manté la nau dins la zona visible mentre el terreny avança verticalment. Davant d’un enemic aeri, el foc ràpid permet obrir un corredor; davant d’una instal·lació o un blanc terrestre, cal alinear una bomba amb l’objectiu. Aquesta separació evita disparar mecànicament sempre de la mateixa manera i obliga a interpretar la silueta i la posició del blanc.³⁴

La decisió es complica quan coincideixen ambdós plans. Mirar massa estona l’impacte d’una bomba redueix el marge d’esquiva davant els projectils aeris; concentrar-se només a sobreviure fa perdre objectius de terra. Satellite 7 troba aquí la seva millor tensió: no ofereix una arma universal, sinó dues respostes que competeixen pel mateix instant.⁴

Aquesta tensió també modifica la ruta. Per bombardejar cal situar-se sobre la línia del blanc terrestre i conservar l’alineació prou temps, mentre les amenaces aèries continuen ocupant l’espai. El moviment lateral deixa de ser només una esquiva: serveix per preparar el pròxim atac, però cada alineació compromet durant uns instants la llibertat de maniobra.

El bombardeig crea una jerarquia d’atenció. Els enemics aeris anuncien el perill amb moviment i projectils, mentre els blancs terrestres demanen mirar el decorat i anticipar quan passaran sota la nau. Si esperes massa, l’objectiu desapareix per la part inferior; si t’hi alinees massa aviat, cedeixes espai davant una onada aèria. El joc premia una mirada que alterna el perill immediat amb el punt del terreny que vols atacar, i castiga l’obsessió per qualsevol dels dos plans. Quan la pantalla s’omple, sobreviure i completar la neteja deixen de ser exactament el mateix objectiu.

També apareixen estrelles de cinc colors. Segons la crònica de joc signada de Sega Does, reunir-ne cinc d’un mateix color pot concedir millores com més velocitat, més cadència de foc o invulnerabilitat temporal. No se sap amb precisió quin efecte correspon a cada color ni quant dura.⁴

Les accions que es poden confirmar són moure, disparar i bombardejar, però resta indeterminada l’assignació de cadascuna als botons del comandament original. Tampoc es pot assegurar si hi ha configuracions alternatives. Per entendre la partida n’hi ha prou amb distingir les dues armes; per reproduir-ne exactament els comandaments, no.

La pantalla de títol permet escollir una partida d’un o dos jugadors, i el segon mode és simultani. Amb dues naus actives, el combat ja no consisteix només a trobar un passadís propi: cal repartir l’amplada de la pantalla i evitar que tots dos perseguiu el mateix objectiu mentre l’altre flanc queda obert.³⁴

En solitari, deixar escapar un blanc és una decisió pròpia; en parella, també pot ser el resultat d’una mala distribució de tasques. Un jugador pot vigilar una meitat del camp mentre l’altre busca objectius terrestres, però les trajectòries s’encreuen sovint. La cooperació ajuda quan ordena la pantalla i perjudica quan totes dues naus reaccionen al mateix estímul.

Els canvis de terreny i els enemics grans marquen una progressió, però no es poden precisar el nombre de trams, les possibles repeticions ni la quantitat d’enfrontaments d’aquesta escala. Tampoc sabem amb quantes vides es comença, com s’acaba la partida o com es calculen tots els punts. En pantalla, el joc funciona com una successió contínua de paisatges on cada nova composició augmenta la pressió.⁴

L’edició estudiada és la publicada al Japó per a Sega Mark III. Va aparèixer en format My Card Mark III, amb 32 KB, referència C-506 i un preu de sortida de 4.300 iens. El llançament va tenir lloc el desembre de 1985, durant el primer any del catàleg de la consola.¹²

Sega va desenvolupar i publicar Satellite 7. Els noms de les persones responsables del disseny, la programació, els gràfics o la música no han quedat identificats, de manera que l’autoria només es pot expressar en l’àmbit corporatiu.²⁴

Aquesta edició combina el suport My Card amb un mode simultani per a dos jugadors i una acció construïda amb siluetes grosses. El resultat afavoreix la lectura ràpida dels avions i les instal·lacions, tot i que la paleta limitada i els decorats compactes poden fer que alguns blancs terrestres triguin a destacar.³⁴

La franja lateral reserva la informació fora del camp principal, una decisió útil quan dues naus i diverses onades coincideixen. Tanmateix, separar el marcador no resol la seva opacitat: les estrelles acumulades són visibles, però la pantalla no explica per si sola què concedeix cada color. La versió de Mark III comunica millor la posició immediata dels perills que no pas l’estat global de la partida. Aquesta asimetria defineix bona part de l’experiència: sobreviure al següent atac és llegible; anticipar el valor d’una recollida o mesurar el progrés total exigeix experimentació.

Avui, Satellite 7 conserva interès perquè la seva regla central es comprèn amb els dits abans que amb una explicació llarga. Cada objectiu obliga a identificar altura, escollir arma i acceptar el risc de l’alineació. Quan coincideixen avions, instal·lacions i estrelles, el joc produeix decisions petites però legítimes en una pantalla molt compacta.

El cost d’aquesta concisió és la poca transparència. Alguns símbols exigeixen prova i error, i no saber quants trams falten o com s’arriba al final dificulta planificar una partida completa. La varietat visual ajuda, però no substitueix una explicació clara del marcador ni dels efectes de cada color.

És recomanable per a qui gaudeixi de descobrir sistemes breus, perseguint millores i coordinant-se amb un segon jugador. Resultarà menys amable a qui necessiti progressió explícita, instruccions autosuficients o un recorregut ben cartografiat. Satellite 7 no amaga una epopeia dins la targeta: davant de cada blanc planteja una pregunta: és al cel o és a terra?

Com a objecte, l’edició japonesa és inseparable del format My Card Mark III. La coberta frontal presenta la targeta al centre, mentre que la contracoberta combina una captura, text promocional, una imatge de la consola i el codi de barres. La referència C-506 també apareix al llom conservat.¹

Satellite 7 també figura al catàleg sud-coreà de Master System. D’aquesta edició no se saben amb seguretat la data, l’empresa editora, la referència comercial, el suport físic ni el títol exacte imprès a la capsa. La seva existència regional és significativa, però no permet comparar-ne el funcionament amb la My Card japonesa.⁵

L’estoig conserva la identitat visual del producte i explica com Sega presentava la targeta, però no ensenya l’assignació dels botons, el càlcul dels punts ni la durada de les millores. L’objecte situa el joc en el seu moment; per dominar-lo, encara cal aprendre observant la pantalla.