Darius II Sagaia a Sega Master System/Mark III: tria pilot i ruta sota foc

Darius és presentat com un planeta pacífic, semblant a la Terra, que queda devastat per un atac sobtat. Proco Jr. i Tiat Young se’n salven perquè es trobaven lluny, fent experiments biològics a bord de Silverhawks preparades per al combat. Més tard capten la petició d’ajuda de la Línia Interplanetària 9031 i descobreixen que els supervivents són compatriotes seus.¹

El jugador ocupa el lloc del navegant i tria quin dels dos pilots conduirà la nau en el retorn. La història serveix sobretot per donar direcció al mapa planetari: no es tracta de conquerir mons a l’atzar, sinó d’obrir un corredor fins a Darius. Si no prems cap botó a la pantalla inicial, el joc mateix mostra aquesta introducció i els perfils dels protagonistes.¹

La creu direccional mou la Silverhawk en vuit direccions. El botó 1 confirma opcions i dispara míssils; el botó 2 deixa anar bombes, especialment útils contra objectius de superfície o de vol baix. Aquesta separació obliga a triar l’atac adequat mentre llegeixes les trajectòries enemigues i evites topar amb l’escenari.¹

El menú permet configurar independentment tots dos atacs com a automàtics o manuals. El tir automàtic redueix l’esforç mecànic i permet dedicar més atenció a llegir les trajectòries; el manual permet decidir la cadència, però exigeix més pulsacions. També pots triar dificultat Easy, Normal o Hard i començar amb entre una i cinc naus.¹

Els objectes vermells reforcen els míssils; els verds, les bombes; els grocs, el làser; i els blaus concedeixen un escut que es desfà després de prou impactes. També hi ha una millora general i una nau addicional. Per obtenir-los cal passar-hi per sobre, un moviment que pot obligar-te a abandonar una línia segura i entrar entre projectils.¹

L’Energy Core, un nucli d’energia explosiu, és l’excepció perillosa: no s’ha de recollir, sinó destruir amb míssils perquè l’explosió elimini els enemics propers. La distinció premia la lectura ràpida de formes i colors. Quan la pantalla s’omple, reconèixer què convé perseguir i què cal fer esclatar és tan important com disparar sense pausa.¹

Cada zona combina formacions recurrents, obstacles i un guardià final. Aprendre d’on entra cada grup permet situar-se abans que arribi, especialment quan els enemics apareixen per darrere. El moviment constant ajuda a evitar el foc, però moure’s sense pla també pot empènyer la nau contra una paret. Per defensar-te bé, has de traçar una ruta, no sacsejar la creu direccional a cegues.¹

Després de la zona A apareix el mapa i tu mous la fletxa indicadora per escollir el tram següent. Les bifurcacions avancen des de la proximitat del Sol cap a Júpiter i acaben en J, K o L. Com que un recorregut només visita set zones, tornar-hi serveix per aprendre una branca nova, no simplement per repetir la mateixa campanya amb més dificultat.³

Els guardians tenen punts febles i patrons propis; trobar l’obertura redueix el temps d’exposició. L’elecció de pilot fins i tot altera el guardià de la zona G. Si perds totes les naus, pots continuar fins a cinc vegades mentre quedin crèdits, però cal prémer el botó 1 abans que s’acabi el compte enrere.¹

Aquesta edició de 1992 ocupa un cartutx de 2 Mbit, o 256 KB, i és exclusivament per a un jugador. Els bolcats de dades conservats d’Europa i del Brasil són idèntics: les diferències documentades afecten l’embalatge i la distribució, però no la campanya. A Europa l’edició s’associa a Taito; al Brasil, a Tec Toy. Taito indica que Sagaia per a Master System no es va publicar al Japó.³⁴⁵

Hi ha una contradicció que convé tallar de soca-rel. El manual i la contracoberta europeus descriuen dotze zones i set per recorregut, igual que el registre del joc. El manual brasiler, en canvi, afirma que n’hi ha vint. Com que el bolcat de dades del cartutx brasiler coincideix amb el de l’europeu, aquesta xifra s’ha d’entendre com un error documental, no com una ampliació de Tec Toy.¹²³

En aquesta edició, la partida s’organitza al voltant de quatre decisions documentades: pilot, ruta, millores i enfrontaments amb els guardians. Les bifurcacions eviten que la campanya sigui un únic passadís de trets, mentre que les opcions de dificultat, naus inicials i automatització permeten ajustar l’exigència sense alterar el recorregut.¹

Avui recompensa qui vol aprendre’n els perills a poc a poc. La primera partida ensenya colors, aparicions i trajectòries d’entrada dels enemics, a més del cost de les col·lisions; les següents converteixen aquest soroll en informació. La ruta ramificada evita que memoritzar una branca esgoti de seguida tot el joc, i els dos pilots ofereixen una variació més substancial que un simple canvi de retrat.

La seva severitat, però, topa amb les expectatives actuals. La nau mor per contacte amb qualsevol superfície, i una errada comesa en una fase avançada redueix les naus disponibles. Tampoc és l’opció adequada per a qui busqui una experiència llarga, una modalitat cooperativa o progressió permanent. El seu atractiu es concentra en set zones per recorregut, decisions clares i una execució cada vegada més neta.

És recomanable per a qui gaudeixi repetint rutes curtes, estudiant patrons i millorant una mica a cada intent. Qui prefereixi progressió permanent o tolerància als errors hi trobarà massa fricció. Sagaia encara té una bona pregunta per fer-te després de cada guardià: ara que has sobreviscut, quin perill vols aprendre a continuació?

Les edicions europea i brasilera comparteixen joc, però no objecte. La primera presenta una contracoberta multilingüe i les marques de Taito i Sega. La brasilera utilitza text portuguès i la identificació de Tec Toy; el seu manual situa la producció a la Zona Franca de Manaus. Són diferències útils per identificar una còpia, no proves d’una versió jugable ampliada.²

El «2 MEGA» de la capsa brasilera expressa la capacitat del cartutx en bits: equival a 256 KB. Aquesta dada ajuda a situar l’espai disponible al cartutx, però no mesura tota l’ambició del joc. El llegat tangible de l’edició és precisament haver conservat l’arbre de rutes i les diferències entre pilots dins aquest espai reduït.³

Les atribucions publicades no coincideixen del tot. SMS Power atribueix la conversió a Natsume, mentre que MobyGames n’atribueix el desenvolupament a Taito. Cap d’aquestes dues etiquetes, tota sola, explica amb seguretat la divisió contractual o tècnica del treball, de manera que no convé convertir la discrepància en una autoria tancada.³⁴

La documentació moderna de Taito anuncia material sobre el desenvolupament de Sagaia per a Master System amb antics membres de Natsume. Això sosté que Natsume va estar associada a la conversió, però no resol totes les responsabilitats entre empreses. El fet segur és més modest: Taito conserva el vincle oficial amb l’obra i la participació de personal de Natsume forma part de la història documentada de la conversió.⁵