RoboCop 3 per a Sega Master System: avançar sota una pluja de bales

La premissa recupera el conflicte urbà de la tercera pel·lícula: OCP vol arrasar una part d’Old Detroit per aixecar Delta City. RoboCop s’interposa entre la corporació i els habitants amenaçats, de manera que els carrers tapiats, les façanes malmeses i els avisos de desallotjament no són simple decoració. L’escenari explica, amb pocs recursos, què s’està defensant.²

El joc redueix aquesta història a una successió de zones hostils i adversaris. No intenta reproduir llargues escenes dramàtiques: deixa que la demolició, les ruïnes i les instal·lacions d’OCP sostinguin el context mentre l’acció continua. La simplificació funciona perquè el paisatge conserva una idea clara —una ciutat convertida en projecte immobiliari—, encara que els personatges secundaris gairebé no tinguin espai.

Una guia específica de Master System atribueix a la creueta el moviment de RoboCop, al botó 1 el tret i al botó 2 el salt durant les fases laterals. Un enemic pot aparèixer en una finestra mentre una moto entra a ras de terra: la pantalla reparteix amenaces entre alçades diferents, i cada pausa per apuntar deixa que una altra trajectòria s’acosti. El comandament és senzill, però la rigidesa de RoboCop obliga a anticipar els encreuaments de perills.³

Les armes especials alteren aquesta relació amb l’espai sense deixar de ser recursos limitats. Tret triple, làser i llançaflames gasten munició, de manera que cada ús simplifica el perill immediat a costa de reduir les opcions del tram següent. La decisió important no és només quina arma portes, sinó quan acceptes consumir-la.²

Saltar tampoc és una fugida universal. Cal superar caixes, vehicles i perills de demolició, però abandonar el terra pot exposar RoboCop a un tir elevat o fer-lo aterrar dins una altra amenaça. El joc és més llegible quan avances a petites dosis, observes quina part de la pantalla s’activa i només aleshores decideixes si convé disparar o guanyar altura.

Aquesta prudència té un revers: quan una fase repeteix enemics i obstacles sense canviar prou la pregunta, la marxa es torna mecànica. La rigidesa deixa de comunicar el pes de RoboCop i comença a semblar un retard entre el gest del jugador i la resposta del personatge. És la frontera que el joc trepitja sovint: el mateix moviment pot crear tensió en un carrer ben compost i frustració en una cadena massa atapeïda.

La campanya consta de sis nivells. Una guia específica de Master System situa les fases de vol amb motxilla propulsora en el tercer i el cinquè, i hi diferencia els atacs contra objectius aeris dels dirigits a objectius terrestres. A vista d’ocell, carrers, vehicles i projectils ocupen tot el pla. Cal decidir si convé eliminar les amenaces situades a l’altura de RoboCop o bombardejar els perills que circulen per sota.³

Abans de començar, les opcions deixen triar entre tres i cinc vides. Les fonts no coincideixen plenament sobre les continuacions: la ressenya contemporània parla d’una o dues, mentre que la guia situa el selector entre zero i dues. El marge superior coincideix i la discrepància queda limitada al mínim seleccionable.²³

Els trams laterals mantenen una cadència clara: recorregut, acumulació de risc i combat final. Les armes especials enllacen aquestes parts, perquè gastar munició durant el trajecte modifica els recursos disponibles quan arriba l’últim adversari del tram.

RoboCop 3 per a Sega Master System va aparèixer a Europa el 1993, desenvolupat per Eden Entertainment Software i publicat per Flying Edge. És un joc per a una persona, funciona amb el comandament estàndard i ocupa un cartutx de 2 Mbit. La denominació «Sega Master System/Mark III» abasta les dues denominacions de la consola, però l’edició revisada és l’europea de Master System.¹

SMS Power atribueix a Matt Furniss la música i els efectes sonors, a Shauhn Hollingworth el controlador de so i associa Krisalis amb l’àudio. GameFAQs, en canvi, agrupa Matt Furniss i Shaun Hollingworth sota l’etiqueta genèrica «Sound» per a Master System. Les fonts discrepen, doncs, tant en l’ortografia de Shaun o Shauhn com en la precisió de les funcions acreditades.¹⁴

Avui conserva interès quan es juga com una peça d’acció concentrada, no com una exhibició d’heroisme àgil. La gràcia és aprendre a avançar amb un cos que sembla arribar sempre mig segon tard i aprofitar les armes especials per compensar aquesta debilitat. Quan el disseny combina bé alçades, obstacles i munició, la lentitud produeix decisions recognoscibles.

És recomanable per a qui accepti controls rígids, repetició i una dificultat que demana memorització. Qui busqui salts precisos, moviment ràpid o una campanya extensa hi trobarà una adaptació massa estreta. Ajustar les vides abans de començar no desfigura l’experiència; permet descobrir com el recorregut alterna l’acció lateral i les fases aèries sense pagar cada aprenentatge amb una repetició excessiva.

La seva virtut més honesta és que RoboCop pesa. El seu defecte més greu és que, massa sovint, també pesa el nivell sencer. Val la pena provar-lo si aquesta fricció et desperta curiositat, però no cal confondre metall amb precisió: sota l’armadura hi ha una aventura breu, irregular i prou estranya per deixar marca.

La presentació europea reuneix el logotip de Flying Edge, la marca de Sega Master System i una contraportada multilingüe amb tres captures. L’existència del codi MK-27064-50 permet tractar-la com una edició concreta, no com una capsa genèrica de la llicència. El llom i les dues cares també mostren com s’intentava resumir una adaptació de sis nivells en molt poc espai comercial. La variant brasilera, identificada amb el codi 027.350, conserva la mateixa identitat de joc. Presenta textos en portuguès i les marques de Tec Toy i Sega. La capsa desplegada permet distingir-la físicament de l’edició europea, sense convertir aquesta diferència exterior en una suposada alteració del programa.¹

Sega Master Force va concedir-li un 55% i va valorar els gràfics per damunt de la jugabilitat. La ressenya va assenyalar la rigidesa del control, la dificultat i la repetició, tres crítiques que continuen descrivint bé la causa del malestar. No és només que el joc sigui dur: és que el personatge respon amb poca flexibilitat mentre els patrons tornen a exigir la mateixa resposta.²

La distància temporal no elimina aquest diagnòstic, però permet veure millor l’encert parcial que l’acompanya. Els gràfics fan llegible RoboCop, els carrers degradats i la maquinària industrial, i les fases aèries trenquen la monotonia abans que domini tota la campanya. El 55% no és una sentència eterna; és el rastre d’un joc amb una idea física potent i una execució que no sempre sap sostenir-la.