Rambo: First Blood Part II per a Sega Master System/Mark III: dispara ara o reserva la fletxa explosiva per escapar

La missió envia Rambo rere les línies enemigues per penetrar en camps vigilats i rescatar compatriotes. Aquesta premissa dona una direcció clara al recorregut: obrir-se pas pel territori, destruir les defenses i arribar als captius.¹

En solitari només entra en joc Rambo. Amb dos comandaments, Zane s’hi afegeix com a company i tots dos actuen simultàniament.¹

El Control Pad mou el personatge en la direcció que prems. El botó 1 dispara l’M-60 i el botó 2 llança una fletxa explosiva. Aquesta separació és neta: el tret normal manté a ratlla la infanteria, mentre l’atac especial queda reservat per a vehicles de patrulla, tancs, campaments i barricades.¹

Comences amb tres vides i cinc fletxes explosives. Els comptadors et deixen calcular el risc abans de gastar munició: pots veure si, després d’atacar un tanc, encara conservaràs una fletxa per al final. Completar una ronda concedeix una vida addicional; perdre-les totes acaba la partida.¹

Per iniciar una partida individual, cal prémer START al comandament 1; per activar el cooperatiu, START al comandament 2. La selecció ja obliga a coordinar-se abans d’entrar al camp: cada jugador conserva vides i munició pròpies, però tots dos depenen del mateix espai de pantalla i de la mateixa barricada final. Separar-se massa no crea dues rutes, sinó dos fronts dins un únic passadís.¹⁴

Els potenciadors de l’M-60 n’allarguen l’abast i fan que els trets guanyin penetració, fins a travessar més d’un atacant. Destruir un campament durant les quatre primeres rondes costa una fletxa explosiva, però concedeix cinc fletxes explosives més potents. Un vehicle de patrulla també en consumeix una i un tanc, dues. Abans de prémer el botó 2, per tant, cal sospesar l’amenaça present, la reserva visible i la distància que encara falta fins a la sortida.¹

Els enemics comuniquen el perill mitjançant armes i trajectòries: franctiradors, soldats amb llançaflames i combatents amb llançacoets eleven la pressió. El moviment constant és més segur que buscar una posició perfecta. Si t’atures per netejar tota la pantalla, els projectils convergents acostumen a convertir l’ordre en una trampa. A més, cal arribar a la barricada amb almenys una fletxa explosiva per poder avançar.¹

El moment crític arriba quan coincideixen un tanc i una reserva de tres fletxes explosives. Destruir-lo en gasta dues i et deixa just la unitat necessària per obrir la barricada; qualsevol altra despesa impedeix completar la ronda. Evitar el tanc, si l’espai ho permet, pot ser una decisió més intel·ligent que convertir-lo en 1.000 punts.¹

Les sis rondes canvien de terreny, però conserven una columna vertebral comuna: avançar, destruir campaments quan apareixen, sobreviure a les armes especials i arribar a una barricada. La part que canvia de color assenyala el punt exacte que cal destruir amb una fletxa explosiva per revelar el pas següent.¹

La puntuació ordena els riscos: els soldats bàsics valen 100 punts, els enemics especialitzats arriben als 200, els vehicles de patrulla donen 500 i els tancs o campaments, 1.000. Les bonificacions de ronda creixen des de 5.000 fins a 500.000 punts. També existeix una bonificació secreta de 500 punts vinculada a una quantitat no revelada de baixes.¹

Amb dues persones, cada combatent pot cobrir un costat del passadís i eliminar amenaces abans que coincideixin al centre. Tots dos, però, comparteixen una pantalla estreta i han de coordinar l’avanç. Rambo correspon al comandament 1 i Zane al 2, mentre la interfície mostra separadament les vides i les fletxes explosives de cadascú.¹

Sega va desenvolupar i publicar aquesta edició per a la seva consola de vuit bits. El cartutx ocupa 1 Mbit, és a dir, 128 KB, utilitza el Control Pad i permet un o dos jugadors. La versió nord-americana conserva el títol i la imatge de Rambo tant a la capsa com a la pantalla de títol.²

La cronologia regional comença amb Ashura al Japó el 16 de novembre de 1986. Rambo: First Blood Part II va arribar als Estats Units aquell desembre, i Secret Command va aparèixer a Europa l’octubre de 1987. Són edicions regionals del mateix joc de Master System/Mark III, no conversions per a màquines diferents.³

El canvi més visible és de marca i personatges: l’edició japonesa presenta dos monjos guerrers, la nord-americana adopta Rambo i Zane, i l’europea elimina la llicència cinematogràfica. Segons la comparació publicada per Sega-16, a Ashura els llançaflames només cauen amb fletxes explosives; és una observació específica d’aquella ressenya comparativa.⁴

A Europa, l’edició es titula Secret Command, però la pantalla d’inici mostra «Secret Commando». Aquesta discrepància entre la capsa i la pantalla no justifica separar-los com si fossin jocs diferents.²

Avui conserva valor perquè els controls s’entenen immediatament i l’economia de fletxes explosives introdueix una pregunta que no perd vigència. Cada objectiu gros et tempta a comprar seguretat amb la mateixa munició que obre la sortida. Quan el joc combina un tanc, foc creuat i una reserva mínima, la simplicitat deixa de ser superficial.

Per treure’n profit, convé llegir cada pantalla com una ruta i no com una ordre d’extermini. Les roques i els marges creen passos temporals, mentre la direcció dels projectils indica quan cal creuar, retrocedir o deixar viu un enemic resistent. Aquesta disciplina també revela el límit del disseny: un cop apreses les prioritats, la major part del repte prové d’augmentar la densitat del foc, no d’introduir decisions completament noves. El joc guanya tensió, però no sempre guanya varietat.

Una segona volta canvia sobretot la lectura econòmica de cada ronda. Ja no cal demostrar que pots destruir tots els tancs: pots comparar el valor dels punts amb el cost de dues fletxes explosives, decidir quins campaments financen la reserva següent i arribar a la barricada amb marge. Aquesta recerca d’una ruta més neta dona sentit a repetir trams coneguts, encara que els patrons enemics acabin oferint menys sorpreses que les primeres partides.

És especialment recomanable per a dues persones disposades a coordinar-se i per a qui gaudeixi de memoritzar patrons breus. També recompensa qui vulgui millorar puntuacions: la ruta més segura no sempre és la més rendible, perquè tancs i campaments valen més punts, però consumeixen la munició que protegeix la continuïtat. Aquest conflicte dona motius per repetir rondes conegudes. En solitari resulta més sever i més monòton. Qui busqui exploració, una història desenvolupada o una campanya molt variable trobarà sis passadissos temàtics, no pas una aventura oberta.

Val la pena jugar-hi amb una condició: acceptar que el pla importa més que l’espectacle. No disparis l’última fletxa explosiva per orgull; en aquest camp de batalla, l’explosió més heroica és la que encara no has fet.

El manual nord-americà és en anglès. Hi consten l’avís de drets d’autor de Sega of America de 1986 i la impressió al Japó. La garantia de noranta dies només s’aplica als Estats Units. El text anomena l’arma especial «Arrow-bomb», però la pantalla de resum etiqueta el seu comptador com a «GRENADE» i les vides com a «REST». A més de controls i taules de puntuació, tres pàgines formen un quadern per anotar noms, dates i marques. L’objecte físic pressuposa repetir la partida i comparar resultats, no només arribar al final.¹

Nintendo UK va anunciar el 17 d’abril de 2009 l’arribada de Secret Command a la Consola Virtual europea de Wii.⁵

Les capses també expliquen la fragmentació del joc: Rambo domina la nord-americana, un combatent anònim ocupa l’europea i dos guerrers comparteixen la japonesa. Col·leccionar-les és seguir tres estratègies comercials per vestir una mateixa estructura jugable, no perseguir tres aventures completament independents.

En la seva ressenya de Secret Command, Retro Archives elogia el cooperatiu i la claredat de l’acció, però critica la repetició dels escenaris i una dificultat aspra. Aquesta valoració situa el joc com una proposta modesta de trets per a Master System: el cooperatiu convenç més que la varietat de la campanya.³