My Hero a Sega Master System/Mark III: obrir-se pas amb el cop adequat

El manual occidental presenta Steve com un mestre de kungfu. Remy, la seva parella, és segrestada per una colla dirigida per Mohikan, i la persecució justifica el recorregut cap a la dreta. La introducció ho explica sense diàleg: la confrontació deixa Steve a terra mentre el segrestador s’endú Remy.¹

Mohikan no funciona com un antagonista reservat per al final. La documentació explica que torna a segrestar Remy després de ser derrotat, de manera que la història es plega sobre ella mateixa i converteix el cap en una prova recurrent. És una excusa narrativa mínima, però descriu honestament per què el joc repeteix persecució, combat i rescat.²

Els manuals regionals no coincideixen prou en la numeració dels botons per publicar-la com una regla universal. Les accions, en canvi, són consistents: amb un botó se salta, amb l’altre es colpeja, i la creueta modifica totes dues accions. Això produeix un vocabulari petit però funcional, perquè cada combinació canvia l’abast o l’alçada de l’atac.¹²

La puntada voladora és l’acció que millor resumeix My Hero. Steve ocupa més carrer mentre estén la cama, de manera que el jugador converteix moviment i atac en una sola aposta. La informació visible és simple —distància, alçada i trajectòria rival—, però la decisió té un cost clar: si el càlcul falla, Steve aterra prou a prop perquè l’enemic contraataqui.

No tot el que cau o roda s’ha de tractar igual. Les ampolles es poden colpejar i concedeixen 100 punts; els manuals separen aquest objectiu dels porcs, bombes, rodes amb punxes, pedres, cotxes teledirigits i flames marcats com a indestructibles. Davant dels primers convé atacar; davant dels segons, la decisió correcta és ajupir-se, saltar o deixar-los passar.¹

La puntuació reforça aquesta jerarquia. Un pinxo val 500 punts; un bulldog o un llançador de ganivets, 1.000; Mohikan, 10.000. Són xifres que indiquen prioritat i risc més que no pas una economia complexa. El consell més útil del manual és provar el cop de puny, la puntada alta i la traveta contra cada mena d’adversari fins a reconèixer quina resposta encaixa millor.¹

La partida comença amb tres vides, cadascuna identificada amb una figura de Steve, i s’acaba quan es perden totes. En completar una ronda se’n recupera una. Aquesta recompensa convida a jugar amb més cura quan s’acosta Mohikan: arribar al final del tram permet recuperar part del marge d’error perdut durant el carrer.¹

Hi ha opcions per a un o dos jugadors, però el segon mode és altern, no cooperatiu simultani. Cadascú intenta arribar a Remy quan li toca. En el combat contra Mohikan, fer mal al cap fa avançar el mesurador de poder del jugador; el primer que el completa resol el duel.²⁴

El mesurador final oposa el «poder de l’amor» de Steve, Power of Love, representat amb cors, al «poder del mal» de Mohikan, Evil Power, dibuixat amb calaveres. Cada cop contra Mohikan desplaça l’equilibri a favor del jugador, de manera que l’eficàcia ofensiva queda resumida en una imatge tan clara com extravagant.¹

My Hero per a Sega Master System/Mark III va arribar primer al Japó el 31 de gener de 1986 en Sega My Card Mark III. Els Estats Units van rebre la Sega Card el setembre del mateix any. Europa va tenir el 1987 edicions en targeta i cartutx, mentre que Austràlia va rebre el cartutx aquell any. Targeta i cartutx són suports de la mateixa plataforma, no sistemes diferents; per això cap capsa representa tota la distribució. El nom també varia: l’edició japonesa és Seishun Scandal, la brasilera és Gang's Fighter i la coreana apareix com Ttoriui Moheom. La informació publicada no permet precisar totes les dates asiàtiques ni una data brasilera concreta.⁵

Avui My Hero funciona millor com una prova de lectura espacial que com una aventura llarga. Quan dos enemics comparteixen la línia, la gràcia consisteix a decidir si una traveta mantindrà la posició o si una puntada voladora permetrà escapar de l’encerclament. Els controls són pocs, però no intercanviables; aquesta claredat sosté partides curtes i exigents.

També cal acceptar-ne els límits. El carrer no ofereix profunditat, les rutes no es bifurquen i l’estructura torna una vegada i una altra a Mohikan. Qui busqui exploració, cooperació simultània o una campanya variada hi trobarà poca cosa. Qui gaudeixi memoritzant distàncies i respostes hi descobrirà una miniatura severa però llegible.

La recomanació és directa: val la pena per a qui vulgui estudiar una forma primerenca i despullada del combat lateral domèstic. No cal perdonar-li la repetició, però tampoc ignorar la precisió que demana. My Hero només disposa d’un carrer; el converteix, cop rere cop, en una pregunta sobre on vols aterrar.

La història física és més variada que el joc. Al Japó i als Estats Units va circular en targeta; Europa va conèixer tant la targeta com el cartutx, i Austràlia va rebre aquest darrer format. Els manuals europeus contemplen tots dos suports, mentre que el nord-americà identifica explícitament la My Hero Card.²

Al Brasil, Tec Toy el va publicar com Gang's Fighter. El manual és en portuguès i identifica aquesta edició regional, encara que no n’estableix una data concreta. La portada conserva la imatge del puny i la cresta, ara acompanyada per la marca brasilera i un títol molt més genèric.³

Tec Toy també va incloure My Hero en aparells amb jocs preinstal·lats. Figura entre els 74 títols de la Master System III Collection i entre els 132 de la Master System Evolution. Aquestes llistes acrediten la inclusió oficial del joc, però no identifiquen quina revisió regional del programa conté cada aparell; no convé presentar-la com una còpia exacta d’una targeta o cartutx determinats.⁵⁸

My Hero de Master System és una adaptació domèstica d’un recreatiu de 1985. Sega identifica aquell Seishun Scandal com un joc per al maquinari System 1 i hi usa els noms Takeshi i Mari. Els manuals occidentals de la conversió, en canvi, parlen de Steve i Remy. Barrejar aquests noms esborraria justament la diferència entre l’original recreatiu i aquesta versió domèstica.⁷¹

El repartiment de responsabilitats tampoc no queda resolt del tot. Les pantalles acrediten Coreland i Sega; Sega Does atribueix el desenvolupament a Coreland i la conversió a Sega, mentre que GameFAQs agrupa desenvolupament i edició sota Sega i VGDB assenyala Sega R&D2. Davant d’aquest desacord, és més rigorós conservar les atribucions en conflicte que adjudicar la conversió a un únic equip.⁴⁶⁵