Ms. Pac-Man per a Sega Master System: accelerar per escapar o atacar

L’argument és deliberadament prim. Els manuals presenten Ms. Pac-Man com una protagonista afamada que travessa laberints plens de punts, fruites i fantasmes. Aquesta premissa no pretén justificar una aventura extensa: dona caràcter a una persecució abstracta i deixa que la conducta dels enemics expliqui el conflicte.¹

La presentació i els interludis hi afegeixen una mica de teatre. Ms. Pac-Man i Pac-Man es troben, es persegueixen o apareixen sota un cor, petites pauses que humanitzen les figures geomètriques sense interrompre gaire el ritme. En els modes simultanis, Pac-Man deixa de ser decoració i entra físicament al laberint com a company o adversari.

La creueta dirigeix Ms. Pac-Man en les quatre direccions. L’ordre important no és només girar, sinó preparar el gir abans d’arribar a la cruïlla. La informació visible —distància dels fantasmes, passadissos lliures, energitzadors pendents— determina si convé completar una branca o conservar una sortida. Un energitzador inverteix temporalment la persecució: els fantasmes vulnerables canvien d’estat i poden ser menjats per obtenir punts; després queden reduïts a uns ulls visibles. El premi creix quan n’encadenes diversos, però allargar la cacera consumeix el marge de seguretat i pot deixar Ms. Pac-Man mal situada quan s’acaba l’efecte.¹

Els túnels permeten sortir per l’altre costat del laberint i són útils per separar el grup perseguidor. El Pac Booster afegeix una segona resposta: amb l’opció corresponent, el botó 1 l’activa i el desactiva; alternativament, el botó 2 el manté en funcionament mentre es prem. Accelerar salva una vida quan obre distància, però redueix el temps disponible per corregir una entrada dolenta. Fora del laberint, amunt i avall mouen el marcador; el botó 1 selecciona START, mentre la creueta tria cada opció i el botó 2 en modifica el valor. Per aturar l’acció cal prémer Pause al cos de la consola, una particularitat física que obliga a apartar la mà del comandament.¹

La primera vida extra arriba als 10.000 punts. En les famílies Mini, Big i Strange també se’n concedeixen als 50.000, 100.000 i 300.000. Això dona una conseqüència persistent a la puntuació: arriscar-se per fruites i fantasmes no és només vanitat de marcador, perquè pot comprar una oportunitat més de continuar.¹

El menú separa quatre configuracions de partida. En solitari controles Ms. Pac-Man; en dos jugadors alterns, tots dos participants s’alternen per controlar-la. Les opcions més singulars són la competició i la cooperació simultànies, on Ms. Pac-Man i Pac-Man comparteixen laberint i converteixen cada corredor en un espai de negociació. En competició, menjar un energitzador afebleix l’altre personatge: temporalment no pot menjar punts ni fantasmes. Si un jugador mor, tots dos tornen al punt inicial. També reboten en direccions oposades quan xoquen, de manera que bloquejar una línia, atreure-hi fantasmes o empènyer el rival cap a un túnel són conseqüències nascudes del mateix espai compartit.²

La cooperació elimina el debilitament i suma els punts dels dos participants. No elimina, però, les col·lisions ni l’efecte compartit d’una mort; coordinar rutes continua sent necessari. És el mode més amable, però també el que deixa més clar que dos cossos poden complicar un laberint dissenyat al voltant de corredors estrets.²

Ms. Pac-Man per a Sega Master System permet escollir quatre dificultats: Normal, Easy (fàcil), Hard (difícil) i Crazy (esbojarrada). Aquestes opcions alteren la velocitat dels jugadors i dels fantasmes. També es pot començar en un nivell de l’1 al 7: entrar més endavant estalvia l’escalfament, però accelera els enemics i presenta laberints nous abans que el jugador hagi consolidat els seus automatismes. Les quatre famílies canvien l’escala de la sessió. Arcade reuneix quatre laberints procedents de la recreativa; Mini redueix la mida i el desplaçament vertical; Big amplia molt els recorreguts; Strange introdueix formes més irregulars. El manual compta 36 laberints diferents i, amb Strange, anuncia des del nivell 8 bonificacions, algunes de les quals ni tan sols són fruites.¹

GameFAQs data l’edició europea el desembre de 1991 i la brasilera de Tec Toy el setembre de 1992; MobyGames corrobora 1991 al Regne Unit i el mateix mes al Brasil. La documentació conservada identifica edicions de Master System. No permet afirmar una publicació japonesa específica per a Mark III ni diferències de programari pròpies d’aquell mercat.³⁴

Els rols empresarials exigeixen prudència. El manual europeu atribueix la marca a Namco, la llicència a Tengen, la fabricació a Sega i les vendes a Domark; el brasiler identifica Tec Toy i la producció a Manaus. GameFAQs agrupa Tengen com a desenvolupador i editor, mentre MobyGames associa GCC i Midway al desenvolupament i Tengen al port. Cap combinació resol inequívocament qui va programar aquesta conversió concreta.¹²⁴

Encara funciona perquè una cruïlla ofereix una decisió neta i immediata. Pots completar una branca, reservar l’energitzador, cercar la fruita o obrir distància amb el Pac Booster. La lectura és ràpida, però l’execució exigeix anticipar-se: reaccionar quan el fantasma ja ocupa el passadís acostuma a ser massa tard.

Aquesta edició convé especialment a qui vulgui puntuació, recorreguts breus i competició local amb regles agressives. També és una bona porta d’entrada si la recreativa sembla massa rígida, perquè la dificultat i els laberints Mini permeten suavitzar l’aprenentatge. En canvi, qui busqui exploració, una història sostinguda o objectius canviants toparà aviat amb la repetició essencial del disseny.

La recomanació és directa: val la pena jugar-hi per les opcions i, sobretot, amb dues persones davant la mateixa pantalla. En solitari és una conversió generosa d’un clàssic; en companyia, cada energitzador pot convertir l’amic del costat en l’obstacle més perillós del laberint.

La capsa europea uneix Tengen i SEGA; la brasilera posa Tec Toy en primer pla i acompanya el cartutx amb documentació en portuguès. El manual brasiler inclou un certificat de garantia de noranta dies, identifica Manaus i reserva cinc pàgines consecutives per anotar a mà nom, data i puntuació; l’europeu presenta instruccions i garantia en diverses llengües. Són diferències físiques i comercials comprovables, no una prova de canvis interns del joc. El marcador de paper recorda que la persistència no depenia d’un perfil en línia: el rècord sobrevivia perquè algú l’escrivia i acceptava que el rival el veiés.¹²

El manual europeu, a més, conté una contradicció reveladora. Alguns avisos lingüístics parlen d’un joc per a un sol participant, però les pàgines d’opcions expliquen els tres modes per a dos; el manual brasiler confirma explícitament un o dos jugadors. La causa de la contradicció —error de plantilla o instrucció regional— resta oberta.¹²