Line of Fire per a Sega Master System/Mark III: fugir de la base sense malgastar els míssils

Jack és un soldat que ha robat una arma secreta de l’enemic i intenta tornar a territori amic. Un guàrdia descobreix la fugida, de manera que el viatge comença dins el mateix complex que cal abandonar. L’argument no busca girs: dona una direcció concreta a l’acció i justifica que cada fase sigui una baula del mateix itinerari.¹

Aquesta persecució converteix cada canvi de vehicle en una nova forma de la mateixa fugida. Jeep, llanxa i helicòpter no són personatges ni simples decorats; modifiquen la manera d’ocupar l’espai i repartir la potència de foc. Aquesta economia narrativa beneficia un joc curt: sempre saps d’on surts, cap on vas i què protegeixes.

El comandament direccional mou el vehicle en vuit direccions. El botó 2 dispara la metralladora i el botó 1 llança míssils; un cop el míssil és a l’aire, el comandament direccional en modifica la trajectòria. Això crea una tensió útil: corregir el projectil millora la precisió, però durant aquell instant també pots desatendre la posició del vehicle. Contra objectius petits convé conservar munició; contra enemics aeris o caps de fase, disparar tard pot ser encara pitjor.¹

En els vehicles terrestres, la metralladora cobreix els enemics de terra i els míssils pugen cap als objectius aeris. Quan Jack pilota l’helicòpter, la relació canvia: la metralladora serveix contra amenaces aèries i els míssils cauen sobre objectius terrestres. Els botons són els mateixos, però has de distingir si l’amenaça és aèria o terrestre; memoritzar quin atac resol cada perill evita malbaratar la reserva compartida.¹

La reserva inicial de 50 míssils es manté quan Jack canvia de vehicle. En destruir camions de càrrega, poden caure recàrregues de 30 unitats; també apareixen objectes de vitalitat. Per tant, destruir-ho tot no és només una temptació de puntuació: alguns objectius sostenen la partida. El manual recomana reservar míssils per a l’helicòpter gegant de la segona fase i apuntar a les bateries de canons dels grans vehicles, un consell que converteix la disciplina en supervivència.¹

El terreny també exigeix accions pròpies. El jeep salta automàticament quan passa per una rampa, i durant el salt la metralladora pot tocar enemics aeris; no existeix cap botó de salt que calgui descobrir. La llanxa, en canvi, perd el control i rep dany dins un remolí, i explota si encalla. Són regles fàcils d’explicar, però obliguen a mirar la ruta i no només les dianes.¹

La campanya encadena sis fases. La base presenta soldats, jeeps i un tanc; la selva introdueix rampes per saltar rius; el tram fluvial canvia el jeep per una llanxa entre remolins, mines i ponts; la gorja hi afegeix roques i atacs posteriors; el desert posa Jack als comandaments d’un helicòpter; la fortalesa tanca la ruta. El mapa de fugida precedeix cada fase i assenyala gràficament què queda enrere.¹

El canvi de vehicle evita que la progressió sigui una simple successió de decorats. Al riu, els marges redueixen l’espai de maniobra i els remolins poden convertir una correcció tardana en dany; a l’aire, la relació entre arma i objectiu s’inverteix. El joc varia sobretot les conseqüències del moviment. Aquest enfocament és modest, però coherent: aprendre una fase significa reconèixer tant les onades enemigues com les trampes del recorregut.¹

Cada fase acaba amb un recompte d’enemics destruïts, el percentatge corresponent i bonificacions vinculades al rendiment i a les vides restants. Això premia exposar-se per destruir més enemics, però les tres vides i tres continuacions posen un sostre tangible a l’ambició. També pots triar la dificultat. La millor puntuació no neix de disparar sense pausa, sinó de decidir quins riscos compensen abans del cap de fase.¹

La recreativa de Line of Fire plantejava el combat en primera persona. La conversió de Master System no intenta reproduir aquella perspectiva: reconstrueix l’acció com un joc de trets amb vista superior i desplaçament vertical cap amunt. El canvi redueix l’impacte escènic, però fa visibles alhora la ruta, el vehicle i els flancs. Aquesta edició guanya una conducció llegible i perd la sensació d’estar mirant directament dins el camp de batalla.⁴

També és una edició compatible amb les ulleres 3D de Sega. Per activar-ne el mode cal mantenir premuts simultàniament els botons 1 i 2 mentre s’encén la consola; després es fan servir els controls habituals. Aquesta combinació no és un menú modern ni una característica que convingui atribuir a qualsevol versió del joc: pertany a la conversió documentada per a Master System i requereix l’accessori corresponent.¹

La fitxa especialitzada identifica un cartutx de 4 Mbit, un jugador, Sega com a editora i la referència europea 9006. Les fonts públiques coincideixen a situar l’edició europea el 1991, però no en la data exacta: una indica el 28 de novembre i una revista contemporània parla de desembre. Per això és més honest retenir l’any i deixar el dia i el mes sense tancar.³⁴⁵

Avui funciona millor com una campanya breu per aprendre que no pas com un festival d’explosions indiscriminades. La gràcia és dominar una ruta: saber on apareix una rampa, quan un enemic exigeix míssil i quina línia evita una paret o un remolí. Quan aquesta memòria encaixa, el moviment i el tret semblen una sola maniobra. Quan encara no encaixa, una col·lisió pot semblar menys una lliçó que una bufetada.

És recomanable per a qui gaudeixi dels jocs de trets compactes, de millorar percentatges i de repetir trams fins que deixen de sorprendre. En canvi, qui busqui la perspectiva de la recreativa, cooperació o una campanya llarga hi trobarà una conversió molt diferent i força austera. Val la pena jugar-hi amb la idea correcta: no és una miniatura fidel de la màquina original, sinó una fugida pròpia on el míssil més valuós és el que encara no has disparat.

L’edició europea es reconeix pel número 9006 i per una capsa amb descripció multilingüe i quatre captures al darrere. El joc també va circular en altres regions, inclòs el Brasil, però les caràtules només proven variants de distribució: no permeten atribuir canvis en el joc a cap d’aquestes edicions. La documentació brasilera de Tec Toy és especialment útil perquè conserva instruccions completes, inclosa l’activació de les ulleres 3D. Aquest origen documental no permet inferir una diferència de programari que no està demostrada.³²

El manual és més que una relíquia de capsa: explica quina arma correspon a cada altura, adverteix que el jeep explota contra les parets i descriu els remolins de la llanxa. Sense aquestes regles, alguns fracassos poden semblar arbitraris. Amb elles, la conversió revela una lògica severa però consistent, pròpia d’un joc que espera preparació abans d’atorgar fluïdesa.¹

L’autoria empresarial no es pot reduir a un nom sense matisos. SMS Power atribueix el desenvolupament a Sanritsu, mentre que una reconstrucció del Game Developer Research Institute basada en documentació legal assigna la conversió de Master System a SIMS. Cap de les dues atribucions resol definitivament la discrepància; per això la fitxa principal omet un desenvolupador únic.³⁷

Els crèdits individuals conservats són més concrets: identifiquen Y. Maeda en planificació, H. Ohnishi i Gaga en disseny, Tsutomu Hagiwara i H. Kawaguchi en programació, i Hikoshi Hashimoto en so. Aquests noms permeten parlar del treball documentat sense fingir que el conflicte empresarial ha desaparegut. La diferència importa perquè una conversió tan transformada és, en bona part, una obra de redisseny.⁶