Indiana Jones and the Last Crusade: The Action Game a Sega Master System/Mark III: guarda el fuet per creuar el castell

La història no intenta reproduir tota la pel·lícula. Selecciona sis situacions reconeixibles i les converteix en encàrrecs jugables: recuperar la Creu de Coronado, creuar el tren del circ, trobar l’escut del cavaller del Graal, escalar Brunwald, recuperar el diari al dirigible i arribar finalment al Graal. Indy és l’únic personatge controlat. El Dr. Jones Sr. dona urgència a l’última escena perquè ha estat ferit, però el relat queda subordinat a l’acció. Els artefactes funcionen alhora com a fites narratives, recompenses de 500 punts i senyals inequívocs que indiquen què busca el jugador.¹

Amb la creueta, mous Indy cap a l’esquerra o cap a la dreta, el dirigeixes cap amunt i l’ajups prement avall. El botó 2 serveix per saltar; el botó 1 concentra el cop de puny, el fuet i el balanceig. La distribució és senzilla sobre el paper, però el context decideix l’acció exacta i obliga a col·locar Indy bé abans de prémer. Davant d’un pistoler, la informació important és l’alçada de la bala: pots ajupir-te o saltar-la, i un impacte resta energia. Acostar-s’hi per donar un cop de puny o una fuetada concedeix 150 punts, però tocar directament l’enemic és mortal. La decisió és, doncs, si arriscar la distància curta o esperar el projectil i avançar després.¹

La reserva del fuet es recupera amb una icona que val 50 punts i afegeix cinc crèdits del fuet. El manual fins i tot recomana no recollir-la sempre: en algunes posicions, el cop de puny és més pràctic. És un consell revelador, perquè el joc premia valorar la utilitat de la icona en lloc d’agafar-la per rutina. Les icones de temps apareixen a tots els nivells, donen 50 punts i allarguen el rellotge. Això converteix algunes desviacions en una aposta: perdre segons per arribar a una bonificació pot deixar-te més temps per continuar. Els quatre artefactes principals valen 500 punts, de manera que puntuació i progrés coincideixen quan el recorregut compleix el seu objectiu. Quan desapareixen les sis vides, la pantalla de continuació concedeix un marge de deu segons. Si encara queda algun dels tres crèdits inicials, cal reaccionar abans que s’esgoti; en cas contrari, la partida acaba. Aquesta pressió externa reforça el caràcter d’assaig i memòria que ja imposen els contactes mortals.¹

Els sis nivells es presenten com escenes, amb una introducció breu i una missió pròpia. No formen modes separats: són variacions consecutives d’una mateixa campanya. El canvi important és què demana cada espai, des de l’exploració vertical de les coves fins als salts sobre vagons o el balanceig entre murs.

El tren del circ és la ruptura més neta del ritme inicial. Els animals no es poden eliminar, així que el repertori ofensiu deixa de ser la resposta i cal saltar per evitar-los. Al tram final, una altra regla demana observar una pista anterior i reproduir la seqüència correcta de lloses.¹

La versió estudiada és Indiana Jones and the Last Crusade: The Action Game per a Sega Master System/Mark III, publicada el 1990. Els crèdits d’aquesta conversió atribueixen el desenvolupament a Tiertex Design Studios, mentre U.S. Gold figura com a editora europea; el manual declara directament la llicència de Sega i Tec Toy va publicar les edicions brasileres. És per a un jugador i funciona amb el comandament estàndard de la consola, el Control Pad. El programa ocupa un cartutx de 256 KB, equivalent a 2 Mbit. El cartutx europeu es presenta com a Mega Cartridge per a Sega Master System. L’article tracta aquesta versió de Sega Master System/Mark III; «Mark III» s’hi conserva com a denominació de plataforma, no com una variant jugable separada. Les edicions europees, portugueses, australianes i brasileres tenen caixes diferents. Les lusòfones empren Indiana Jones e a Última Cruzada, mentre les brasileres afegeixen la marca Tec Toy i la indicació «2 MEGA». Són canvis de títol, marques i embalatge; no acrediten cap alteració del programa.³¹

Avui conserva interès quan acceptes que és una aventura d’aprenentatge, no una passejada cinematogràfica. La virtut principal és que cada escena planteja una imatge i una regla recognoscibles, mentre el fuet uneix combat i desplaçament. Gastar ara un crèdit del fuet pot deixar-te sense una via per creuar un buit més endavant, una decisió que dona coherència a un joc força auster.

També cal assumir-ne els límits. El contacte mortal, els salts que demanen memòria i les continuacions finites poden expulsar qui vulgui que el joc perdoni els errors. En canvi, qui gaudeixi desxifrant recorreguts curts trobarà decisions reals: ajupir-se o saltar una bala, atacar o reservar crèdits del fuet, explorar una desviació o protegir el temps.

La recomanació és directa: val la pena per a qui vulgui una conversió de llicència compacta, dura i amb una mecànica ben pròpia; no per a qui esperi relat abundant o uns controls més tolerants. El millor record que deixa no és el barret ni el Graal, sinó aquell crèdit del fuet que hauries preferit no gastar tres pantalles abans.

Les caixes europees, portugueses, australianes i brasileres es distingeixen pels idiomes, les marques distribuïdores, les franges de disseny i els adhesius. Cap d’aquestes diferències acredita escenes noves. El manual brasiler situa amb precisió l’edició de Tec Toy al seu mercat. Inclou una garantia de noranta dies, adreces brasileres, la indicació de producció a la Zona Franca de Manaus i tres pàgines de taules perquè el jugador hi anoti nom, data i puntuació. El manual europeu és multilingüe i detalla els controls, els enemics i la puntuació que la pantalla no sempre transmet per si sola. El brasiler adapta aquest material al portuguès i conserva gairebé la mateixa estructura. Junts expliquen la diferència entre energia, vides, crèdits de continuació i crèdits del fuet.²¹