Gain Ground per a Sega Master System/Mark III: rescatar avui per sobreviure demà

L’any 199X, Gain Ground és una competició entre humans i androides al Coliseu Shokane. L’ordinador mare que controla els androides embogeix i converteix els espectadors que no poden fugir en participants forçosos. Tres dels millors corredors decideixen travessar el laberint, rescatar els captius i arribar a la sala de control principal.¹

La història dona sentit a dues regles: cada arena pertany a un recorregut controlat per una màquina i els presoners esdevenen lluitadors. Armes com llances, coets, granades, rifles i un raig d’aigua reforcen la idea d’un grup heterogeni, no d’un heroi invencible.²

La partida comença amb tres lluitadors. Abans d’entrar a l’arena, esquerra i dreta recorren el grup; cadascú combina una velocitat, un tret normal i una arma especial. Quan un lluitador és capturat, deixa el símbol de la seva arma. Un altre pot convertir-lo en contenidor i portar-lo a la sortida, però si també cau, el primer desapareix i el rescatador esdevé l’única víctima de tipus 1 recuperable.¹

El símbol d’arma també avança quina especialitat recuperaràs. En tocar-lo, es converteix en un contenidor que arrossegues fins a la sortida; OUT augmenta en dos perquè han sortit el rescatador i el captiu. La informació visible permet comparar el valor del reforç amb el perill de la ruta. Si el temps baixa o el foc tanca el pas, abandonar el salvament pot conservar un lluitador; insistir-hi pot ampliar el grup per a tot el que ve després.¹

Dos botons, funcions ben separades

El panell lateral condensa la informació: TM mostra el temps; EM, els enemics restants; STY, els lluitadors que encara no han sortit; OUT, els que han completat l’etapa, i SCR, la puntuació. EM ajuda a valorar l’eliminació total, mentre que STY i OUT revelen quants membres continuen en risc.¹

Aquesta lectura modifica la ruta. Si encara queden molts enemics i el temps cau, la sortida guanya valor; si EM és baix i el grup conserva marge, l’eliminació total pot compensar. STY i OUT, alhora, impedeixen confondre una incursió reeixida amb una victòria segura: encara pots tenir combatents exposats dins l’arena. La interfície sembla seca, però descriu amb precisió què arrisques en cada decisió.

El ninja pot enverinar el terra sense afectar les persones, però el verí mata les serps. Aquesta especialitat deliberadament situacional premia recordar l’etapa i tornar-hi amb el lluitador adient.²

Les víctimes de tipus 1 són membres del grup capturats durant l’etapa. Les de tipus 2 ja eren presoneres, apareixen només a les rondes 1–3 i ocupen els mateixos punts quan repeteixes una etapa. Una ruta favorable es pot convertir així en una operació de reclutament, però aquesta font de reforços es tanca en començar la ronda 4.¹

El rescat no és una desviació opcional qualsevol. Entrar-hi obliga a tocar el símbol, carregar el contenidor i arribar a la mateixa sortida que ja perseguies, ara amb menys llibertat per esquivar. El premi no és una bonificació abstracta: recuperes una eina nova per als problemes posteriors. Aquesta continuïtat converteix cada arena en una decisió sobre el futur del grup, no sols sobre la supervivència immediata.¹

L’etapa 10 de cada ronda elimina la sortida i obliga a destruir un arxienemic. Ja no pots fugir: cal conservar un lluitador capaç d’atacar amb seguretat i prou membres per absorbir errors. A la cinquena ronda, les trampes mòbils, giratòries i mortals endureixen encara més la gestió del grup.¹

A les rondes 1–3 pots seleccionar una etapa concreta i repetir-la. Serveix per aprendre patrons, rescatar més víctimes de tipus 2 i preparar un grup més ampli. El joc et deixa entrenar, però també convida a aprofitar el coneixement adquirit: la progressió depèn tant de la memòria com de l’habilitat immediata.¹

La puntuació recompensa velocitat i eliminació total: hi ha 500 punts per la bonificació temporal i 500 per eliminar tots els androides d’una etapa normal. Un arxienemic en val 2.000 i l’ordinador mare, 10.000. Sortir conserva el grup; quedar-se a disparar engreixa el marcador i multiplica el risc.²

La conversió de Master System s’atribueix a Sanritsu. Les edicions europea i brasilera daten de 1991, però no consta el mes de llançament a Europa. L’anàlisi se centra en l’edició europea de Master System; de la brasilera només es comparen elements materials demostrables.³⁴

El disseny s’adapta amb netedat als dos botons: un serveix per al tret normal i l’altre, per a l’arma especial. La vista superior i el panell lateral mostren el problema sencer, però els personatges petits i alguns grups de projectils costen de llegir quan l’arena s’omple. La simplicitat del comandament trasllada la complexitat cap a la selecció prèvia.¹

Aquesta versió admet un o dos jugadors. El segon pot incorporar-se durant les rondes 1–4 amb el segon comandament; els seus lluitadors són dones, mentre que els del primer són homes. Quan desapareix l’últim lluitador, tens deu segons per prémer un dels dos botons i continuar. Recuperes tres combatents i el temps queda fixat en 99, però la puntuació torna a zero i perds la bonificació temporal de l’etapa.¹

Avui continua destacant perquè gairebé cada acció té una segona conseqüència. Disparar obre camí però consumeix temps; fugir conserva el grup però renuncia a punts; rescatar amplia les opcions futures però obliga a transportar una càrrega vulnerable. Poques regles, combinades amb etapes que castiguen els automatismes, produeixen decisions encara punyents.

Per començar bé, convé aprofitar les tres primeres rondes per preparar el grup. Repeteix una etapa assequible, memoritza on apareixen les víctimes de tipus 2 i acumula lluitadors abans d’entrar a la ronda 4. A cada arena, decideix si busques punts, un rescat concret o la sortida: perseguir-ho tot acostuma a deixar-te sense temps ni ruta.¹

El panell també pot guiar aquesta disciplina. Un EM baix convida a acabar d’eliminar els enemics; un TM escàs converteix la sortida en prioritat, i la diferència entre STY i OUT adverteix quants lluitadors continuen exposats. Aprendre a mirar aquestes xifres abans de perseguir l’últim enemic transforma una interfície críptica en una eina per posar límits a l’ambició.

Les primeres derrotes funcionen millor si les tractes com un mapa. Observa quines rutes deixen espai per esquivar, quin lluitador arriba amb seguretat a enemics protegits i quins rescats exigeixen massa temps. Repetir una etapa coneguda no sols facilita reforços: també permet separar una mala execució d’una tria equivocada. Quan aquesta distinció queda clara, la duresa deixa de semblar arbitrària i es converteix en informació aprofitable.

És recomanable per a qui gaudeix resolent espais compactes, aprenent patrons i administrant pèrdues. Pot frustrar qui espera moviment fluid, personatges grossos o una campanya indulgent: la lectura visual és austera i l’error costa lluitadors reals. Si acceptes aquesta duresa, Gain Ground ofereix una estratègia d’arcade magníficament concentrada. Cada sortida decideix també qui arribarà viu a la següent.

L’edició europea es va comercialitzar en cartutx de 2 Mbit amb el número 7045. La capsa multilingüe anuncia un o dos jugadors i utilitza la il·lustració de combat futurista que acompanya aquesta pàgina. El conjunt físic promet una batalla multitudinària; el joc la tradueix en figures diminutes i decisions precises.³

Al Brasil, Tec Toy va publicar una edició pròpia també datada el 1991. El manual en portuguès dedica cinc pàgines a graelles per escriure nom, data i punts, i acaba amb un certificat de garantia de 90 dies. Són diferències materials verificables, però no demostren canvis en el programa respecte de l’edició europea.²³

Les graelles impreses encaixen amb el marcador del joc, que conserva les cinc millors puntuacions i l’última ronda i etapa superades. El paper allarga fora de la consola la competició, però també recorda què es mesurava: no sols arribar lluny, sinó deixar una xifra digna de ser escrita.²