F-16 Fighting Falcon a Sega Master System/Mark III: trobar el MiG abans que ell et trobi

No hi ha pilots amb nom, diàlegs ni campanya narrativa. La premissa funcional et situa als comandaments d’un caça nord-americà amb l’ordre de buscar avions enemics, destruir-los i mantenir-te en l’aire. El rival és el MiG-25 Foxbat, un caça soviètic d’altes prestacions que pot arribar de front, per darrere o des de sobre. Aquesta última possibilitat justifica el radar circular: quan el contacte hi apareix però no figura al radar horitzontal, cal inclinar l’avió i girar per tornar-lo a trobar. És una fantasia d’instrumentació i procediment, no una història militar desenvolupada.³

Llegir abans de disparar

La meitat superior mostra l’horitzó i les dades projectades de velocitat, rumb i altitud. A sota hi ha el mode de pilotatge, l’estat de l’arma, el radar, la puntuació, els avisos, l’ECM i el combustible. Les dades del blanc afegeixen distància, altitud, angle d’intercepció i velocitat: fer coincidir el rumb amb l’angle indicat és la manera directa d’acostar-s’hi. La informació condueix a una cadena clara. Primer localitzes el quadrat enemic al radar; després ajustes el rumb i canvies de blanc si n’hi ha més d’un. Un cercle verd encara adverteix que el MiG és lluny, mentre que el vermell confirma la fixació i l’abast del míssil. Aquesta transformació visual converteix una lectura abstracta en permís per disparar.³

Dos comandaments per a una sola cabina

Els manuals regionals no són coherents en totes les assignacions. Alguns diagrames i taules intercanvien els botons de l’ECM i del canvi de blanc, i també discrepen sobre la direcció indicada per a l’acceleració ràpida. La implementació exacta de cada subedició continua oberta; cap d’aquests esquemes es pot presentar com una distribució universal.⁴

La configuració japonesa és encara més ambiciosa amb el teclat SK-1100. Ofereix ordres directes per al radar, l’ejecció, la sensibilitat del control i un mode semiautomàtic que conserva la velocitat. Un sol comandament redueix el joc a vol i atac bàsics; teclat i comandament formen la configuració més completa.²

Míssils, canó i supervivència

Els míssils són l’opció de llarg abast i exigeixen fixació. El canó és per a distàncies curtes: per damunt de R15 els projectils ja no arriben, i calen nou impactes per destruir el MiG. El manual nord-americà impedeix seleccionar míssils quan R és igual o inferior a 32; altres seccions regionals parlen de 32 segons fins a l’explosió, mentre que la traducció castellana n’indica 35. Són magnituds incompatibles i no formen una única regla universal.³⁴

Els deu nivells es poden seleccionar i, després de superar-ne un, la partida avança al següent. El nombre màxim d’enemics simultanis creix d’un a tres, mentre que la dotació passa de dos míssils al primer nivell a tres al segon, quatre entre el tercer i el setè i sis als tres últims. Els manuals no coincideixen sobre si el primer nivell conté un o dos adversaris totals. Aquesta discrepància afecta el recompte, no la forma general de la progressió. El canó conserva cinc-cents projectils. El combustible imposa un màxim declarat d’uns tretze minuts, reduït per la velocitat sostinguda i l’abús de la postcombustió.⁴³

El nivell 5 canvia el cel per la nit i dificulta veure els projectils; el so dels impactes esdevé una pista. El nivell 7 cobreix l’escena de gris i escurça la visibilitat entre núvols, cosa que afavoreix seguir l’enemic de prop. Són variacions modestes, però alteren la informació disponible i, per tant, la decisió de disparar.³

Al Japó va aparèixer com a My Card Mark IIItargeta Sega: Suport físic prim i anterior al cartutx habitual de Master System, introduït a la ranura de targetes de la consola. C-508, amb 32 KB, el 22 de desembre de 1985 i un preu original de 4.300 iens. Formava part del programari de Mark III i Master System. Als Estats Units conservà F-16 Fighting Falcon, mentre que Europa adoptà habitualment F-16 Fighter. A Europa circulà en dues presentacions físiques: Sega Card i cartutx. No són versions alienes a la plataforma, sinó formats diferents del mateix joc; les capses les distingeixen, però no acrediten cap canvi jugable. L’edició nord-americana mostrada a la capçalera és la Sega Card.¹⁶

El tret diferencial de Mark III és el muntatge japonès per a dues persones. No és una opció de pantalla partida: requereix dues consoles, dos teclats SK-1100, dues còpies de la targeta i un cable JOY-JOY venut separadament. És una possibilitat real, però tan exigent que no descriu l’experiència domèstica habitual.²

Al Brasil circulà sota el títol F-16 Fighter i amb la marca Tec Toy. El manual és en portuguès i l’embalatge adapta la presentació europea al mercat local. La data exacta d’aquesta edició continua sense establir-se.⁵

Avui funciona millor com una màquina d’aprendre a mirar que com una fantasia de velocitat. El cel buit obliga a interpretar instruments, i el pas del contacte remot al cercle vermell produeix una satisfacció precisa. Quan una intercepció surt bé, sembla menys un reflex afortunat que una petita operació resolta.

Convé començar amb el pilot automàtic i concentrar-se en radar, armes i ECM. Després, el mode manual revela la relació entre ascens i pèrdua de velocitat, entre picat i acceleració, i entre postcombustió i consum. També és preferible disposar de dos comandaments o de la configuració japonesa completa; amb un de sol desapareix part del sistema.³

És recomanable per a qui gaudeixi desxifrant interfícies antigues, accepti repetir combats i valori una simulació comprimida en pocs elements. No és una bona porta d’entrada per a qui busqui escenaris variats, moviment fluid o controls transparents. Amb manual i paciència, però, el seu radar encara sap convertir quatre punts de llum en tensió.

La història material del joc explica part de la seva identitat. La Sega Card nord-americana és una làmina petita amb contactes daurats, mentre que les edicions europees en cartutx adopten una capsa i una etiqueta diferents. Totes dues presentacions converteixen la retícula en una promesa de precisió abans que d’espectacle.⁶

L’edició brasilera transforma de nou l’objecte. Tec Toy hi apareix a la portada i el manual inclou garantia de noranta dies, adreces de Manaus i São Paulo i la indicació de producció a la Zona Franca de Manaus. Aquests elements defineixen la seva circulació local encara que la data de llançament romangui oberta.⁵

El manual japonès allarga aquest món físic amb làmines de l’F-16C, pàgines per anotar puntuacions i una promoció postal per obtenir un portatargetes amb quatre cupons de Sega My Card. Són complements perifèrics al combat, però revelen com Sega presentava la targeta com un objecte col·leccionable i no només com memòria barata.²

La pantalla japonesa mostra crèdits corporatius de 1985 per Nexa i ASCII i identifica el programa com a reprogramat per Sega. No hi figura cap autor individual, i el paper contractual concret d’ASCII tampoc no queda definit. L’atribució més precisa, doncs, és corporativa.²

L’adaptació vincula Nexa amb Sega i pertany als primers anys de la simulació en la família Master System. El seu interès històric no rau a anticipar els simuladors tridimensionals, sinó a demostrar fins on podia arribar una cabina basada en nombres, radars i formes mínimes.⁷