Double Dragon per a Sega Master System/Mark III: dos germans contra el mateix carrer

La ciutat ha quedat sotmesa a la guerra, la corrupció i les bandes. Els Black Warriors segresten Marian per atreure Billy Lee al seu territori, i el rescat guia la campanya. Jimmy, germà bessó de Billy, entra en joc quan s’hi incorpora un segon jugador; tots dos són presentats com a mestres de kenpo i kungfu.¹

El manual nord-americà anomena la noia Mary Ann, mentre que el japonès utilitza Marian. Aquesta diferència regional no altera el paper del personatge: és l’incident que posa els germans en moviment. El joc representa el segrest davant d’un garatge i, tot seguit, redueix el drama a una consigna de joc: avança cap a la dreta i derrota la banda.²¹

La creu direccional mou Billy o Jimmy en vuit direccions. El botó 1 dona puntades; el 2 colpeja amb el puny i també recull o utilitza els objectes del terra. Els controls simples no empobreixen el joc: orientació, distància i ritme transformen dues ordres bàsiques en un repertori ampli per separar enemics o escapar d’un encerclament.¹

Prémer els dos botons activa la puntada inversa saltada, que colpeja cap al costat contrari a la mirada. Afegir esquerra o dreta executa una tècnica diferent: la puntada voladora dirigida cap al costat escollit. La direcció contrària a la mirada més el botó 2 produeix una colzada, mentre que prémer dues vegades una direcció lateral executa una cabotada. Les seqüències de puntades o punys acaben en atacs més potents: insistir pot recompensar-te, però també et deixa exposat davant d’un rival que entra pel darrere.¹

Quan t’acostes a un enemic prou castigat o abatut, el personatge l’agafa automàticament. Des de la presa, el botó 1 clava una genollada i el 2 executa una projecció per damunt de l’espatlla. La postura, l’orientació i l’estat del rival indiquen quina tècnica pots fer. Apropar-t’hi permet fer més mal, però cedeix temporalment el control de l’espai.¹

Bidons, caixes, roques, fuets, pals de beisbol, ganivets i dinamita trenquen el ritme del cos a cos. Cal fer caure l’enemic armat, recollir l’objecte amb el botó 2 i decidir si convé llançar-lo o brandar-lo. Cap arma passa a l’escena següent, així que guardar-la no aporta res: el sistema recompensa aprofitar una oportunitat immediata. La dinamita afegeix pressió perquè s’ha de retornar abans de l’explosió.¹

Les quatre missions passen pels barris baixos, el districte industrial, un parc o tram boscós i la seu dels Black Warriors. Cadascuna es divideix en escenes. Si queda un enemic actiu, el marge dret es converteix en una paret invisible; per tant, avançar exigeix localitzar el rival pendent, acabar-lo i només llavors recuperar el desplaçament.¹

Cada jugador comença amb tres vides. El marcador mostra les vides, la puntuació i el mesurador de vida de cadascun, a més de la puntuació màxima. Amb cada cop, el mesurador de vida passa de blau a vermell; quan queda completament vermell, el jugador perd una vida. Abans de la missió 4 pots reprendre la partida al lloc actual; a l’última, ja no. El manual japonès n’especifica dues; els manuals anglòfons no indiquen de manera uniforme quantes se’n permeten abans de la quarta missió.¹²

El segon jugador pot incorporar-se a una partida en curs, tot i que el manual nord-americà alterna entre botó 1 i Start quan explica què cal prémer al segon comandament. Compartir pantalla obliga a llegir la mateixa onada des de dos punts: un germà pot contenir el grup mentre l’altre busca una arma, cobrir una retirada o impedir que un enemic ataqui per l’esquena. Allunyar-se l’un de l’altre cobreix més espai, però complica el rescat del company envoltat.¹

Double Dragon per a Sega Master System/Mark III va arribar el 1988: al Japó l’1 d’octubre, als Estats Units al novembre i a Europa aquell any. No és una simple reducció de la recreativa: adapta l’experiència a dos botons i conserva el tret que defineix aquesta edició domèstica, el cooperatiu simultani de Billy i Jimmy durant la campanya.⁵

En comparació amb la versió de NES, la de Master System segueix més de prop l’estructura de la recreativa i manté el cooperatiu simultani. Això no equival a fidelitat absoluta ni a una victòria automàtica: la pantalla pot parpellejar, la detecció dels cops és incerta i la progressió de la dificultat resulta irregular. Aquesta edició conserva la coordinació directa entre dos jugadors, però dins d’un motor aspre.⁵

L’edició també admet música FM. Al Mark III cal la unitat de so FM opcional, comercialitzada com a FM Sound Unit; la Master System japonesa incorpora aquest maquinari, que no formava part de les consoles occidentals. La diferència és concreta i regional, no una millora universal del cartutx: fora del maquinari japonès compatible, el joc utilitza el so programable habitual del sistema.⁶

Avui interessa perquè obliga a decidir sota pressió. Una arma a terra, un rival que s’aixeca i un company atrapat creen prioritats immediates. El repertori no serveix per presumir de moviments: la colzada protegeix l’esquena, la projecció obre espai i la puntada voladora dirigida permet travessar una línia enemiga, sempre amb el risc de quedar en mala posició en tocar a terra.

Els defectes també són visibles sense indulgència històrica. La detecció dels cops pot fer fallar un atac que semblava ben orientat, el parpelleig esborra informació quan coincideixen diversos personatges i la repetició dels enemics afebleix la sorpresa. La dificultat creix tant per la pressió legítima de les onades com per aquesta manca de precisió; una derrota no sempre deixa prou clar què cal corregir.⁴

És una recomanació directa per a dues persones disposades a coordinar-se, repartir-se els flancs i riure d’algun impacte fantasma. En solitari conserva un sistema de combat ric, però la reiteració es fa evident abans. No convé a qui exigeixi una detecció dels cops impecable o una progressió llarga. El millor record que deixa és aquell instant en què tots dos veieu el perill i, sense parlar, ataqueu des de costats oposats.

L’edició japonesa es va vendre com a cartutx G-1369 dins la sèrie comercial Gold Cartridge per a Mark III/Master System. A Amèrica del Nord apareixen el número 7012 i la distribució de Tonka; a Europa, el codi MK-7012-50 acompanya embolcalls de cinc o vuit llengües. No són altres conversions, sinó presentacions regionals del mateix joc de Master System, amb canvis de títol, textos, distribuïdors i marques impreses.⁷

Els manuals amplien la documentació física amb dibuixos de les tècniques, llistes de puntuacions i pàgines on anotar marques. L’embolcall brasiler de Tectoy adapta la presentació al portuguès i mostra la inscripció comercial «2 MEGA». Aquestes diferències documenten la circulació regional del joc, però no justifiquen atribuir regles diferents quan els manuals coincideixen.¹⁷

El manual japonès atribueix el joc original de 1988 a Technos Japan i la reprogramació a Sega. Les atribucions posteriors tampoc coincideixen: Games Database assenyala Technos i HonestGamers identifica Arc System Works. Per tant, es poden reproduir aquests crèdits contemporanis, però no és prudent assignar tota l’autoria concreta de la conversió a una sola empresa.²³⁴

El desacord importa perquè la conversió pren decisions pròpies: adapta moltes tècniques a dos botons, preserva el cooperatiu simultani i endureix el tram final en suprimir l’opció de continuar. Són decisions de disseny, encara que els crèdits no permetin precisar-ne els responsables. El cartutx parla amb claredat sobre el resultat i amb molta menys claredat sobre les mans que el van construir.