Black Belt a Sega Master System/Mark III: córrer entre cops i frenar davant cada cap

La història occidental és prima però funcional. Riki ha de rescatar Kyoko, perseguida per una banda armada amb fuets, ganivets, espases i fins i tot llançaflames. Ell no recull cap arma: el manual insisteix que només compta amb el seu cos entrenat. Això converteix cada arma enemiga en una diferència d’abast que cal compensar amb moviment i moment d’entrada. Wang és l’arxirival i el destí del recorregut. Abans hi ha Ryu, Hawk, Gonta, Oni i Rita, cadascun associat a una disciplina, arma o comportament recognoscible. El relat no evoluciona gaire entre combats; són aquests adversaris els que donen identitat als capítols. Quan un d’ells apareix, el joc deixa de representar una multitud i concentra tota la tensió en una sola figura.¹

El botó 1 dona un cop de puny i el 2, una puntada. La creu direccional permet caminar, ajupir-se i saltar en vertical o diagonal; una diagonal inferior ajup Riki mirant cap al costat corresponent. També pots prémer una direcció lateral amb el botó 2 per orientar la puntada. El repertori sembla modest, però la distància transforma cada ordre: el cop de puny és curt, la puntada controla millor l’aproximació i la puntada executada durant el salt converteix el desplaçament en atac. El salt alt és la maniobra menys evident: primer cal prémer avall i després amunt, o una diagonal superior si vols projectar-te cap a un costat. Serveix per superar trajectòries, atacar enemics aeris i canviar de posició, però exigeix una seqüència deliberada. Sota pressió, una ordre precipitada pot deixar Riki ajupit quan necessitava abandonar el terra.¹

La puntuació obliga a valorar el risc i la recompensa de cada atac. Un cop de puny val més que una puntada normal, i una puntada en salt en val encara més; els enemics també tenen recompenses pròpies. Acabar el capítol concedeix el temps restant multiplicat per 200. Per tant, la tècnica més segura no sempre és la més rendible, i aturar-se massa per puntuar millor pot consumir la mateixa bonificació que es busca.¹

El manual reparteix la campanya en sis capítols i associa el final de cada capítol a Ryu, Hawk, Gonta, Oni, Rita i Wang. També ordena l’oposició en enemics petits, mitjans i grans. Canvien les siluetes i les armes: lluitadors de kungfu, lluitadors cos a cos, practicants de jujitsu vestits de vermell, àguiles, ninges i dones de negre alimenten els trams, mentre els caps exigeixen descobrir una resposta més específica. La partida comença amb tres vides i en concedeix una altra als 100.000 punts i una més als 300.000. Fer arribar l’energia a zero o deixar caducar el temps costa una vida sencera. La progressió consisteix menys a fer créixer Riki que a memoritzar entrades, distàncies i vulnerabilitats.¹

El mode de dos jugadors és altern. S’inicia amb el comandament del jugador 2 i no posa dos Rikis simultanis al carrer. És una competició indirecta de supervivència i puntuació. SMS Power compta set nivells a Black Belt, però el manual només enumera sis capítols; sense una explicació directa d’aquesta diferència, és més prudent descriure el recorregut de sis capítols que detalla el manual.¹³

Black Belt és la readaptació occidental de Hokuto no Ken, publicat per Sega per a Mark III amb la referència G-1303 el 20 de juliol de 1986. L’edició japonesa conserva Kenshiro, Yuria i els adversaris del manga; la localització nord-americana substitueix aquest marc per Riki, Kyoko i Wang, a més de canviar el títol i bona part de la presentació narrativa. El que aquí s’avalua és aquesta versió nord-americana de Black Belt, no l’edició japonesa sota un nom traduït.⁴¹

La versió nord-americana ocupa 128 KB, funciona amb el comandament Control Pad i no requereix cap accessori especial documentat. El manual identifica el suport com a Mega Cartridge i separa les opcions d’un o dos jugadors segons el comandament emprat per començar. SMS Power registra la referència 5054 als Estats Units i Europa, a més d’altres variants regionals. Aquestes edicions comparteixen el títol occidental, però no convé atribuir-los dates o detalls d’impressió idèntics sense documentació específica.³¹

Avui, Black Belt funciona millor com un joc de lectura ràpida que com una llarga aventura. Els carrers ensenyen a controlar l’espai; els caps comproven si saps frenar, provocar un atac i respondre. Quan aquesta transició encaixa, la senzillesa té nervi. Quan no, els enemics comuns semblen tràmit i el temporitzador t’obliga a aprendre amb presses.

El millor consell és atacar amb intenció. El mateix manual recomana provar cop de puny, puntada i puntada en salt contra adversaris diferents, esperar que Oni abaixi la guàrdia i aprofitar el punt feble de Rita mentre es desplaça. Wang és presentat com l’excepció sense punt feble. Aquesta diversitat no transforma el sistema en un joc de lluita profund, però evita que tots els caps siguin simples barres d’energia amb un vestit nou.¹

És recomanable per a qui gaudeixi de dominar ordres curtes, repetir capítols i millorar les puntuacions. Ho és menys per a qui busqui exploració, cooperació simultània o una campanya variada a cada minut. Cal jugar-hi acceptant una aspror real i una idea encara viva: córrer és fàcil; saber exactament quan deixar de córrer és el combat.

El manual nord-americà porta l’avís de drets d’autor de Sega of America de 1986 i hi consta que es va imprimir a Taiwan. A més d’explicar el joc, reserva espai per anotar puntuacions i converteix els llindars de vides extres en fites concretes. No és un ornament: sense les seves pàgines de controls, el salt alt resulta molt menys intuïtiu i la lògica de punts queda gairebé invisible. La capsa occidental abandona els personatges il·lustrats de Hokuto no Ken per una puntada sobre una quadrícula blanca. També hi ha variants europees, alemanyes i brasileres; el manual de TecToy incorpora dades industrials de Manaus. Són testimonis regionals valuosos, però no canvien l’objecte principal d’aquesta anàlisi: la localització nord-americana.¹²³

SMS Power atribueix a Sega el desenvolupament i la publicació corporatius de Black Belt. El manual nord-americà no identifica individualment qui va assumir la programació, el disseny, l’adaptació o la música. Històricament, el joc interessa tant pel seu disseny com per la manera de circular fora del Japó: una obra llicenciada va conservar l’esquelet jugable mentre canviava de títol, protagonistes i embolcall. Black Belt és la cara occidental d’aquesta transformació. L’autoria individual de l’adaptació continua oberta.³¹⁴