Back to the Future Part III a Sega Master System/Mark III: córrer contra el barranc i el rellotge

La premissa continua la història cinematogràfica: un llamp fa desaparèixer el DeLorean amb Doc, i Marty rep una carta datada el 1885. Doc afirma que viu com a ferrer i que ha deixat el vehicle amagat perquè el seu amic pugui tornar al 1985. El descobriment d’una làpida futura, però, obliga Marty a viatjar a l’oest per salvar-lo de Buford «Mad Dog» Tannen.¹

El joc retalla aquest argument en episodis funcionals. Clara és la meta de la persecució; els homes de Buford converteixen Hill Valley en un camp de tir grotesc; la locomotora proporciona l’empenta que el DeLorean necessita. Marty i Doc no exploren el poble ni prenen decisions narratives: assumeixen el paper que exigeix cada escena i l’acció avança tan bon punt compleixen l’objectiu.¹

Doc contra el barranc

A Buckboard Chase, el cavall galopa tot sol. El botó 1 dispara i el botó 2 fa saltar Doc; amb amunt, recull objectes; amb avall, s’ajup. L’alçada de l’obstacle determina si cal passar-hi per sota o per sobre. La franja inferior mostra la distància relativa entre el genet, la diligència i el barranc. Mirar-la permet decidir si compensa buscar punts o si cal prioritzar una maniobra segura.¹

Els objectes blaus ajuden i els verds perjudiquen. Segons el símbol, poden concedir o retirar una vida o una bonificació, accelerar el cavall o donar avantatge a la diligència. Aquesta codificació converteix una recollida aparentment rutinària en una lectura ràpida de color i forma: equivocar-se amb un canó verd no resta només punts, sinó que empitjora directament la cursa.¹

La persecució concedeix tres vides. Un error en consumeix una, però els punts de control eviten repetir tot el terreny ja superat. El càstig important és la pèrdua de ritme: cada caiguda permet que la diligència avanci cap al precipici. La dificultat neix, doncs, de recuperar la concentració abans que el marge visual desaparegui.⁴

Pastissos amb corba i una porta per escut

Pie Throwing canvia la cursa lateral per un saloon isomètric. Marty només es mou cap a l’esquerra i cap a la dreta, i recull pastissos en piles de deu d’una taula amb un subministrament il·limitat. Els llança contra enemics situats en portes, finestres i teulades. El Bad-O-MeterBad-O-Meter: Indicador situat a la part superior de la pantalla que ratlla els sis membres de la banda derrotats abans de l’aparició de Buford. ratlla els sis bandits eliminats; cadascun necessita tres impactes, i Buford apareix després amb una resistència de cinc.¹⁴

El detall decisiu és que el pastís es pot corbar tocant una direcció immediatament després del llançament. La trajectòria permet atacar racons que una línia recta no cobreix, però demana coordinar posició i correcció en un espai atapeït. Una porta de forn actua com a armilla temporal: absorbeix un nombre limitat de trets i, quan es trenca, el següent impacte torna a ser mortal.¹

Set troncs fins a 88 mph

El tercer nivell, The Train, envia Marty pels vagons d’una locomotora. Pot colpejar o evitar bandits i maquinistes, i ha de saltar els buits entre vagons. Davant pals, torres d’aigua i senyals pot ajupir-se o saltar; el fum i les brases també poden fer-lo caure. Pel camí recull set troncs de velocitattroncs de velocitat: Set objectes de colors del nivell del tren; cadascun augmenta una milla per hora la velocitat de la locomotora fins a arribar a 88 mph., anomenats speed logs al manual: cadascun suma una milla per hora i l’últim porta el tren a 88 mph. Cada recollida provoca una sotragada, de manera que la recompensa crea immediatament un nou risc.¹

El nivell comença amb 70 segons i un rellotge blau n’afegeix quinze. Una caiguda no sempre posa fi a l’intent: Marty reapareix amb el monopatí volador i pot tornar a pujar per una escala, però consumeix un temps que ja era escàs. Un cop assolida la velocitat, encara cal avançar per la locomotora, esquivar dolls de vapor i saltar cap al DeLorean.⁴

El manual parla de quatre «seccions». En canvi, els seus encapçalaments i SMS Power estructuren l’acció en tres nivells: Buckboard Chase, Pie Throwing i The Train. La discrepància no permet convertir cap situació interna del tren en un quart nivell independent.¹²

Els tres nivells es juguen en ordre i la dificultat augmenta mentre disminueix l’espai per practicar cada sistema. Aquesta estructura dona a la partida una empenta cinematogràfica convincent, però també impedeix que la persecució, les corbes dels pastissos o la recuperació al tren despleguin tota la profunditat que insinuen.

L’edició examinada és un Mega Cartridge europeu PAL de 2 Mbit, amb codi MK-27020-50. És un joc per a un jugador i s’hi juga amb el Control Pad. SMS Power el cataloga com a exclusiu d’Europa i PAL, mentre que MobyGames només enumera països europeus per al llançament de Master System.²³

La diferència comparativa més clara és una absència: Master System elimina la galeria de tir present a Mega Drive. No és només una fase menys, sinó una concentració més gran en els tres canvis de mecànica conservats. El guany és una estructura més directa; la pèrdua és evident en un joc que ja ofereix poc recorregut un cop apresos els tres nivells.⁴

El manual assigna amb precisió els botons del primer nivell, però en Pie Throwing i The Train descriu accions com llançar, colpejar, arrossegar-se o saltar sense numerar sempre el botó. Per tant, les equivalències de Buckboard Chase no es poden donar per vàlides en els dos nivells posteriors.¹

Avui interessa sobretot per la manera com encadena tres formes d’urgència. La primera converteix la distància en una amenaça visible; la segona exigeix corregir trajectòries mentre es conserva la protecció; la tercera transforma cada augment de velocitat en una sotragada perillosa. Cap sistema és profund per separat, però tots expressen el mateix conflicte sense repetir exactament la mateixa acció.

És recomanable per a qui gaudeixi dels jocs curts, exigents i capaços de canviar les regles sense avís. Qui busqui exploració, una campanya extensa o un control homogeni trobarà tres esbossos enganxats amb presses. Cal entrar-hi disposat a aprendre, fallar i tornar a mesurar el marge; aquí el futur no es perd per una gran decisió, sinó per una successió de petits retards.

La caràtula europea és multilingüe, mentre que el manual australià està escrit en anglès. El desplegable reserva fins i tot vuit espais per anotar nom, data i puntuació: un record físic d’una obra curta concebuda per ser repetida, comparada i dominada més que no pas recorreguda una sola vegada.¹

Probe Software figura com a responsable del disseny i la programació. Els crèdits interns concreten Keith Burkhill en la programació, Hugh Riley i Mark Jones en els gràfics, Matt Furniss en la música per a Krisalis Software, i Jo Bonar i Neil Young en la producció.¹²

Image Works és l’editora associada a aquesta publicació, i el manual mostra copyright de Mirrorsoft de 1992. L’avís reforça la plausibilitat de 1992, però no estableix quan el cartutx va arribar a les botigues: MobyGames registra 1991, mentre SMS Power i Retro Archives el daten el 1992. Els responsables estan ben identificats; el calendari, encara no.¹³²⁵