Assault City per a Sega Master System: apunta bé abans que l’arma bulli

Joe fa guàrdia en un dipòsit de ferralla quan els robots converteixen l’indret en un camp de batalla. Un desconegut mortalment ferit li entrega el Bot BlasterBot Blaster: Arma contra robots que Joe rep al començament; el manual brasiler l’anomena Desintegrador de Robots., una arma concebuda per desintegrar màquines, i li confia la missió de salvar la ciutat. L’argument és senzill, però dona una direcció clara a la punteria: cada pantalla és un pas cap al Coretex que coordina la revolta.¹

La ruta passa pel quarter de la resistència, un laboratori d’armes, les clavegueres i les instal·lacions del Coretex. Un investigador relacionat amb l’origen de l’arma acompanya Joe en una de les fugides i s’ha de protegir tant del foc enemic com dels trets del jugador. El manual brasiler dona el nom Coretex a aquest control central dels robots; destruir-lo és l’objectiu que articula les sis zones.²

El gallet inicia la partida, dispara i accepta l’opció de continuar. Si la inactivitat activa una demostració, prémer-lo retorna a la pantalla de títol. Pause atura o reprèn l’acció, mentre que el botó Reset reinicia la partida des de les pantalles narratives. Aquesta economia de controls concentra la dificultat en la lectura visual: cal reconèixer què és hostil, localitzar-ne el punt vulnerable i decidir si convé disparar ara o deixar refredar l’arma.¹²

Durant el combat, el marcador superior separa puntuació, vida, calor i potència. La vida té deu segments. Cada tret escalfa el Bot Blaster i, quan HEAT, l’indicador de calor, entra a la zona vermella, qualsevol millora queda temporalment reduïda a trets simples. Una arma potent convida a prémer el gallet més sovint, però fer-ho anul·la precisament l’avantatge que t’ha costat guanyar.¹

Els RoboHawks, ocells robòtics aliats, compliquen encara més la selecció. El groc és de reconeixement: abatre’l resta vida i potència. El blau, en canvi, deixa caure pastilles de vida i potència quan rep un tret; després encara cal encertar-les. Les grogues recuperen quatre segments de vida. Cada pastilla vermella encén un dels deu segments de potència, i completar-los fa pujar l’arma un nivell. Una bona decisió pot reparar un error anterior.¹

Les sis zones augmenten tant la resistència dels enemics com el sostre de potència. A les tres primeres només es pot arribar al nivell 2; les tres darreres permeten assolir el 4. Cada zona acaba amb un enemic principal i premia la conservació: la bonificació equival a mil punts per cada segment de vida que encara queda encès.¹

La varietat neix sobretot dels punts febles. Hi ha canons que només s’han d’atacar quan obren foc, ulls mecànics que s’exposen per fases, míssils que es poden interceptar i llançadors vulnerables quan s’aturen. Quan protegeixes l’investigador durant la fugida, disparar-li resta recursos; en una instal·lació posterior, tocar panells vermells provoca una penalització semblant. Al tram final, quatre robots rodons, els Roundbots, protegeixen el Coretex i, després de superar-los, cal encertar-lo vint vegades. El joc canvia la regla sense canviar el verb: sempre dispares, però no sempre contra el primer objecte visible.²

Si la vida s’esgota, una pantalla amb compte enrere permet continuar des del començament de l’últim combat. Aquesta concessió evita repetir tota la campanya, però no anul·la el cost del fracàs: cal tornar a superar la seqüència que t’ha derrotat, sovint amb la mateixa exigència de memoritzar una obertura, esperar una finestra i contenir el foc.¹

Assault City va tenir dues edicions europees diferenciades per a Master System. La 7040, revisada aquí, requereix la Light Phaser; la 7034 es controla amb el Sega Control Pad, el comandament de la consola. No són dos modes seleccionables dins d’un sol cartutx, sinó edicions diferents amb sistemes de control propis.³

En la 7040, apuntar forma part fins i tot dels menús. Cal dirigir la pistola a la pantalla i prémer el gallet per començar; el gallet també serveix per triar l’opció de continuar. Aquesta coherència física reforça la fantasia de sostenir el Bot Blaster, però lliga cada decisió a la precisió del perifèric. Si la calibració o la pantalla fallen, aquesta edició no ofereix cap alternativa de control documentada.¹

Avui, la millor qualitat d’Assault City és la connexió entre punteria, potència i disciplina. L’entrenament et premia per esperar el blanc correcte; el combat et castiga si converteixes aquella potència en una ràfega cega. Amb una Light Phaser ben ajustada i una pantalla compatible, aquesta tensió continua sent immediata i perfectament llegible.⁷

També conserva una petita malícia pròpia. Un ocell mecànic groc no s’ha de tocar, el blau sí; un investigador travessa el foc; alguns canons només admeten impactes quan ataquen. Aquests canvis donen sentit a la precisió, però la repetició del gest és innegable. Qui busqui moviment lliure, exploració o una campanya flexible trobarà una galeria estricta i seqüencial.¹

És recomanable per a qui disposi del maquinari correcte i vulgui un joc de pistola amb més gestió que espectacularitat. Si només tens una pantalla LCD moderna, cal verificar abans que la configuració sigui compatible; la demostració documentada va necessitar un CRT. Tampoc no és una bona tria per a qui esperi que el comandament substitueixi la pistola en aquest cartutx. Assault City brilla quan cada tret sembla fàcil i, just abans de prémer el gallet, et força a pensar-hi una vegada més.⁷

Les edicions en capsa no expliquen una història del tot simple. Europa separa les versions de pistola i comandament amb els productes 7040 i 7034. Al Brasil, el manual de Tectoy conservat descriu l’ús de la Light Phaser, mentre que Sega Brasil enumera també un comandament de dos botons. Això no aclareix si eren opcions d’una mateixa edició o variants separades. La data també és discutida: GameFAQs indica 1990 i Sega Brasil, el 15 de febrer de 1991.⁵⁶²

Els manuals europeu i brasiler comparteixen l’estructura de sis zones, els sistemes de calor i potència i fins i tot pàgines per anotar puntuacions. SMS Power! i GameFAQs coincideixen a atribuir el desenvolupament a Sanritsu i la publicació a Sega, encara que alguns noms personals només apareixen com a àlies o abreviatures. Més que una curiositat de catàleg, Assault City és el record material d’un joc dissenyat al voltant d’un perifèric que avui determina si la partida pot existir.²³⁴