Alex Kidd: The Lost Stars per a Sega Master System/Mark III: cada salt costa temps

La localització occidental situa Alex després dels fets d’Alex Kidd in Miracle World. Ja és el príncep hereu d’Àries quan desapareixen les dotze estrelles de la constel·lació. A Mount Eternal, el mag Daleda explica que l’antagonista Ziggarat havia comès el mateix robatori mil·lennis enrere.³

Halifax Kidd, avantpassat d’Alex, havia perseguit la criatura més enllà de l’espai i el temps. Ara Daleda obre una porta entre mons perquè el jove repeteixi aquell viatge. Les estrelles són dins les Miracle Balls, i les dotze boles s’obtenen al llarg dels dos cicles de l’aventura.³

La narració japonesa és diferent: l’amenaça rep el nom de Broom i la profecia té una altra redacció. No són dues parts d’una mateixa història, sinó localitzacions regionals incompatibles. Fins i tot la grafia occidental varia: l’antagonista és Ziggarat, mentre que el seu santuari apareix al manual com a Shrine of Jiggarat.¹

A terra, la creueta mou Alex a esquerra i dreta, el botó 2 salta i el botó 1 dispara quan hi ha munició. Abans d’enlairar-se cal llegir el moviment dels perills i anticipar el punt d’aterratge: dominar el moment del salt evita contactes i caigudes que consumeixen el mesurador.³

Els trets no són permanents. L’estrella marcada amb una «S» concedeix munició per als «Cloud Shots», el nom original dels projectils que es disparen amb el botó 1. La marca «US», abreviatura d’«Ultra Shot», n’afegeix més. El recompte apareix a la part superior. Eliminar una criatura simplifica el present, però pot deixar Alex sense resposta davant d’un obstacle posterior.³

Sota l’aigua canvia la manera de controlar l’altura. El botó 1 continua disparant, però el 2 regula la flotació: mentre es manté premut, Alex flota; quan es deixa anar, s’enfonsa. Combinat amb la creueta permet moure’s en vuit direccions, així que cal corregir constantment la trajectòria.³

Els globus introdueixen una altra regla. Alex salta per agafar-ne un amb el botó 2, es mou en vuit direccions i el deixa anar tornant a prémer el mateix botó. Cal escollir bé quan abandonar-lo, perquè una baixada prematura fa perdre l’avantatge de l’altura i una de tardana complica l’aterratge.³

La prioritat és completar la ronda, no pas inflar la puntuació. L’estrella J allarga temporalment els salts; la SC recupera temps, i el signe d’interrogació avisa d’un objecte ocult que es revela saltant o disparant. Memoritzar on apareixen els obstacles i aquests ajuts permet córrer només quan la ruta ja és clara.³

El recorregut alterna dues passades pels sis mons principals amb dues rondes espacials. Les rondes 1–6 i 8–13 concedeixen una Miracle Ball cadascuna. A les rondes 7 i 14, Alex arriba al Shrine of Jiggarat i allibera les sis boles acumulades, primer per restaurar mitja constel·lació i després per completar-la.³

A Master System/Mark III, Alex Kidd: The Lost Stars s’organitza com una campanya per a un jugador: catorze rondes consecutives, una barra vital-temporal que governa l’avenç i l’opció «CONTINUE» per reprendre des del començament de la ronda fallada. Aquesta és la forma concreta que adopta el joc a la consola.³

El joc utilitza el comandament estàndard, anomenat «Control Pad» al manual nord-americà. Els manuals regionals coincideixen en la creueta i dos botons, encara que el brasiler anomena «chutar» l’acció terrestre del botó 1 i l’europeu conté una errata castellana que parla d’un inexistent botó 3. Aquests canvis afecten el text, sense demostrar una revisió regional del programa.⁴

El programa admet so YM2413 FM, però aquesta possibilitat pertany al maquinari japonès. El Master System japonès integrava el xip, i el Mark III podia obtenir-lo mitjançant l’accessori anomenat FM Unit. Com que aquest equipament no es va comercialitzar oficialment fora del Japó, no forma part de l’experiència europea habitual.⁶

Avui funciona millor com un joc de memòria i ritme que no pas com una aventura exploratòria. El mesurador converteix un recorregut senzill en una cadena de decisions petites: arriscar un salt llarg, gastar un tret, perseguir una SC o acceptar una ruta menys elegant però segura. Quan aquest engranatge encaixa, cada ronda adquireix una tensió molt neta.

També conserva una extravagància visual deliciosa: cartes assassines, un cos gegant travessat des de la boca fins a l’estómac i un santuari sense gravetat. En canvi, la repetició dels mons, la necessitat de memoritzar obstacles i l’exigència d’ajustar el moment dels salts poden cansar qui busqui precisió moderna, progressió oberta o sorpreses constants.

És recomanable per a qui gaudeixi aprenent seqüències curtes, millorant rutes i convertint una ronda hostil en una execució fluida. No ho és tant per a qui vulgui explorar sense rellotge. Dona-li temps per memoritzar-lo, però no esperis que ell te’n concedeixi gaire.

Les edicions físiques mostren una circulació extensa dins la mateixa plataforma. La capsa europea porta textos en cinc idiomes; «Gold Cartridge» és la denominació de l’edició japonesa, i les edicions brasileres incorporen la marca TecToy i embolcalls propis. Són diferències materials i de localització, no proves de canvis en el programa.⁴

El catàleg oficial de Sega registra un cartutx japonès de 2 Mbit. Cartutx, capsa multilingüe i manual formen un conjunt documental més ric que la simple imatge del joc en pantalla.²

The Lost Stars va néixer a les màquines recreatives abans de reaparèixer a Master System/Mark III. La conversió forma part de la primera etapa domèstica d’Alex Kidd, però la documentació conservada no identifica de manera inequívoca l’equip responsable d’adaptar-la.¹

Sega és l’editora acreditada. Les atribucions publicades discrepen sobre l’adaptació: GameFAQs la signa com a Sega, SMS Power com a Whiteboard i VGDB com a SEGA R&D 1. Per això, l’autoria concreta de la versió Master System continua sense resoldre.⁷⁵⁸