Romance of the Three Kingdoms IV: Wall of Fire per a Sega 32X: governar avui per poder conquerir demà

Els escenaris cobreixen l’esfondrament dels Han i la formació dels Tres Regnes entre el desembre del 189 i el febrer del 235. El quart se situa als Penya-segats Rojos; el cinquè parteix de l’establiment de Wei, Shu i Wu; el sisè arriba després de la mort de Zhuge Liang. No és una història lineal, sinó sis maneres d’obrir el mateix gran conflicte.¹

Cao Cao, Liu Bei, Sun Quan, Zhuge Liang, Sima Yi i Lü Bu no funcionen només com a decoració històrica. Els governants fixen la posició inicial, mentre els oficials aporten capacitats, lleialtats i habilitats que condicionen l’administració o la batalla. Escollir una facció és escollir també quins talents tens a mà i quines fronteres hauràs de defensar.¹

La pantalla estratègica reparteix la informació urbana entre afers interns, força militar, finances i mercat. Pots reclutar i entrenar soldats, traslladar provisions, cercar talent, recompensar oficials, millorar agricultura, comerç o tecnologia i enviar espies. Moltes ordres exigeixen assignar-hi oficials, i els projectes de llarga durada els mantenen ocupats fins que els retires. Destinar els oficials més capaços a una frontera deixa les altres ciutats amb administradors menys eficients.¹

L’economia té memòria. Al gener entren diners i es paguen oficials i tropes; al juliol es recapta i reparteix arròs. Si les reserves no cobreixen les obligacions, baixa la lleialtat o desapareixen soldats. Per això una ofensiva massa ambiciosa pot guanyar una ciutat i, mesos després, empobrir l’exèrcit que l’ha de conservar.¹

Els desastres trenquen qualsevol pla massa rígid. Llagostes, epidèmies, inundacions, tifons, revoltes i males collites poden reduir població, recursos o desenvolupament; una collita bona o dolenta altera en un 50% la recaptació anual d’arròs. La informació visible no et diu què passarà, però sí quina província pot absorbir el cop i quina ja penja d’un fil.¹

Els oficials tenen lideratge, força marcial, intel·ligència, política i carisma, a més d’antiguitat, lleialtat i habilitats especials. Un comandant brillant però descontent és una inversió perillosa: pot administrar millor una ciutat o obrir opcions tàctiques, però una lleialtat baixa facilita la deserció i la rebel·lió. Recompensar-lo protegeix talent i consumeix recursos que podrien alimentar la guerra.¹

Quan comença una guerra, el joc deixa enrere el calendari mensual i reparteix torns diaris entre els exèrcits. El conflicte pot passar per una batalla campal, un setge i una batalla final. Si ningú resol la situació en trenta dies, la guerra s’interromp, torna el cicle estratègic i la lluita es reprèn després. Un exèrcit regular admet fins a cinc unitats i deu oficials; cada unitat reuneix un comandant, de zero a dos adjunts i fins a 300 centenes de soldats.¹

La posició importa tant com el nombre. Mobilitat, terreny, altura, moral, entrenament, temps, vent i foc modifiquen les possibilitats d’atac. Alguns oficials poden alterar el clima, girar el vent o invocar llamps; els rius grans transformen la batalla en combat naval. La gràcia no és disposar d’una ordre espectacular, sinó preparar les condicions perquè funcioni abans que l’enemic faci el mateix.¹⁴

Cada escenari parteix d’un any diferent, ofereix uns governants concrets i dibuixa un altre equilibri territorial. Els inicis més primerencs divideixen el mapa entre més rivals i afavoreixen la intriga; els darrers concentren el poder i acosten la partida a una guerra entre blocs. La dificultat neix tant del governant escollit com de la xarxa de ciutats i oficials que hereta.¹⁴

Pots seleccionar d’un a vuit governants humans i compartir el comandament per torns. Triar-ne zero activa una demostració de l’ordinador, a la qual es pot entrar amb START. És un multijugador pacient i poc secret: quan les faccions no interactuen directament, els altres participants esperen mentre la pantalla revela informació que potser no haurien de veure.¹⁴

L’editor permet registrar fins a vuit governants i cent oficials originals, encara que cada escenari només admet tres governants nous. El risc per a la partida és considerable: crear o modificar aquests personatges esborra les dades desades. Com que només existeix una ranura, experimentar amb el repartiment és també decidir quina campanya estàs disposat a perdre.¹

La conversió japonesa va arribar el 28 de juliol de 1995 amb el codi T-7601A. La contraportada acredita l’obra original a KOEI el 1994 i la reprogramació a SEGA el 1995. Els crèdits impresos es limiten a aquestes dues atribucions corporatives.¹²

Amb el comandament de sis botons, X equival a A+B, Y a A més dreta i Z a A més avall. La funció de cada drecera depèn de la pantalla. A l’estratègia serveixen per alternar ciutats, dades o mapa de poder; a les llistes acceleren la selecció; a la guerra canvien d’unitat o desplacen el mapa.¹

Els controls generals són directes: la creu mou el cursor, B cancel·la i C confirma. Quan la pantalla estratègica espera una ordre, B executa directament Descans i acaba el mes; START mostra ajuda contextual durant l’estratègia i la guerra. Són dreceres valuoses perquè redueixen passos, però no resolen la necessitat de comprendre què diu cada menú.¹

La presentació utilitza paisatges estàtics, retrats i llargs blocs de narració japonesa. Sega-16 considera el mapa de 32X més detallat que el de Super Nintendo, però jutja aquesta introducció menys expressiva que les obertures d’altres conversions. Els mapes i els retrats resulten llegibles, mentre la introducció conserva un aspecte deliberadament estàtic.⁴

Encara funciona perquè les decisions petites tenen conseqüències llargues. Un oficial destinat a construir no defensa la frontera; una recompensa evita una traïció però buida la caixa; pots culminar una conquesta just abans que arribin els pagaments anuals. El joc et deixa sentir intel·ligent quan una ofensiva surt bé, però gairebé sempre revela que la victòria havia començat mesos enrere.

La recomanació és clara per a qui domini el japonès o vulgui estudiar la interfície amb una guia fiable: hi trobarà una simulació exigent, flexible i plena de friccions polítiques. Qui busqui una estratègia ràpida, una campanya guiada o una experiència còmoda sense traducció hauria d’escollir una altra edició. Aquí l’imperi no cau per una sola derrota; cau perquè ningú va mirar el graner al gener.

L’edició física japonesa combina cartutx, manual extens i una presentació comercial identificada pel codi T-7601A i el codi de barres 4988615006692. El manual incloïa un mapa desplegable de la Xina amb ciutats, carreteres, rius i passos. No era un adorn: posava a l’abast, en un sol full, la xarxa territorial que la pantalla només pot ensenyar per fragments.¹³

El manual també acredita Jun Nagao com a compositor i Kunio Kubota com a arranjador. Aquest grau de detall contrasta amb el crèdit corporatiu de la conversió, limitat a la reprogramació de SEGA. El resultat físic conserva molta informació sobre com jugar i molt poca sobre qui va adaptar tècnicament el joc.¹

三國志IV era una obra de KOEI de 1994 abans d’arribar a Super 32X. La contraportada atribueix a SEGA la reprogramació de 1995, mentre el catàleg japonès de la companyia identifica KOEI com a fabricant comercial. La contraportada no identifica cap persona ni cap estudi encarregat de l’adaptació.¹²

L’obra va tenir versions per a nombroses plataformes, però aquesta edició conserva sis escenaris. Sega-16 atribueix nou escenaris a Saturn, PlayStation i Dreamcast. La diferència ajuda a situar la 32X: no és l’edició més extensa, sinó una adaptació japonesa concentrada en el nucli estratègic original.⁴

La ressenya retrospectiva de Sega-16 el considera una millora profunda sobre els lliuraments anteriors, sobretot per l’equilibri entre exèrcit, diplomàcia, intriga i esdeveniments. També assenyala que la supervisió constant i l’abundància d’opcions fan que resulti atractiu sobretot per als aficionats més perseverants. És un elogi amb condicions, coherent amb un joc que exigeix governar fins i tot quan voldries limitar-te a conquerir.⁴

Sega-16 també converteix el japonès en l’obstacle definitiu d’aquesta edició. És una conclusió especialment justa aquí: els sistemes no són obscurs perquè faltin indicadors, sinó perquè gairebé tots els indicadors demanen lectura. La conversió conserva una simulació formidable; també conserva la porta tancada per a qui no pugui llegir-ne la clau.⁴