The Ottifants per a Sega Master System/Mark III: aspirar plataformes per obrir-se camí

Bruno és un nadó Ottifant que interpreta l’absència del pare amb la lògica desbordada d’un infant: creu que uns extraterrestres l’han segrestat, quan en realitat treballa fins tard a l’oficina. Un rastre de Jelly Babies caiguts de la butxaca paterna li serveix de guia. L’argument no necessita grans girs; dona una raó concreta per recollir i converteix cada objecte domèstic en una possible amenaça. La casa, el soterrani, una obra, l’oficina i una jungla nascuda de les plantes del lloc de treball formen l’itinerari. Joguines, centpeus, aranyes, barrils, aspiradores i màquines d’oficina canvien amb el decorat, fins que el recorregut culmina en un últim enfrontament. La gràcia és la mirada: un món laboral i quotidià queda deformat per la imaginació d’algú massa petit per entendre’l.¹

La creueta mou Bruno cap a l’esquerra o cap a la dreta; prémer-la cap avall el fa seure, i mantenir premuda la direcció cap amunt o cap avall permet mirar en aquella direcció. Les accions de saltar i disparar s’assignen als botons 1 i 2, i es poden intercanviar des del menú d’opcions. Aquesta configuració importa perquè mantenir premut el botó assignat a disparar activa l’aspiració de la trompa. Davant dels enemics, el jugador pot triar tres respostes. Bruno pot disparar dolços contra els enemics, projectar un bloc cap a ells o caure damunt seu, tot i que alguns castiguen aquesta última maniobra. La informació visible —forma de l’enemic, espai per saltar i objectes disponibles— determina si convé atacar de lluny, arriscar una trepitjada o conservar el bloc per guanyar altura més endavant.¹

Blocs, plataformes aspirables, interruptors i portes fan que avançar exigeixi més que encadenar salts. Acostar una plataforma pot revelar un nivell superior; gastar un bloc com a projectil pot deixar Bruno sense el suport que necessitava. El joc és millor quan aquestes funcions coincideixen i una mateixa peça ofereix seguretat immediata o una ruta futura, però no totes dues coses alhora.

Els dolços recollibles anomenats Lollies de colorsLollies de colors: Objectes vermells, verds o grocs que, reunits en grups de tres, activen una bonificació segons la combinació. afegeixen una segona capa. Tres vermells congelen els enemics, tres verds acceleren Bruno i tres grocs activen la transformació SuperfantSuperfant: Transformació temporal que permet dirigir Bruno per l’aire fins que toca una superfície sòlida.: mantenint premuda la direcció cap amunt i prement el botó de salt, l’elefant vola fins que toca una superfície sòlida. Dos vermells i un groc donen protecció temporal; un de cada color elimina els enemics visibles. La recollida deixa de ser automàtica perquè cada combinació promet una solució diferent. Les molles impulsen Bruno cap a zones altes i els lliscadors de corda (Rope Slides) el deixen penjat d’un ganxo fins que el jugador prem el botó de disparar per deixar-se anar. Cap d’aquestes eines no és complicada per separat. La dificultat prové de jutjar on aterrarà Bruno després d’un salt, quina superfície talla el vol i si el següent tram permet corregir una trajectòria massa optimista.¹

Cada món encadena tres fases i una batalla final. Dins de les fases, una barra registra la vitalitat i un altre indicador mostra el percentatge de dolços; la llet permet a Bruno recuperar punts de vitalitat i cada 1.000 punts concedeix una vida. Arribar al 100% comporta una bonificació, però el llindar necessari per sortir depèn de la dificultat escollida.

Els Jack in the Box funcionen com a punts de control: en perdre una vida, Bruno reapareix a l’últim que hagi tocat, o a l’inici si no n’ha activat cap. Les continuacions són menys generoses, perquè reprenen el món des del començament. Rescatar l’amiga de Bruno n’afegeix una, de manera que aquest rescat pot reduir el cost d’un fracàs posterior. Completar un Otti-World proporciona una contrasenya. Aquesta conserva el món assolit, però no els punts de control interns de les fases. També hi ha un full de paper a cada fase que val 100 punts, i el manual indica que cal reunir-los tots per completar el joc, un objectiu més exigent que simplement arribar al final.¹

L’edició examinada és el cartutx europeu de The Ottifants per a Master System, destinat a un jugador i al comandament estàndard. Hi ha tres dificultats ordinàries: fàcil (Easy), normal (Normal) i difícil (Hard), a més del mode d’entrenament Training. Aquest últim permet practicar en parts dels tres primers mons sense haver de recollir Jelly Babies. A les dificultats ordinàries, augmentar el nivell també apuja el percentatge necessari per abandonar cada fase.¹

Abans de començar, el menú d’opcions permet triar 3, 5, 7 o 9 vides, intercanviar les accions de saltar i disparar i activar o desactivar separadament la música i els efectes. També deixa escoltar pistes i sons. El selector d’idioma inclou alemany, anglès, francès, italià i espanyol, amb l’alemany com a opció predeterminada. Si el jugador no intervé durant una estona als menús, s’inicia una demostració automàtica.¹

The Ottifants va aparèixer en una edició europea inicial de Master System, una reedició Classic de 1995 amb un embalatge diferent i una edició brasilera distribuïda per TecToy. L’edició europea ofereix cinc idiomes, mentre que la brasilera presenta un embalatge i una documentació en portuguès. Les diferències documentades afecten, doncs, la presentació regional i la distribució.³

Avui, The Ottifants interessa sobretot quan permet manipular les peces de l’escenari. Aspirar una plataforma, reservar un bloc o preparar Superfant dona més substància que el simple recorregut d’esquerra a dreta. Convé començar pel mode Training, comprovar l’assignació dels botons i aprendre a mirar amunt i avall abans d’intentar una partida completa.

El peatge és un ritme irregular. Quan la ruta, els enemics i els dolços coincideixen, explorar té sentit; quan la sortida rebutja Bruno per un percentatge incomplet, recórrer de nou trams ja superats exposa la rigidesa del moviment. Activar cada punt de control i recordar la situació dels interruptors redueixen aquest desgast, però no l’eliminen.

És recomanable per a qui gaudeixi descobrint regles amagades dins d’un joc de plataformes i accepti anotar les contrasenyes. Qui busqui salts fluids, orientació constant o progrés sense recollida obligatòria hi trobarà més fricció que encant. La seva millor idea continua sent una imatge ben concreta: un elefant petit que no supera el mur, sinó que l’aspira fins que el camí canvia de forma.

L’edició europea original utilitza la presentació vermella de Master System i una contraportada multilingüe amb quatre captures. La reedició Classic conserva la il·lustració central, però la mostra sota un marc de paper estripat. L’edició brasilera de TecToy es distingeix per les marques pròpies i la documentació en portuguès; alguns exemplars mostren també el distintiu Sega Special.

Els manuals són especialment valuosos perquè expliquen regles que el joc comunica amb poca insistència: el llindar de Jelly Babies, les receptes de Lollies, l’ús doble dels blocs i l’ordre configurable dels botons. El brasiler incorpora la marca TecToy, una garantia de 90 dies i referències a la producció a la Zona Franca de Manaus.²

Graftgold va desenvolupar la versió de Master System, publicada per SEGA a Europa i per TecToy al Brasil. L’edició inicial és de 1993 i la Classic europea, de 1995. Les dates regionals exactes continuen incertes perquè els registres publicats no coincideixen. SMS Power identifica Kevin P. Holloway en la programació, John W. Lilley i John Kershaw en els gràfics i Jason Page en la música.⁴