Ys: The Vanished Omens a Sega Master System/Mark III: vèncer sense botó d’atac

Esteria és una illa aïllada, famosa antigament per la seva plata i vinculada al pròsper regne de Ys. Aron Christian hi arriba després que un huracà l’arrossegués fins a la costa. La decadència de les mines i la desaparició dels vaixells han deixat el territori encerclat per la por i les criatures.¹

La vident Sara busca un espadatxí capaç de reunir els llibres on es van consignar les gestes de les deesses de Ys. Dark Dekt ja posseeix el sisè i intenta impedir que els altres tornin a unir-se. El plantejament és senzill, però dona una direcció clara a cada encàrrec, clau i pas bloquejat.¹

Minea concentra la primera xarxa de serveis: comerciant, taverna, botigues d’armes i armadures, hospital i la casa de Sara. Els habitants no són decoració. Venen recursos, compren troballes, plantegen petites necessitats i expliquen per què un camí, una mina o un edifici mereixen una nova visita.¹

La creu direccional mou Aron en quatre direccions, permet desplaçar-se per les opcions dels menús i serveix per pujar o baixar escales. El botó 2 obre la finestra d’ordres i confirma; el botó 1 cancel·la i retrocedeix. Per parlar, entrar en una porta oberta, obrir un cofre o començar un combat, normalment n’hi ha prou d’avançar fins al punt de contacte.¹

A la pràctica, atacar significa llegir el moviment abans del xoc. Un enemic que avança en línia recta convida a corregir l’última passa i tocar-ne un costat; l’envestida frontal, en canvi, exposa la vida d’Aron. La recompensa és immediata —or i experiència—, però repetir un contacte dolent pot esborrar el guany i obligar a reprendre el trajecte des de l’últim desament.¹

El menú reuneix estat, equipament, lectura dels llibres, càrrega i desament. Aquesta pausa no és administrativa: abans d’una zona perillosa cal comprovar l’arma, triar l’anell adequat i decidir si convé gastar una poció. L’objecte especial equipat s’activa amb el botó 2 durant l’exploració, de manera que preparar-se canvia què podràs fer lluny dels serveis.¹

Derrotar enemics aporta experiència i or; alguns objectius també donen experiència. Pujar de nivell millora els atributs, mentre que espases, escuts i armadures transformen l’eficàcia immediata. El joc obliga a llegir els senyals: una criatura que resisteix massa no demana obstinació, sinó millor equipament, una altra ruta o una estona per progressar.¹

Les categories són espasa, escut, armadura, objecte i anell. Els objectes no són simples claus: Wing retorna a Minea, Mirror immobilitza temporalment els enemics i Mask revela secrets. Els anells poden duplicar el dany, regenerar vida, reduir el mal rebut o alentir adversaris. Triar-ne un implica renunciar provisionalment als altres avantatges.¹

El manual ofereix cinc ranures de desament i recomana usar-les abans d’una àrea nova. També es contradiu en un detall menor: les instruccions inicials demanen el botó 1 a la portada de títol, però la secció posterior accepta el botó 1 o el 2. No afecta l’aventura, però convé conservar la discrepància en lloc de fabricar una regla impecable.¹

La primera part recorre pobles, camp, temple i mina mentre Aron obté equipament i els tres primers llibres. Aquest tram alterna expedicions curtes amb retorns als serveis. La segona part concentra els tres llibres restants a la Tower of the Doomed, una estructura de 21 nivells amb entrada oculta i un compromís més dur: després d’entrar-hi, sortir-ne pot deixar de ser possible.¹

Palaus, mines i torres anul·len la curació normal; cal portar pocions o el Healing Ring. Els passadissos acumulen girs, escales i carrerons sense sortida, i per això el manual recomana dibuixar mapes. La conseqüència és clara: perdre l’orientació no només costa temps, sinó també els recursos gastats en combats que ja no calia repetir.¹

Les pistes mereixen la mateixa disciplina. Alguns habitants només comuniquen certa informació una vegada, i estàtues o miralls poden ocultar interaccions. Un quadern redueix la fricció més que qualsevol reflex extraordinari: apunta noms, llocs pendents i portes tancades, i desa abans de convertir una sospita en una caminada llarga.¹

La conversió va debutar al Japó com a Ys, un RPG de 2 Mbit amb memòria de desament. El catàleg oficial de Sega fixa el llançament el 15 d’octubre de 1988 i identifica el cartutx amb el codi G-1370. Les edicions occidentals van arribar l’any següent, amb un títol ampliat i codis propis.²

La marca FM del catàleg japonès correspon al G-1370. No demostra que el mateix so funcioni als cartutxos occidentals ni amb qualsevol combinació de consola i accessori. A Nord-amèrica, l’avís de drets d’autor de Tonka de 1988, la distribució i la impressió japonesa descriuen la producció del manual; la data comercial documentada continua sent març de 1989.²¹³

Tampoc es pot tancar l’autoria específica del port amb un sol nom. GameFAQs n’atribueix el desenvolupament a Sega, mentre que master-system.info acredita conjuntament Nihon Falcom i Sega. La pantalla de títol confirma que totes dues marques formen part de la presentació, però no reparteix responsabilitats de programació, disseny o adaptació. La diferència entre els registres exigeix conservar el crèdit com una qüestió oberta.³⁴

Avui, la millor porta d’entrada és acceptar que moure’s ja és combatre. El joc funciona per a qui gaudeix descobrint regles compactes, millorant un personatge i convertint indicis dispersos en una ruta. Els contactes laterals, els retorns a Minea i l’elecció d’un anell produeixen decisions petites però contínues.¹

També demana tolerància a senyals escassos. Qui vulgui objectius sempre marcats, mapes automàtics o combats basats en combinacions de botons toparà amb una aventura aspra. Per a un lector disposat a prendre quatre notes i desar sovint, la recomanació és directa: val la pena entrar-hi. A Esteria, una passa de costat pot pesar més que una espasa nova.

L’edició nord-americana es presenta en format Mega Cartridge i integra memòria de desament, una decisió material important per a una aventura sostinguda. La contraportada i el manual associen el producte al codi 7501 i a la distribució de Tonka. El suport físic no era només un contenidor: preservava les cinc ranures que permetien reprendre l’expedició.¹⁴

Aquest desament encaixa amb la manera com Ys construeix el risc. Una pista oblidada o una incursió massa llarga no havia de condemnar tota l’aventura, però sí podia fer perdre el recorregut posterior a l’última ranura protegida. La memòria del cartutx convertia el desament en part de la preparació: abans d’una mina, una porta nova o la torre, guardar era una decisió tan sensata com equipar una espasa.¹