ALF a Sega Master System: vendre tresors per reparar una nau

El manual presenta ALF com un melmacià pelut de 229 anys. Melmac va esclatar, segons la broma oficial, perquè tothom hi va endollar l’assecador alhora. ALF en va escapar, però va acabar estavellat al jardí dels Tanner; Skip i Rhonda, els altres supervivents, són a Mart. Reparar la nau significa tornar a buscar-los, sobretot Rhonda.¹

La força especial alienígena Alien Task Force sap que el fugitiu ronda per la zona i el persegueix. La premissa lliga així els espais quotidians de la sèrie amb un viatge que passa pel llac, el cel i l’espai. El manual també diu que reunir els objectes necessaris permet arribar a la Lluna, però no aclareix com encaixa aquesta fita amb la destinació final de Mart; convé mantenir-les separades.¹

ALF camina lateralment per pantalles connectades i disposa de poques accions. Les portes, els mobles i els objectes visibles assenyalen possibles interaccions; cal decidir què recollir, on tornar i quan gastar. Interpretar bé l’entorn obre una ruta. Una prova equivocada sol costar temps, diners o una exposició innecessària al perill.¹

A la pantalla de títol, tant el botó 1 com el botó 2 inicien la partida. Durant el joc, esquerra i dreta mouen ALF, i avall el fa agenollar. El botó 1 permet saltar i conduir l’escúter espacial. El botó 2 recull objectes, obre portes, confirma menús i usa el gat Lucky o el salami. L’esquema és senzill, però no revela què pot activar-se.¹

Els objectes formen una xarxa de permisos. La llanterna il·lumina indrets foscos, la clau obre portes i la disfressa evita que certs perseguidors vegin ALF. El combustible fa funcionar coses que el manual no concreta. Altres peces, com la perla, el peix o Lucky, reben pistes parcials i obliguen a experimentar.¹

El manual avisa que alguns objectes són indispensables, d’altres només diverteixen i no tots apareixen representats al joc. Aquesta opacitat produeix la millor sensació d’investigació i també els carrerons més irritants. El salami, per exemple, sembla una broma fins que descobreixes que repel·leix els ratpenats; el botó 2 converteix l’observació en una eina pràctica.¹

La progressió parteix de la casa i s’eixampla cap al carrer, el soterrani, la cova, el llac i el cel. Cada espai planteja un requisit i remet a un altre lloc. L’escúter espacial espera al costat dels Tanner, però només vola quan descobreixes què necessita i on obtenir-ho. El barri funciona com una cadena compacta de causes i retorns.¹

El llac ho explica amb una claredat excepcional: un rètol exigeix banyador. La informació és visible, la decisió és buscar la peça adequada i la recompensa és accedir a una seqüència diferent. La major part del joc voldria ser així de neta. Quan una funció queda amagada darrere una descripció còmica, el procés es converteix en assaig sense criteri.¹

La cova concentra el principal mur d’habilitat. Els ratpenats ocupen un espai estret i obliguen a combinar el moment del salt, moviment prudent i el salami. El manual recomana no córrer. També hi ha un alleujament: un cop obtinguda la pepita d’or, Gold Nugget al manual, morir no obliga a recollir-la de nou.¹

La rejugabilitat depèn sobretot de resoldre la ruta amb menys dubtes i reconèixer les trampes humorístiques. L’ALF Book, el llibre d’ALF, n’és l’exemple més punyent: Retronauts assenyala que comprar-lo activa un gag que força el final de la partida. La sorpresa diverteix una vegada; després és una casella que cal evitar.⁶

L’edició examinada és la nord-americana de Sega Master System, publicada el maig de 1989. SMS Power la cataloga com a exclusiva dels Estats Units i identifica el producte 5111, un sol jugador i una mida de 128 KB, equivalent a 1 Mbit.²

El manual anomena el suport Mega Cartridge, és a dir, cartutx de gran capacitat, i el vincula al Sega System. La garantia només és vàlida als Estats Units; la contraportada porta la marca «SEGA FROM TONKA», indica distribució de Tonka Corp. i impressió al Japó. Aquest últim detall correspon a la fabricació del document.¹

La imatge és acolorida i prou neta perquè cada habitació sigui reconeixible, però ofereix poca informació explícita sobre la lògica dels objectes. Randy Roseberry consta als crèdits de música, i Jody Sather i George Kanalias, als d’art. La presentació manté el protagonisme visual d’ALF, encara que no sempre comunica què espera del jugador.²³

Avui, ALF interessa quan es juga com una aventura petita i estranya, no com un joc de plataformes de resposta impecable. La casa, la botiga i els objectes formen un espai connectat que recompensa recordar les pistes. Quan una clau, un tresor venut o un tros de salami resolen problemes molt diferents, el joc aconsegueix una coherència absurda però memorable.

Cal acceptar, tanmateix, que el moviment no sempre està a l’altura de les idees. Els salts i les col·lisions poden castigar abans de llegir bé el perill, i la cova amplifica aquesta feblesa. Tampoc no és una bona elecció per a qui vulgui orientació constant o acció ràpida.

És recomanable per a qui gaudeixi dels mapes compactes, els enigmes d’inventari i l’humor que de vegades mossega el mateix jugador. Amb paciència, la ruta domèstica cap a l’espai revela una identitat que moltes llicències televisives no van arribar a trobar. ALF no arregla el comandament dels anys vuitanta, però sí que sap convertir una nevera en una escala de llançament.

El manual nord-americà no és només una guia inicial. Explica la història de Melmac, descriu els objectes amb acudits, ofereix pistes per als ratpenats i inclou un full per anotar puntuacions. Fins i tot proposa deixar ALF quiet dins la casa durant un parell de minuts per veure una reacció d’impaciència, un detall que lliga documentació i humor del joc.¹

La capsa i el manual també fixen el context comercial de Tonka als Estats Units. Conservar aquest conjunt ajuda a entendre per què una aventura tan dependent de pistes podia resultar més opaca sense la documentació física. En aquest cas, llegir el manual no elimina el trencaclosques: proporciona el vocabulari mínim perquè les bromes no semblin totes obstacles arbitraris.¹

Nexa, descrita per SMS Power com una divisió de Sphere, va desenvolupar el joc i Sega el va publicar. Kevin T. Seghetti i Jinda Pan consten als crèdits de programació; Randy Roseberry, als de música; Jody Sather i George Kanalias, als d’art; i John Sauer i John Emerson, als de producció.²³

Publicat quan la llicència televisiva encara era reconeixible, ALF no es limita a reproduir personatges sobre un recorregut genèric. L’equip va traduir la fugida de l’alienígena en una aventura d’objectes, botigues i retorns. El resultat és irregular, però l’arquitectura explica millor el personatge que una simple cursa d’esquerra a dreta.²

Les lectures retrospectives discrepen de manera notable. Sega Does considera que la resposta del personatge, les col·lisions i la manca d’orientació erosionen gairebé totes les idees bones. La crítica és comprensible perquè els errors no només resten elegància: poden fer dubtar si s’ha entès malament un objecte o si el moviment ha fallat.⁵

Retronauts, en canvi, descriu els trencaclosques com a simples i lògics i concentra la dificultat principal en la cova. Aquesta lectura valora que el mapa sigui petit i que els objectes mantinguin relacions recognoscibles. També destaca el gag cruel de l’ALF Book, una mostra de com el joc confon voluntàriament recompensa i broma.⁶

Una ressenya d’usuari de GameFAQs posa l’accent en la singularitat de trobar tresors, vendre’ls i comprar el que permet avançar. Les tres mirades coincideixen en exploració, economia i seqüències d’acció, però discrepen sobre si l’estructura compensa una execució aspra. La resposta depèn de quanta opacitat estiguis disposat a tolerar.⁴