Tensai Bakabon per a Sega Master System/Mark III: parlar o colpejar canvia el camí

La Mama descobreix que Hajime no hi és i envia el Papa a buscar-lo. Bakabon decideix afegir-se a la recerca, però el personatge que el jugador mou és Bakabon no Papa. Rerere no Ojisan pot guardar pertinences; l’endevina ofereix orientació quan el camí s’encalla, i personatges com el policia reaccionen de manera específica a les provocacions. No són simples decorats: cadascun pot retenir informació, objectes o una conseqüència. L’argument progressa perquè el jugador aprèn què convé demanar, oferir o evitar davant de cada cara.¹

Al carrer, esquerra i dreta mouen el Papa; el botó 1 salta i el 2 dona una puntada. Prémer amunt davant d’una entrada porta a l’interior, i la mateixa ordre activa les escales quan el personatge està ben col·locat. Tocar un habitant interromp el moviment i obre la conversa: la creu selecciona parlar, colpejar o usar, el botó 2 confirma i avança els textos marcats amb un triangle, i l’1 cancel·la i torna al carrer.¹

La pantalla substitueix el carrer per retrats, bafarades i un menú de tres ordres; aquesta informació visible emmarca la decisió següent. Parlar és l’opció prudent, però colpejar no equival automàticament a perdre. Alguns interlocutors responen amb informació o objectes; si el Papa ataca el policia, el policia arresta el Papa. Una mateixa ordre pot produir resultats oposats segons qui tens davant.¹

L’ordre usar obre els objectes i la cartera. La creu tria, el botó 2 confirma i l’1 cancel·la. Només es poden portar cinc objectes comptant la cartera, de manera que obtenir una peça nova pot exigir alliberar espai a l’inventari abans de continuar. Els diners també apareixen a la conversa i permeten comprar als establiments.¹

Rerere no Ojisan funciona com un magatzem amb sentit de l’humor propi: guarda objectes i la meitat dels diners que el Papa porta. Per recuperar les pertinences cal colpejar-lo; en retorna una per cop i en l’ordre de dipòsit. Si rep dues hamburgueses o dues racions de patates, se’n menja una. El manual també convida a saltar o donar puntades en llocs diversos, perquè poden aparèixer diners, i suggereix consultar l’endevina quan no saps on anar. Explorar significa provar accions sobre l’espai i les persones, no limitar-se a esgotar diàlegs.¹

El poble i els seus interiors formen la base de l’aventura, però no n’esgoten el repertori. Més endavant apareixen trams de plataformes fora del nucli urbà, un espai subterrani i una seqüència de trets entre naus. També hi ha música diferenciada per al poble, els edificis, el clavegueram i l’OVNI. La quantitat total de zones, capítols, seqüències especials i finals no té una xifra establerta.⁵⁶

El canvi de registre més vistós és l’escena espacial: naus petites, projectils, planetes i un gran asteroide substitueixen els retrats i les botigues. Aquí l’acció deixa enrere la investigació urbana i obliga a respondre directament a les amenaces que travessen la pantalla.⁵

SEGA va publicar aquesta edició japonesa el 2 de juny de 1988 com un Gold Cartridge de 2 Mbit, model G-1355, per a una persona i amb un preu original de 5.500 iens. Tant l’embalatge com el manual declaren compatibilitat amb Mark III i Master System; es tracta del maquinari japonès, no d’una promesa universal per a qualsevol consola amb el mateix nom.²

Aquesta compatibilitat inclou una variant de so FM. La Master System japonesa ja incorpora aquesta capacitat, mentre que una Mark III necessita una unitat externa de so FM, anomenada FM Sound Unit, per reproduir-la; sense el perifèric manté el so estàndard. És una diferència material de maquinari, no un mode de joc ni una edició separada.³

El manual mostra dos dissenys compatibles de comandament amb creu i botons 1 i 2, i ordena desconnectar el teclat SK-1100 si està unit a una Mark III abans de jugar. Per guardar el progrés cal estar a la pantalla on es mou el personatge i prémer el botó físic de pausa de la consola. L’opció d’abandonar la partida mostra una contrasenya japonesa; en reprendre-la, un cursor introdueix caràcters i un segon cursor permet editar-los. El manual fins i tot reserva una graella de paper per copiar-los.¹

La compatibilitat regional també demana precisió. SEGA explica que els cartutxos japonesos i els de les Master System estrangeres tenen formes diferents i no es poden intercanviar directament. Per això, parlar simplement de “versió Master System” amaga el tret més important d’aquesta còpia: G-1355 pertany a l’ecosistema japonès.³

Avui continua interessant per la manera com converteix el temperament del Papa en sistema. No hi ha una resposta social universalment correcta: una agressió absurda pot ser necessària davant d’un personatge i desastrosa davant d’un altre. Quan funciona, cada trobada sembla una endevinalla de caràcter, no una conversa que cal esgotar per rutina.

El japonès és, però, una barrera estructural. No només amaga acudits: impedeix interpretar pistes, distingir ordres i copiar contrasenyes amb seguretat. Existeix una traducció anglesa aficionada publicada el 2022, amb manual traduït, però és un pegat comunitari i no una edició ni una reedició oficial.⁷

És recomanable per a qui gaudeixi de les aventures de prova, observació i retorn, i accepti prendre notes o consultar una traducció externa. No és una bona porta d’entrada per a qui vulgui acció contínua o jugar sense entendre el text japonès. Tensai Bakabon recompensa la curiositat, però també sap deixar-la picant a una porta sense timbre.

L’edició japonesa G-1355 resumeix bé el seu lloc al catàleg de SEGA: estoig il·lustrat, franja Gold Cartridge, marques Mark III/Master System i FM GAME, i el codi de barres 4974365143558. El manual de vint pàgines inclou una graella per a contrasenyes i acaba amb anuncis de trencaclosques de 252 peces basats en altres jocs de SEGA i del servei telefònic japonès Joy Joy. Són publicitat annexa, no funcions de Tensai Bakabon, però situen el cartutx dins una cultura comercial molt concreta.⁴¹

Els crèdits finals utilitzen pseudònims: Ossale Kohta i Chiemushi per a la idea o el disseny, Choko Oneesan i Chameleon Aki per a l’art, Tarnya per a la música i Hamu Taku per a la programació. Aquests noms fixen les funcions acreditades, però no permeten establir amb seguretat totes les identitats reals que hi ha al darrere.⁶

SEGA és l’editora, però no es pot atribuir amb certesa el desenvolupament a un departament concret. MobyGames l’assigna a AM R&D Dept. #2 i Banco de Dados de Jogos, a Sega R&D2; sense una font corporativa directa, cal mantenir totes dues denominacions com a atribucions secundàries. La identitat real de Hamu Taku tampoc no està establerta amb prou seguretat.⁵⁸