Sukeban Deka II: Shōjo Tekkamen Densetsu a Sega Master System/Mark III: investigar abans de repartir cops

La protagonista va néixer amb el nom de Yōko Godai i va créixer a Shikoku rere una màscara de ferro. Una ordre secreta li retira la màscara i la converteix en la segona Sukeban Deka sota el nom de Saki Asamiya. Quan algú roba aquella peça, la persecució la condueix fins a una escola ocupada per la Seirōkai.²

L’organització pretén sotmetre els instituts japonesos mitjançant el pla Wolf Revolution. El conflicte també passa pels objectes personals: el io-io de superaliatge porta l’emblema de la Sukeban Deka, mentre que el penjoll heretat de la mare de Saki apunta al misteri de la màscara. El líder Kyōshirō Shigaraki en posseeix un d’igual, una incògnita que el joc reserva per a la investigació.²

Saki no treballa sola. Yajima Yukino combat amb pues de koto —petits plectres emprats per tocar aquest instrument japonès— i amb un fukusa, una peça de roba tradicional japonesa que llança com un bumerang. Nakamura Kyōko, antiga cap de l’institut Ryūzan, utilitza bales. El joc concentra així la identitat de cada aliada en una silueta, una relació amb Saki i una arma concreta, sense desplaçar el centre jugable de la protagonista.²

En acció, la informació essencial ocupa la franja superior: lloc actual, energia de Saki i, quan correspon, energia del cap. El moviment en vuit direccions permet buscar un angle segur, però els enemics poden acostar-se des de davant, darrere i els dos costats. El io-io serveix per atacar amb certa distància; la puntada giratòria demana combinar una direcció lateral amb el salt i exposa Saki durant l’aproximació.²

Aquesta geometria explica el consell més útil del manual: observar d’on arriba cada atac i no quedar atrapat entre dos adversaris. També cal derrotar tots els enemics d’un escenari abans d’avançar. El joc recompensa, doncs, el control metòdic de l’espai, no pas una fugida ràpida cap al marge de la pantalla.²

L’altra meitat canvia força la relació amb el comandament. Amunt i avall recorren les ordres; el botó esquerre cancel·la, i el dret confirma, empra objectes o obre el menú dins d’un laberint. Examinar i colpejar obliguen a situar un cursor sobre l’element pertinent. Deixar un objecte exigeix triar primer la peça i després el punt de la pantalla, una precisió que pot amagar la solució darrere d’una formulació molt concreta.²

Les vuit ordres —moure, parlar, agafar, utilitzar, examinar, colpejar, deixar i lluitar— no són una decoració narrativa. Determinen quina informació es revela, quin objecte canvia d’estat i quan s’obre el combat. L’interès neix d’aquest enllaç causal; la frustració arriba quan el jugador entén la intenció general però no la seqüència exacta que el programa espera.²

Cada institut funciona com una petita unitat dramàtica. Primer cal descobrir persones, llocs i objectes mitjançant pantalles fixes; després pot aparèixer un laberint en primera persona o una ordre que condueix a l’acció. El canvi de perspectiva evita que tot el joc sigui una cadena uniforme de menús, però també obliga a reaprendre què significa cada botó en cada context.²

Els caps aporten un objectiu llegible: reduir el seu mesurador a zero sense esgotar el de Saki. Abans d’arribar-hi, però, la investigació pot demanar parlar amb la persona adequada, inspeccionar un punt concret o fer servir un objecte. No hi ha una separació neta entre enigma i combat; la lluita és sovint la confirmació física que la deducció anterior era correcta.²

La conseqüència d’aquesta estructura és una tensió desigual però singular. Les escenes d’acció castiguen una mala posició de seguida; l’aventura castiga no haver entès el llenguatge o la lògica de l’ordre. Quan totes dues parts encaixen, la investigació prepara el conflicte i el combat dona pes a la descoberta. Quan no encaixen, repetir menús abans d’una altra baralla desgasta més que la dificultat mateixa.²

L’edició analitzada és el Gold Cartridge japonès G-1318, publicat per Sega el 19 d’abril de 1987. El catàleg oficial li atribueix 1 Mbit de capacitat i un preu original de 5.000 iens. És una experiència per a una sola persona i no consta cap edició comercial regional oficial fora del Japó.¹⁵

El manual la presenta com a cartutx exclusiu de Sega Mark III. Demana connectar el comandament del jugador al port JOY-1, admet els models SJ-150, SJ-200 i SJ-300 i indica retirar el teclat SK-1100 abans de jugar. Aquestes instruccions documenten el context material de la versió, però no converteixen el teclat en una opció de control.²

La pantalla de títol i el manual daten el programari el 1987, mentre que la caixa i la documentació mantenen el japonès a tot arreu. Això afecta directament la lectura actual: els combats es poden aprendre observant moviments i mesuradors, però la part d’aventura depèn de comprendre verbs, diàlegs i pistes. L’idioma no és un detall perifèric d’aquesta edició, sinó una condició d’accés al seu sistema principal.²

Avui continua interessant perquè barreja tres formes de joc que rarament comparteixen el mateix espai amb tanta franquesa. Una conversa pot assenyalar un objecte, l’objecte obre una ruta i la ruta acaba en una batussa. Aquesta concatenació fa que cada combat tingui una causa, encara que la resolució concreta de les escenes d’aventura sigui sovint rígida.

És recomanable per a qui gaudeixi explorant dissenys japonesos singulars, pugui llegir l’idioma o accepti jugar amb ajuda, i valori més l’estructura híbrida que la finor de cada sistema. No és una bona porta d’entrada per a qui busqui un joc d’acció fluid, una aventura intuïtiva o una experiència autosuficient sense suport lingüístic.

La recomanació és directa però condicionada: val la pena descobrir-lo com una aventura d’investigació que sap culminar les pistes amb violència física, no com un gran joc de lluita. Saki no entra a cada institut per eliminar enemics d’una pantalla; primer ha d’entendre quin problema mereix el cop.

La caixa, el manual i el codi G-1318 fixen una edició japonesa molt concreta. El manual no es limita a enumerar botons: dedica pàgines a la identitat de Saki, les seves aliades, els objectes i les ordres. També anuncia Sega Joy Joy Telephone, un servei telefònic amb informació sobre novetats de programari, petit rastre d’una època en què el cartutx arribava envoltat d’una xarxa comercial analògica.²

Aquesta documentació també conserva detalls fàcils de perdre en una partida: la flor de cirerer gravada al io-io, les armes de Yukino i Kyōko o la funció protectora de la màscara. El joc pot semblar auster en pantalla, però l’objecte físic ampliava el món i explicava les regles que la interfície només insinuava.²

Sega va publicar el joc. GameFAQs i Game Catalog Wiki també n’atribueixen el desenvolupament a Sega, però SMS Power! expressa dubtes sobre aquesta autoria i transcriu uns crèdits interns encapçalats per 4th R&D. Així, es pot situar la producció dins de Sega sense convertir els pseudònims del programa en identitats personals no demostrades.³⁵⁴

La música apareix acreditada com a «Bo». SMS Power! i Game Catalog Wiki relacionen aquest pseudònim amb Tokuhiko Uwabo, però la resta de noms interns no disposen d’una identificació pública igualment corroborada. Aquesta incertesa no impedeix situar el joc dins la producció de Sega de 1987; sí que impedeix presentar una autoria individual completa com si fos segura.⁵⁴