Miracle Warriors: Seal of the Dark Lord a Sega Master System/Mark III: parlar abans d’atacar

Mil anys abans, el pastor Iason va obrir accidentalment el Pas de PandoraPas de Pandora: Portal de la ficció del joc que comunica els Cinc Regnes amb la dimensió dominada per Terarin. i va deixar entrar les forces de Terarin. Després d’entrenar amb els Monjos Blancs, va derrotar-la, va segellar el portal i va profetitzar que quatre guerrers s’alçarien si ella tornava. Quan Terarin roba el Segell Daurat i reobre el pas, el descendent d’Iason assumeix el paper de líder. Els altres guerrers no entren al grup automàticament: una paraula màgica desperta Guy, Medi dorm més enllà del mar i Turo espera en cavernes profundes. Trobar-los amplia la força del grup, però també exigeix obtenir transport, llum, encanteris i pistes abans que determinades rutes siguin practicables.¹

La trama serveix sobretot per convertir el món en una cadena de preguntes. Qui coneix la paraula correcta? Quin objecte permet avançar en una profunditat fosca? On s’amaga cadascuna de les claus del Cel, la Terra i l’Infern? El joc explica poc de manera directa, però fa que cada resposta adquirida transformi el mapa mental del jugador.

La creu direccional mou el quadrat del grup pels quatre punts cardinals i desplaça el cursor als menús. El botó 1 obre o tanca menús, cancel·la seleccions i permet abandonar un assentament; el botó 2 confirma i serveix per entrar en viles, ciutats o castells quan el grup hi és situat. És un esquema simple, però cada botó canvia de funció segons el context.¹

Quan apareix un encontre, la pantalla conserva els indicadors del grup i presenta cinc opcions: atacar («Attack») inicia la selecció del combatent; intentar fugir («Retreat») pot fallar si el rival barra el pas; parlar («Talk») permet cercar informació; usar objectes màgics («Magical») activa els artefactes disponibles; i recitar encanteris («Spell») mostra les fórmules apreses. La decisió depèn del retrat rival, de l’estat visible del grup i d’allò que encara falta descobrir.¹

L’experiència creix amb els combats i reforça els personatges quan el mesurador s’omple. Amb els guilders, la moneda del joc, es compren armes, armadures i herbes; els ullals es venen o s’intercanvien. L’equipament té un comptador d’usos i es trenca quan arriba a zero, de manera que el valor real d’una espasa també depèn de la distància que permet recórrer abans de tornar al ferrer. Els objectes especials modifiquen les rutes: una màscara redueix la foscor de les cavernes, els vaixells travessen mars, una ploma transporta el grup i un cristall amplia la visió en certs indrets. No tots funcionen contra qualsevol enemic.¹

La progressió no segueix una línia única. Les poblacions ofereixen cures, equipament, reparacions i rumors; les coves, masmorres i monuments poden exigir una persona, una paraula o un objecte concrets. Reclutar els tres companys i reunir les claus estableix grans fites, però entre elles el joc confia que el jugador relacioni converses disperses amb llocs encara inaccessibles.¹

El manual recomana anotar les pistes, dibuixar mapes de les masmorres, consultar el mapa físic i desar sovint. Són consells que descriuen honestament el disseny: Miracle Warriors espera una llibreta al costat del comandament. Sense aquest suport, els noms i les indicacions breus es dissolen entre encontres; amb ell, una pista antiga pot obrir de cop una regió sencera.¹

Convé revisar la força enemiga abans de comprometre’s, retirar-se davant rivals superiors i reparar l’equip abans que el comptador s’esgoti. També cal reservar els objectes màgics per a obstacles que realment els exigeixen. El joc premia la preparació, però rarament avisa amb prou marge quan una decisió es convertirà en una excursió perduda.

L’edició nord-americana examinada va arribar el novembre de 1988, és en anglès i és per a un sol jugador. El manual occidental denomina els controls «botó 1» i «botó 2». Aquesta nomenclatura correspon a les instruccions de la versió i evita traslladar-hi sense explicació els números dels diagrames japonesos.³¹

Al Japó, el joc s’havia publicat el 18 d’octubre de 1987 com Haja no Fuuin per a Mark III. El manual descriu comandaments SJ-150, SJ-200 i SJ-300 i identifica controls mitjançant ①, ② i ③. També presenta el cartutx com una edició anomenada Gold Cartridge, de dos megues, amb bateria, mapa i figura inclosos; aquests extres no es poden atribuir automàticament a la caixa occidental. El manual nord-americà confirma cinc partides separades, mentre que el japonès adverteix que desar sobre un número ocupat n’elimina el contingut anterior.²¹

Europa també va rebre el títol occidental el 1988. GameFAQs data l’edició brasilera de Tec Toy, titulada Miracle Warriors, el 1993, mentre que Sega Retro només la situa dins la dècada de 1990. Davant d’aquesta discrepància, l’any exacte resta obert.³⁴

Encara funciona quan s’accepta el seu pacte: llegir, prendre notes i tractar cada trajecte com una expedició. La combinació de conversa, punts de caràcter i equipament degradable dona pes a decisions petites que altres jocs de rol resolen amb combat automàtic. Quan una pista recordada obre una cova o revela un company, el món sembla més gran que la pantalla.

La contrapartida és un ritme exigent. Tornar a una vila pot implicar molts encontres, i la distribució visual de la pantalla dedica poc espai al paisatge. Tampoc és una bona porta d’entrada per a qui vulgui objectius constants, combat ràpid o una història explicada amb escenes abundants. La seva fantasia viu en l’orientació i la deducció, no en l’espectacle.

És recomanable per a qui gaudeixi cartografiant, comparant pistes i preparant rutes amb cura; no ho és per a qui senti la llibreta com una feina externa. Amb paciència, Miracle Warriors conserva una qualitat rara: et fa sentir responsable no només de guanyar combats, sinó d’entendre el territori. Aquí l’arma decisiva no és l’espasa, sinó una pista ben recordada.

La caixa japonesa explica una ambició material notable: Gold Cartridge, memòria amb bateria, mapa parcial i una figura. El mapa no pretenia resoldre el viatge; convidava a completar-lo amb descobriments. Aquesta relació entre objecte físic i disseny és part essencial del joc: el paper ampliava el món que la consola només mostrava per fragments.²

L’edició nord-americana conserva l’altra peça decisiva, el desament amb bateria, i el manual dedica una secció de consells a mapes, notes i prudència. La documentació no era un apèndix prescindible, sinó una part funcional de l’experiència. Jugar sense ella endureix artificialment un joc que ja demana prou disciplina per si mateix.

Miracle Warriors prové d’una obra de Kogado associada també a KGD i ASCII, però les fonts específiques de Master System atribueixen el port a Sega o Sega R&D2. No hi ha prou documentació pública per repartir amb precisió les tasques individuals del port, de manera que una llista tancada d’autors seria enganyosa.⁴

La successió documentada de versions ajuda a entendre’n el recorregut: l’obra original data de 1986, la versió japonesa de Mark III de 1987 i l’edició occidental de Master System de 1988. Més que una simple traducció, el port adapta la presentació i la documentació a cada mercat, mentre conserva l’exploració, els punts de caràcter i el grup de quatre.³