Lord of the Sword a Sega Master System/Mark III: obrir camins amb l’arc i la paraula

Baljinya ha quedat sense sobirans després que les criatures de Ra Goan assassinessin el rei i la família reial. Els seus seguidors volen ressuscitar el Senyor Dimoni i lliurar-li el tron buit. Els ancians prometen la corona a qui trobi l’Arbre de Marill, sotmeti el gòblin de la vall de Balala i destrueixi l’Estàtua del Mal. Landau, guerrer del nord armat amb espasa i arc, accepta les proves i rep com a primera indicació cercar el savi d’Amon.¹

Les proves converteixen el relat en una ruta. Les converses assenyalen llocs, encàrrecs o condicions; després cal traduir-les en trajectes i accions. La corona dona sentit a un món que inicialment sembla una col·lecció de noms opacs.

El vincle entre les proves, les converses i les regles sosté millor l’aventura que la caracterització dels habitants. Landau és una figura heroica i els personatges transmeten indicacions breus. Tot i així, una sola ordre pot donar un sentit nou a pantalles ja recorregudes, i derrotar un mestre pot fer aparèixer informació o objectes diferents als assentaments propers.²

La creu direccional mou Landau, l’ajup quan prems avall i el fa saltar quan prems amunt o una diagonal superior. El botó 2 serveix per atacar amb l’espasa; el botó 1 tensa l’arc i dispara quan s’allibera. L’espasa es pot brandar dret, ajupit o durant el salt. L’arc funciona dret o ajupit, però no permet disparar mentre Landau salta.¹

Assignar el salt a prémer amunt barreja moviment vertical i impuls: prop d’una porta, una escala o un enemic, la intenció no sempre es converteix en el gest més net. L’espasa obliga a exposar-se al contacte, que redueix la vida. L’arc és l’opció defensiva natural; prioritzar-lo i evitar combats prescindibles conserva energia per al trajecte següent.

Davant d’una porta oberta, prémer amunt permet entrar a la casa. A dins es poden rebre pistes, obtenir objectes o recuperar vida. Després de derrotar un mestre, els assentaments propers poden oferir informació o objectes diferents; per això convé tornar-hi i comprovar qui té alguna cosa nova a dir.²

La varietat enemiga importa menys que les trajectòries. Un enemic volador força a esperar o ajupir-se; un rival terrestre convida a disparar abans que tanqui la distància. Amb diverses amenaces, el sistema s’endureix: Landau necessita espai per carregar l’arc, però avançar o saltar pot acostar-lo al dany que vol evitar.

Les zones d’acció connecten planes, boscos, muntanyes i pantans amb pobles, viles i dos castells: Varlin i Elder. Aquest últim és a l’altra banda de l’oceà. L’accés exigeix objectes o accions prèvies que les instruccions no revelen; cal recordar pistes i acceptar que algunes portes encara no tenen resposta.¹

Als assentaments, el botó de pausa de la consola, etiquetat Pause, obre el mapa de Baljinya. El marcador situa Landau entre rius, boscos, muntanyes i localitats, però no converteix una pista en itinerari. Si un habitant esmenta Amon o Ulmo, el jugador pot orientar la recerca; encara haurà d’identificar quina seqüència de pantalles i cruïlles hi condueix.¹

Les cruïlles utilitzen senyals als extrems de la pantalla; pujar unes escales o continuar recte porta a direccions diferents. La informació és visible, però els noms no expliquen què espera més enllà. La ruta correcta neix d’ajuntar topònims, records i canvis del món, no d’un indicador que marqui l’objectiu.¹

Quan aquesta cadena funciona, tornar a un indret conegut serveix per comprovar una conversa, provar un accés o travessar un pas abans bloquejat. Quan falla, les pantalles es repeteixen sense confirmar si manca una ruta, un encàrrec o un objecte. El joc demana memòria, però ofereix poca retroacció davant l’error.

Al Japó es va publicar com Lord of Sword dins la línia Sega Gold. El cartutx era compatible tant amb Mark III com amb Master System, i l’arxiu oficial de Sega l’identifica amb el número G-1361, una capacitat de 2 M i compatibilitat amb so FM.⁷²

El manual japonès demana desconnectar el teclat SK-1100 abans de jugar. Aquestes dades descriuen aquella edició, però no permeten quantificar com canvia el so respecte dels cartutxos occidentals sense una comparació directa.²

A l’edició japonesa documentada, la interfície mostra la puntuació, el mesurador de vida i tres espais d’objectes. Aquesta informació sobre el marcador només està documentada per a l’edició japonesa examinada.²

En la documentació anglesa, Two-Mega Cartridge és la denominació comercial del cartutx. La nord-americana associa la distribució a Tonka, mentre que el manual brasiler acredita Tec Toy i està redactat en portuguès. Les portades europea i nord-americana comparteixen el guerrer davant d’una criatura; la japonesa posa l’arc i els esquelets al centre. Són diferències de presentació i documentació, no una prova de versions del joc funcionalment diferents.¹³

Avui encara val la pena perquè la seva exploració no es redueix a escollir una porta en un menú. Cada pista exigeix moure’s, sobreviure i reconèixer el paisatge. L’arc converteix l’espai en un recurs i les converses donen conseqüències als combats obligatoris. Aquesta barreja és modesta, però té una identitat més forta que molts jocs laterals basats només a avançar i colpejar.

També exigeix paciència. El salt amb amunt és poc natural, el contacte castiga, les pistes són lacòniques i la manca de desament converteix una marrada en temps perdut. No és una aventura recomanable per a qui vulgui progressió guiada, sessions breus o controls d’acció impecables. Sí que pot captivar qui gaudeixi prenent notes, reconstruint rutes i aprenent a passar de llarg davant un combat inútil.⁶

La recomanació és directa però selectiva: val la pena per la manera com uneix combat a distància, conversa i geografia, sempre que s’accepti jugar amb mapa i memòria. No cal disculpar-ne l’aspror; cal entendre que aquí forma part del preu de cada descoberta. Lord of the Sword no et pregunta només si pots derrotar el monstre, sinó si recordes per què hi has tornat.

La documentació anglesa no es limita als controls. Inclou el mapa del món, un bestiari, consells de supervivència i un full per anotar puntuacions. El mapa imprès complementa el que s’obre amb el botó de pausa, de manera que el fullet esdevé una eina de navegació. En una aventura sense desament, aquest paper ajuda a conservar allò que el cartutx no recorda per tu.¹

El manual japonès amplia encara més el context físic: presenta una doble pàgina del món, làmines d’enemics i publicitat d’època per a trencaclosques de jocs de Sega i el servei telefònic Joy Joy. També acompanya una caixa que identifica el cartutx com a Gold Cartridge compatible amb Mark III i Master System. És un objecte editorial molt més explicatiu que la pantalla nua del joc.²

L’edició brasilera de Tec Toy adapta les instruccions al portuguès i reserva diverses pàgines a taules de puntuacions; la còpia conservada fins i tot conté una anotació manuscrita. La garantia documenta una cobertura regional de noranta dies i identifica la producció a la Zona Franca de Manaus. Aquests detalls no alteren l’aventura, però expliquen com el mateix cartutx va adquirir una vida material diferent segons el mercat.³

El desenvolupament queda atribuït a Sega, que també va publicar les edicions japonesa, nord-americana i europea, mentre que Tec Toy va publicar l’edició brasilera. L’atribució disponible es manté en l’àmbit corporatiu de Sega i no desglossa la direcció, el disseny, la programació ni la música.⁴³

Dins el catàleg de 1988, el joc barreja acció lateral amb una xarxa de poblacions i objectius, motiu pel qual les fonts l’han descrit tant com aventura d’acció com joc de rol d’acció. La primera denominació és més precisa per a l’experiència visible: Landau no puja de nivell ni distribueix atributs; avança perquè interpreta informació, troba equipament i elimina barreres concretes. La seva ambició és geogràfica abans que estadística.⁶