Hoshi wo Sagashite... a Sega Master System/Mark III: criar un Mio sense conèixer-ne les regles

Roy aprofita unes vacances per visitar Laila al planeta Ilm. Abans de retrobar-s’hi, li compra un ou de Mio; quan la criatura neix, la parella descobreix que no sap com alimentar-la ni criar-la. Laila demana al jugador que prengui el control de Roy i busqui algú capaç d’explicar què necessita l’animal.²

La urgència no és només domèstica. Els Mios han estat capturats per a zoològics o com a mascotes fins al punt que gairebé ja no se’n veuen. Cada informant revela així una peça d’un món que els ha convertit en mercaderia. Venedors, bibliotecaris, cuidadors i especialistes formen una cadena de testimonis més important que qualsevol antagonista convencional.²

Roy és pilot d’una nau espacial de passatgers i Laila és la seva parella. Aquesta quotidianitat futurista —aeroports, mercats, bars i zoològics entre planetes— dona personalitat a una recerca construïda amb escenes fixes. La història avança perquè el jugador aprèn a llegir les relacions entre aquests llocs, no perquè una seqüència d’acció l’empenyi endavant.

La pantalla reparteix la informació entre una il·lustració principal, una finestra de conversa i una zona de selecció. Prémer la creueta cap amunt o cap avall recorre les ordres; el botó 2 confirma la tria, executa l’ordre sobre l’objectiu o fa avançar un diàleg llarg, mentre que el botó 1 cancel·la. Amb ordres com mirar o parlar apareix un cursor que cal situar sobre l’element pertinent.²

El bucle és observar, formular una hipòtesi i comprovar-la amb un verb. Parlar amb una venedora pot proporcionar una pista; mirar la parada pot revelar què es pot comprar; ensenyar un objecte a una altra persona permet provar si reacciona davant seu. El joc guanya interès quan una mateixa imatge admet interpretacions diferents, però s’encalla quan la resposta correcta exigeix repetir una acció sense cap senyal clar de canvi.

Roy disposa de vuit ordres. No són simples accessos directes: cadascuna redefineix què es pot assenyalar i quina mena de resposta s’espera. Fins i tot colpejar i menjar tenen usos contextuals; colpejar no serveix merament per agredir persones. Aquesta ambigüitat controlada és la font dels enigmes i també d’algunes proves a cegues.

L’inventari afegeix tres verbs interns: examinar, usar i ensenyar. Els diners també hi apareixen com un objecte. Per comprar, cal seleccionar-los, fer-los servir amb el venedor i després aplicar agafar a l’article; haver pagat no garanteix que qualsevol producte estigui disponible. El procediment obliga a entendre la transacció com una seqüència d’accions, no com una botiga separada.²

La recerca s’estén per diversos planetes i espais connectats per destinacions que apareixen a mesura que Roy obté informació. Aeroports, mercats, biblioteques i zoològics actuen com nodes d’una xarxa: una conversa pot indicar el lloc següent, però també pot exigir tornar a un personatge anterior amb un objecte o un coneixement nou.²

No hi ha cap desament intern automàtic. L’ordre d’abandonar mostra una contrasenya que cal copiar amb cura; a la pantalla corresponent, la creueta tria caràcters i el botó 2 els introdueix. Aquest sistema permet continuar, però converteix un error de transcripció en un obstacle aliè als enigmes.

El joc té diversos desenllaços i anomena «HAPPY END» el final feliç que cal perseguir. La mort del Mio, en canvi, posa fi a la partida. Això dona pes a decisions que, en altres aventures de menú, només produirien una resposta còmica; aquí la curiositat indiscriminada pot tenir un cost i recomana mantenir més d’una contrasenya.²

Hoshi wo Sagashite... a Sega Master System/Mark III correspon a l’edició japonesa en cartutx daurat, o Gold Cartridge, compartida per totes dues configuracions de la plataforma. És per a un jugador, té una capacitat de 2 Mbit i admet so FM. Els diàlegs, les ordres, la graella de contrasenyes i les pistes essencials són en japonès, tot i que la pantalla de títol i alguns avisos utilitzen paraules angleses.¹

El mateix cartutx presenta dues particularitats de maquinari. Si una Mark III té connectat el teclat SK-1100, cal retirar-lo abans de jugar. A la Master System, els botons «Rapid», destinats a la funció de repetició ràpida, no produeixen cap repetició automàtica en aquest joc. Aquestes notes indiquen les condicions d’ús en cadascuna de les dues configuracions compatibles, sense alterar-ne el disseny.²

La presentació gràfica privilegia retrats grans, interiors acolorits i escenes fixes llegibles. Aquesta composició afavoreix una aventura basada en assenyalar detalls, perquè persones i objectes destaquen amb claredat dins de cada il·lustració. SEGA en va desenvolupar i editar aquesta versió.³

Avui continua resultant estimulant perquè converteix la comprensió lingüística en acció. No n’hi ha prou amb esgotar diàlegs: cal decidir quin verb expressa la intenció correcta, sobre quin objectiu i en quin moment. Quan la cadena funciona, una pista, un objecte i una destinació encaixen amb l’elegància d’una petita investigació.

Quan t’encallis, convé tornar a parlar amb els personatges, perquè poden oferir informació diferent després d’un canvi. També és útil mirar cada figura i objecte, provar d’ensenyar l’inventari i conservar la contrasenya abans d’una decisió dubtosa. Aquest mètode redueix les proves arbitràries, però no elimina una fricció dissenyada per a persones que saben japonès.²

És recomanable per a qui gaudeixi de les aventures de menú, pugui llegir japonès o accepti treballar amb suport lingüístic, i valori una història petita amb conseqüències. No ho és per a qui busqui moviment lliure, combat o pistes sempre transparents. Hoshi wo Sagashite... demana paciència, però sap donar una vida fràgil a cada verb del menú.

La caixa japonesa identifica una edició molt concreta: cartutx daurat per a Mark III i Master System, codi G-1354 i marca de compatibilitat FM. La portada posa el Mio al centre d’un grup de personatges, mentre que la contraportada combina text comercial, una captura i les marques de SEGA. El manual de vint pàgines completa l’objecte amb instruccions, personatges i consells.¹²

Una de les seves curiositats és l’anunci del Sega Joy Joy Telephone, un servei japonès que oferia informació sobre novetats de programari. És una peça del context comercial de 1988, no un recurs vigent. El manual també adopta una veu juganera: Laila explica bona part de les regles i Roy hi intervé, de manera que les instruccions prolonguen el to narratiu.²

L’edició original només es va publicar al Japó. «Story of Mio» és el nom associat a una traducció anglesa feta per aficionats, no un títol oficial alternatiu ni una altra edició comercial que es pugui presentar aquí com a versió publicada. El joc ha circulat així en anglès sense que la traducció canviï la història comercial del cartutx de SEGA.⁴