High School! Kimengumi per a Sega Master System/Mark III: una escola sencera i una sola corda

Yui Kawa és la protagonista jugable. El manual la presenta com una noia amb sentit de la justícia que simpatitza amb el Kimengumi; Chie Uru, la seva amiga, apareix després de les captures. La premissa és mínima perquè el pes recau en la persecució còmica i en el reconeixement dels personatges, no en una història que avanci mitjançant grans girs. El grup el formen Rei Ichidō, Gō Reietsu, Kiyoshi Shusse, Jin Daima i Dai Monohoshi. Cadascun respon a una caricatura exagerada, i el manual els defineix com cinc alumnes compromesos amb la seva singularitat. El joc trasllada aquest esperit a figures petites, trobades absurdes i espais escolars plens de detalls, encara que el text japonès amagui bona part de l’acudit al lector no iniciat.¹

Yui es mou en vuit direccions. Al mapa, t’atures davant una porta i prems el botó dret per entrar; dins les habitacions, aquest mateix botó obre pupitres o portes, activa una acció contextual i utilitza l’objecte que hagis preparat. La pantalla mostra persones, mobiliari i objectes, però rarament explica per avançat quina combinació produirà un resultat útil. El botó esquerre obre el menú COMMANDmenú COMMAND: Menú que pausa l’acció dins les habitacions i permet agafar, usar o descartar objectes, parlar i tornar al joc. i també confirma les seleccions. L’acció queda aturada mentre tries entre agafar, usar, descartar, parlar i tornar. Aquesta pausa és important: pots llegir la situació, revisar l’inventari i decidir sense que un alumne o un professor continuïn acostant-se. El botó dret també cancel·la alguns submenús.¹

Agafar no és automàtic: cal tocar l’objecte, obrir COMMAND i confirmar l’ordre. Per usar un objecte ordinari, encara l’has d’escollir en un segon menú; quan aquest desapareix, Yui l’utilitza automàticament. La pilota, la carta, el guix i l’esborrador funcionen diferent: després de preparar-los, es llancen prement el botó dret. La decisió real és si convé gastar un ús, reservar una plaça de l’inventari o tornar més tard amb una eina millor. La corda trenca aquesta lògica de consum: és única, però no es gasta. Quan trobes un membre del Kimengumi i la fas servir, apareix Chie i Yui queda quieta mentre es resol la captura. La recompensa és clara —10.000 punts per membre— i també ho és la prioritat pràctica: trobar la corda abans de perseguir seriosament ningú.¹

La partida no imposa una primera aula: pots començar des de qualsevol habitació i tornar-hi tantes vegades com calgui. Els objectes de bonificació desapareixen després de recollir-los, però l’espai continua accessible. Això crea una progressió basada en coneixement: recordar on hi havia la corda, una eina o un personatge és més valuós que netejar les sales en un ordre prefixat. El manual formula la captura dels cinc membres com l’objectiu i assigna 10.000 punts a cadascun. Una guia de GameFAQs sosté, però, que una sola captura ja pot obrir el camí cap al final. Per tant, convé distingir l’objectiu complet del possible llindar tècnic: capturar-los tots és la fita documentada, però no es pot afirmar que sigui obligatori per activar el desenllaç.¹⁵

En acabar, el joc presenta una valoració i un missatge segons el resultat. La puntuació afegeix una segona motivació: no sols importa arribar-hi, sinó recollir bonificacions i completar més captures. Aquest sistema dona sentit a revisar habitacions, tot i que repetir trajectes per corregir un inventari mal preparat pot fer més visible la petitesa del mapa.¹

L’edició estudiada és el Gold Cartridge japonès G-1309, d’1 Mbit i per a un jugador. El manual el presenta com a cartutx exclusiu de Sega Mark III; el catàleg històric de Sega, en canvi, agrupa els Gold Cartridge com a programari compatible amb Mark III i Master System. Aquesta compatibilitat de maquinari no constitueix una edició occidental separada. El manual documenta els joysticks SJ-150, SJ-200 i SJ-300, i demana desconnectar el teclat SK-1000 abans de jugar. No exigeix cap accessori especial. La distribució de dos botons encaixa bé amb el disseny: l’esquerre administra ordres i confirmacions; el dret resol accions físiques, entrades, usos i cancel·lacions.¹²

G-1309 es va publicar al Japó i conté text japonès. La llengua afecta més que l’argument: COMMAND, inventari, converses i missatges de situació depenen de la lectura. La imatge és clara i acolorida, però no substitueix la informació textual necessària per distingir una pista d’una resposta negativa.¹

Avui continua sent interessant perquè construeix una escola navegable amb molt pocs elements. El mapa dona llibertat, les habitacions aporten situacions locals i la corda converteix una col·lecció dispersa d’objectes en una persecució amb propòsit. Quan recordes una ubicació i encadenes la ruta correcta, el joc recompensa coneixement, no reflexos.

La millor manera d’abordar-lo és buscar primer la corda, anotar on apareix cada objecte i reservar places de l’inventari per a eines amb una funció probable. També convé tractar els objectes d’un sol ús com a decisions, no com a munició. Aquesta disciplina redueix la prova cega i deixa emergir la gràcia del petit trencaclosques espacial.

No és una recomanació universal. Qui no llegeixi japonès necessitarà una traducció o una guia per entendre ordres i respostes; qui busqui acció contínua trobarà massa menús, retorns al mapa i comprovacions. Tampoc satisfarà gaire qui exigeixi trencaclosques extensos: l’interès prové de dominar un sistema compacte, no d’una llarga escalada de complexitat.

Sí que val la pena per a qui vulgui una aventura japonesa primerenca, breu i singular, o estudiar com una llicència còmica pot convertir l’escola en una xarxa d’objectes i personatges. La recomanació és directa però condicionada: juga-hi amb suport lingüístic i accepta prendre notes. Aquí la corda no és una eina més; és el fil que impedeix que tota l’escola es desfaci en acudits inconnexos.

La caixa i el manual identifiquen G-1309 com un Sega Gold Cartridge per a Mark III. El catàleg oficial el registra amb 1 Mbit, un preu original de 5.000 iens i data del 15 de desembre de 1986. Portada, contraportada i instruccions formen una edició inequívocament japonesa, no una presentació internacional de Master System.²

El manual és també un objecte del seu moment. A més dels controls, les fitxes de personatges i els consells, reserva una pàgina al servei telefònic Sega JOY JOY amb números diferents per a Tòquio i Osaka. La recomanació de trobar primer la corda recorda una època en què el fullet no era decoració: contenia una part decisiva de l’ajuda al jugador.¹

Sega va publicar G-1309 al Japó el 15 de desembre de 1986, i les fitxes específiques de l’edició també atribueixen a l’empresa el desenvolupament. La pantalla de títol mostra noms i crèdits vinculats a la llicència, però no identifica una llista completa de programadors, artistes o músics.⁴

MobyGames identifica AM R&D Dept. #2 com a desenvolupador, mentre que el catàleg de Sega i GameFAQs sostenen només l’atribució empresarial a Sega. Sense crèdits contemporanis més detallats, la formulació prudent és conservar Sega com a responsable verificat de l’edició i tractar la precisió departamental com una atribució secundària, no com una autoria individual resolta.³²