Fire & Forget II a Sega Master System: enlaira el cotxe abans que el comboi s'escapi

El relat és escàs i va directament al servei de l'acció. Uns terroristes transporten una bomba nuclear cap a una conferència de pau a Megapolis, i el Thunder Master II és l'eina enviada per impedir-ho. No hi ha una galeria de personatges ni escenes narratives que frenin l'acció: el relat es converteix en distància pendent, combois que cal desmuntar i una cinquena persecució on viatja l'artefacte. Aquesta simplicitat beneficia el ritme: cada enemic destruït redueix la resistència entre el jugador i el cap, mentre cada desviació per recollir un objecte pot costar una col·lisió o uns segons valuosos. La història no pretén sorprendre; dona urgència a una estructura que, sense l'amenaça final, seria només una successió de carreteres semblants.²

L'esquema de control és simple. Un botó dispara l'arma normal. Després de recollir un bidó vermell, l'altre activa l'enlairament temporal; prémer-los alhora llança un míssil. Aquesta combinació té una conseqüència incòmoda però interessant: l'atac més contundent demana una combinació de botons menys àgil, just quan el trànsit enemic exigeix corregir la trajectòria.³

El tauler superior informa de la velocitat, el combustible, la distància, les vides i els míssils. La distància indica si el cap del comboi s'acosta; el combustible converteix els objectes de la calçada en prioritats, i la munició impedeix resoldre cada obstacle amb el mateix atac. A terra cal alinear-se amb els rivals, apartar-se dels projectils i tornar al centre per recollir recursos. A l'aire entren en joc els enemics elevats i es poden superar alguns perills, però el vol s'acaba aviat: enlairar-se sense un propòsit clar malgasta l'avantatge.²

Les cinc etapes repeteixen una forma fàcil de llegir: perseguir el comboi, reduir-ne l'escorta i arribar al cap del comboi. El comptador de distància dona una mesura visible del progrés dins de cada tram. La recompensa no és explorar un mapa, sinó conservar prou recursos i control per arribar en condicions al duel que tanca la persecució.

La ressenya contemporània parla de sis vides i dos crèdits de continuació, però una captura de la pantalla corresponent en mostra tres. No es pot assegurar que siguin el recompte inicial ni que ambdues xifres designin exactament el mateix recurs. El que sí mostra la pantalla és que la derrota no sempre interromp la partida immediatament: obre un compte enrere i obliga a decidir si es reprèn la persecució.²⁶

Aquesta és la publicació europea de Sega Master System de 1990, distribuïda en un cartutx de 256 KB o 2 Mbit i identificada amb el número 27009-50. SMS Power classifica aquesta versió com a exclusiva europea, mentre MobyGames associa la capsa conservada als mercats PAL de França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Suècia i el Regne Unit. Aquesta és l'única edició regional tractada aquí: no se li pot atribuir amb seguretat una variant japonesa de Mark III, cap accessori especial ni altres diferències regionals.¹⁵

La perspectiva posterior funciona amb franges de desert, una carretera estreta i objectes que creixen a mesura que s'acosten. La sensació de velocitat és convincent, però la resolució deixa poc marge per interpretar una concentració de rivals, bales i objectes per recollir. El joc guanya empenta i perd precisió: sovint cal reaccionar abans que la silueta llunyana sigui del tot clara.

Avui continua tenint una virtut immediata: la seva premissa mecànica es veu i s'entén mentre jugues. El bidó vermell no és una millora abstracta, sinó un canvi de pla que altera blancs, riscos i trajectòria. Quan la carretera s'omple, una bona enlairada sembla una escapatòria calculada; una de dolenta, un recurs llençat al desert.

També mostra aviat els seus límits. Les cinc etapes varien els caps del comboi, però no transformen prou l'espai anterior, i la dificultat exigeix tolerar col·lisions que sovint arriben amb poca anticipació visual. Qui busqui exploració, conducció precisa o una campanya expansiva trobarà una experiència massa estreta. Qui gaudeixi dominant sistemes breus i aspres hi trobarà més substància.

La recomanació és clara: val la pena per a lectors atrets pels híbrids de cursa i trets, sempre que acceptin repetició i un inici exigent. No és una joia amagada sense esquerdes, però sí una persecució amb una idea pròpia. Fire & Forget II funciona millor quan l'asfalt deixa de semblar una obligació i es converteix en una decisió.

La caixa europea identifica el joc, la consola i l'experiència per a un jugador. La contraportada combina una descripció en diverses llengües amb quatre captures, mentre el llom reuneix els logotips de Titus i Sega. D'aquesta edició només es conserven les cobertes anterior i posterior del manual, no el manual complet. Per tant, aquestes dues peces no permeten ampliar la informació sobre els controls, els símbols ni les regles ja documentats per altres fonts. La portada blava reutilitza els dos vehicles futuristes i incorpora els logotips de Titus Arcade i Sega; la contraportada inclou l'avís de llicència per a la consola, el logotip i l'adreça de Titus i la indicació d'impressió al Japó.⁵

Titus hi figura sistemàticament com a desenvolupadora, però l'atribució editorial no és igual de clara. Retro Archives assenyala Sega, mentre MobyGames atribueix desenvolupament i publicació a Titus France. La combinació de logotips als materials físics no resol per si sola la relació contractual, així que presentar una única empresa com a editora indiscutible seria excessiu. Retro Archives atribueix el codi de Master System a Gilles Espeche i els gràfics a Laurent Cluzel. Un comentari publicat amb el nom de Cluzel repeteix aquesta divisió, però no equival a documentació corporativa contemporània. Els noms són publicables com una atribució específica d'aquesta font, no com uns crèdits establerts de manera definitiva.³⁴

Mean Machines va publicar la seva ressenya el novembre de 1990 i va valorar el joc amb un 82 %. En destacava la velocitat, el desplaçament suau i la barreja de curses i trets, alhora que advertia d'una dificultat elevada des del començament. És una fotografia contemporània útil: el principal atractiu i el principal obstacle ja eren visibles en el llançament.²

L'argumentació crítica ha envellit millor que la puntuació. La suavitat i l'empenta encara donen personalitat a la conversió, i l'enlairament evita que sigui una imitació plana d'altres persecucions. Però la repetició pesa més avui, quan ja no sorprèn tant veure conducció i trets dins del mateix cartutx. El seu interès perdurable és més concret: una màquina modesta que fa d'un canvi d'altura una decisió tàctica.