Alex Kidd: BMX Trial per a Sega Master System/Mark III: gira abans que s’esgoti el temps

La premissa és prima i funcional: tothom espera l’Alex al castell de Radaxian i ell disposa de 24 hores per arribar-hi. A terra viatja amb la BMX; a l’aigua utilitza un vehicle aquàtic que el manual japonès denomina 水上チャーリー. No hi ha una aventura dialogada al darrere, sinó una excusa clara per encadenar paisatges i mantenir la cursa en moviment.¹

El dial del Paddle Control mou l’Alex lateralment. El seu únic botó inicia la partida i, mentre es manté premut, fa pedalar; deixar-lo anar activa el fre. Això converteix velocitat i defensa en dues cares del mateix gest: per frenar o preparar un gir ofensiu, primer has de renunciar a l’impuls.¹³

La pantalla mostra el temps i una barra de vitalitat. Aquesta segona reserva baixa amb el pas del temps, però també quan un enemic colpeja l’Alex, quan xoca contra arbres o roques, quan cau a l’aigua o quan l’atrapa un remolí. La partida s’acaba si el rellotge arriba a les 24 hores o si la vitalitat baixa a zero. No n’hi ha prou d’arribar ràpid; cal evitar que una mala línia produeixi dos o tres errors seguits.¹

L’atac giratori comporta més risc que una topada ordinària. Cal avançar, deixar anar el botó i girar ràpidament el dial; si l’envestida encerta, l’enemic surt disparat. L’acció recompensa acostar-se al rival, però la mateixa preparació redueix el marge per corregir la trajectòria davant l’obstacle següent.¹⁶

Les rampes marcades JUMP apareixen tant a terra com a l’aigua, mentre que les plataformes WHEELIE permeten atacar durant una estona. Cada enemic exigeix una resposta diferent: Yaashin gira i envesteix, Sukappa barra el pas especialment a l’aigua i Resurin colpeja quan t’hi acostes. El joc demana identificar-los prou aviat per atacar, frenar o cedir espai.¹

Un rival pot convidar a preparar el gir, però una roca situada just darrere converteix l’atac en una mala aposta. Una plataforma WHEELIE promet obrir-se pas agressivament, però conservar-ne l’efecte impedeix frenar. El dial dona precisió; el joc la posa a prova fent que cada avantatge redueixi temporalment una altra opció defensiva.

Els objectes poden aparèixer després de passar per una plataforma WHEELIE o de derrotar enemics. Atacar, doncs, també pot aportar temps o vitalitat. El Timer fa retrocedir el rellotge dues hores; el Cap amplia la reserva màxima i l’onigiri en recupera cinc divisions. L’Sky Jet substitueix temporalment l’eslàlom per un vol invulnerable.¹

Les tres escenes terrestres són Blackwood Forest, Cactus Desert i Radaxian; les dues aquàtiques, Pyramid River i South Sea. El vehicle canvia, però la gramàtica es manté: avançar, buscar espais entre obstacles, fer front als rivals o esquivar-los i entrar en una sortida abans que les dues reserves quedin massa tocades.¹⁵

Les sortides no són simples metes equivalents. Cada SCENE EXIT condueix a una escena diferent, de manera que el recorregut es construeix decisió rere decisió. Al principi, una boca oberta o una obertura fosca és gairebé una aposta; després, el jugador aprèn quina seqüència ofereix la ruta que sap gestionar millor.¹⁶

La repetició, per tant, no serveix només per memoritzar obstacles. També revela quines connexions convenen quan la vitalitat és baixa o quan el rellotge ha avançat massa. El manual ho formula com un problema de ruta: cal pensar on porta cada sortida. Aquesta és la profunditat real d’un joc amb només cinc escenes.¹

L’edició japonesa d’Alex Kidd: BMX Trial per a Sega Mark III va aparèixer el 15 de novembre de 1987 amb el codi G-1330. Només se n’ha documentat un llançament comercial al Japó. Als crèdits només hi consta Sega; no s’hi atribueix cap nom individual en la programació, el disseny, l’art ni la música. És un joc per a un jugador, publicat en un cartutx daurat de Sega d’1 Mbit, comercialitzat com a Gold Cartridge i amb suport FM. El paquet incloïa el Paddle Control. El resultat és una edició definida tant pel perifèric com pel cartutx.²⁴⁵

El perifèric no és ornamental. Cal retirar la palanca de control i connectar el Paddle Control al port JOY-1: el seu dial analògic defineix la conducció. Fora del maquinari original, cal un sistema de control que reprodueixi tant el moviment rotatori del dial com les accions del botó. La fidelitat depèn de conservar els graus de gir entre un extrem i l’altre, no només dues direccions.¹³

Una revisió contemporània de Sega-16 també destaca les múltiples sortides i la necessitat de provar recorreguts i recordar com s’enllacen les rutes. És una bona clau per jugar-hi avui: el plaer no prové d’una llarga campanya, sinó de convertir una travessa inicialment caòtica en una cadena de decisions reconeixibles. La brevetat del joc concentra aquest aprenentatge i afavoreix tornar-hi per polir la ruta.⁶

El públic que més en gaudirà és qui aprecia dominar controls poc habituals, comparar trajectes i repetir una cursa fins que els moviments deixen de ser improvisats. Qui busqui moltes pistes, una història desenvolupada o una progressió generosa trobarà aviat el sostre. La duresa tampoc és neutra: perdre vitalitat mentre el rellotge continua avançant pot desfer una bona partida en segons.

La recomanació és directa, però condicionada: val la pena si pots reproduir correctament el Paddle Control i acceptes que memoritzar forma part del repte. Amb uns controls que no reprodueixin el dial, el joc pot semblar més maldestre del que és; amb el moviment analògic adequat, cada revolt té pes. Alex Kidd no corre només cap a un castell: corre contra la teva memòria de l’última sortida.

La capsa japonesa, el Gold Cartridge i el Paddle Control formen un conjunt inseparable per entendre aquesta publicació. La il·lustració frontal promet cactus, piràmides i corredors, però també mostra el comandament que dona sentit a la proposta. No era només un joc de bicicletes venut amb un accessori: la seva mecànica bàsica es va concebre al voltant del dial.⁵

El manual conserva, a més, detalls del context comercial de Sega al Japó. Hi anuncia el servei telefònic Sega Joy Joy Telephone i imprimeix les dades corporatives de Sega Enterprises. Són rastres modestos, però situen el cartutx dins una època en què les instruccions, el perifèric i els canals d’ajuda completaven allò que arribava a la pantalla.¹