Innsmouth no Yakata per a Virtual Boy: trobar la clau abans que el temps engoleixi la planta

L’acció comença el 1922, en una zona rural de Massachusetts. Un detectiu sense nom accepta un encàrrec molt ben pagat: entrar en una mansió situada dins l’anomenat bosc dels morts i recuperar-hi un llibre. El volum és el Necronomicon, i obrir-lo deforma l’espai fins a convertir l’edifici en un laberint aparentment interminable.¹

El manual situa la mansió entre dimensions, presenta la clau de Dagon com el camí de retorn i relaciona els monstres amb els mites de Cthulhu. Són elements lovecraftians inequívocs, però no proven que el joc adapti directament un relat o una producció audiovisual concreta. El guió serveix sobretot per donar sentit a l’espai impossible i a la fugida.¹

La creueta esquerra fa avançar o retrocedir el personatge i el gira en angles de noranta graus; la dreta mou la mira. El gatell R dispara, l’L recarrega i SELECT alterna la vista del laberint amb el mapa. Aquesta separació converteix el moviment i l’apuntat en decisions diferents: primer cal orientar el personatge i després decidir si convé gastar munició.¹

Una partida nova o represa amb contrasenya comença amb tres cors. Els objectes de cor restableixen la vida o l’augmenten en un punt, fins al sostre fix de cinc: no amplien permanentment aquest màxim. La diferència importa, perquè trobar dos cors aviat dona marge dins la planta, però no construeix un personatge més fort per sempre.³

L’arma comença amb sis bales, i cada carregador recollit n’afegeix sis més a la reserva. Com que els monstres tenen resistències diferents, disparar a tot és una mala inversió. Escoltar passes, atraure una criatura i escapar pot conservar prou munició per a un passadís sense alternativa.¹³

Cada planta amaga dos orbes. El blanc revela tots els camins del mapa; el negre hi situa la clau i els altres objectes, encara que no n’identifica el tipus. La porta de sortida només queda plenament indicada quan tens tots dos. Buscar-los pot estalviar una volta posterior, però també convertir una ruta curta en una excursió fatal.¹

Els indicadors en pantalla mantenen visibles el temps, la vida, les bales i la possessió de la clau i dels orbes. També fan parpellejar indicadors quan hi ha una obertura lateral. La informació és suficient, però les parets uniformes ofereixen poques fites: el mapa ajuda a saber on ets, no sempre a recordar per què hi has anat.¹

La mansió conté 45 plantes possibles, però una partida que arriba a un final en recorre 13. No és una successió lineal: el temps emprat a superar cada laberint determina la branca següent, i la xarxa desemboca en quatre finals. Així, una demora local no només empitjora una simple marca abstracta; canvia les habitacions que arribaràs a veure.³⁴

Aquesta estructura dona doble valor al rellotge. A curt termini, arribar a zero provoca la fi de partida; a llarg termini, acabar de pressa o lentament desvia el recorregut. No cal conèixer els llindars per notar la pressió: qualsevol gir equivocat o qualsevol decisió equivocada poden alterar el futur de la partida.¹

Les paraules que identifiquen les plantes funcionen també com a contrasenyes. El joc en mostra una en completar el tram o en acabar la partida, i la paraula obtinguda varia segons el temps. Convé anotar-la abans de continuar: un cop has abandonat la pantalla o has confirmat que vols continuar, ja no es pot tornar a consultar.¹

Aquesta és l’edició japonesa original d’Innsmouth no Yakata per a Virtual Boy, no una conversió ni una reedició posterior. La imatge vermella i negra separa parets, objectes i enemics en plans estereoscòpics. La profunditat ajuda a llegir un passadís, però no resol la semblança entre corredors ni la rigidesa del desplaçament per caselles.¹

El joc aprofita les dues creuetes del comandament: una governa el cos i l’altra, la mira. També incorpora l’ajust de separació ocular i la pausa automàtica pròpia de la consola, que pot interrompre la partida aproximadament cada vint minuts. Són funcions del context físic del Virtual Boy, no adorns afegits a posteriori.¹

Aquesta edició es va publicar al Japó, i tant el manual com la premissa narrativa són en japonès. Els rètols anglesos visibles permeten reconèixer la mira, els cors o el temporitzador, però no expliquen l’argument ni totes les instruccions a qui no llegeixi japonès. El manual deixa de ser un complement i es converteix en part de l’equip d’orientació.²¹

Avui continua interessant perquè combina una idea senzilla amb conseqüències poc habituals. Trobar la clau és un problema espacial; decidir quant explorar és un problema de recursos; acabar aviat és una decisió sobre la ruta futura. El joc fa que una mateixa volta equivocada afecti aquests tres nivells alhora.

La virtut principal és aquesta pressió entre informació i temps. Els límits són igualment clars: entorns repetits, combat auster, moviment rígid i poca narració dins la partida. Qui vulgui atmosfera, cartografia i rutes per aprendre’n les bifurcacions trobarà una peça singular; qui busqui acció fluida o varietat visual toparà de seguida amb les parets.

La recomanació és directa: val la pena si acceptes aprendre el laberint sota pressió i repetir rutes per entendre’n les bifurcacions. El combat és auster, el moviment rígid i la varietat visual escassa, però el joc sap convertir un passadís buit en una pregunta urgent. Aquí, perdre’s no és una pausa entre combats: és la mecànica que escriu el camí.

La caixa i el manual identifiquen inequívocament l’edició japonesa, el codi VUE-VIMJ-JPN i els drets d’autor de 1995 d’I’MAX i BE TOP. La contraportada restringeix la venda i l’ús al Japó i prohibeix el lloguer comercial. Aquests avisos situen l’objecte dins un mercat concret sense convertir-ne l’escassetat actual en una llegenda sense dades.¹²

La grafia Insmouse no Yakata de la caixa ha sobreviscut en catàlegs i fitxes, mentre que aquesta anàlisi adopta Innsmouth no Yakata, una forma editorial documentada per Nintendo Life. La diferència és documental, no pas una versió separada. Conservar totes dues formes en el lloc adequat evita confondre un error o una romanització històrica amb un joc diferent.²⁴