The Black Onyx per a SG-1000: dibuixa el mapa abans que el laberint devori el grup

Utsuro viu sota una foscor persistent i la joia amagada a la Torre Negra és la clau de la missió. El manual envia el grup a comprar armes i proteccions abans de buscar una entrada subterrània entre les ruïnes. No hi ha una narració extensa: la ciutat, la masmorra i el tresor formen un marc funcional per a l’exploració. Els protagonistes no són herois escrits, sinó combatents que tu anomenes amb un màxim de deu caràcters. Cada nom identifica una barra, una bossa de GP —els diners del joc— i una inversió en equip; quan un membre cau, desapareix capacitat de supervivència.¹⁵

La creu direccional, identificada al manual com a control 1, avança o obre portes amb amunt, gira amb esquerra i dreta, i fa mitja volta amb avall. També mou els cursors; el botó 2 selecciona lletres o tanca el menú, i el 3 confirma i obre les opcions generals fora del combat. La pantalla reparteix la informació entre la llista i les barres del grup, una vista tridimensional i els missatges inferiors. Saps qui resisteix, però els corredors ofereixen tan pocs punts de referència que el mapa extern substitueix la memòria visual.¹

Quan apareix un encontre, tries ATTACK —atacar—, TALK —parlar— o RUN —fugir—. Atacar exigeix assignar objectius, i la longitud de la barra enemiga en suggereix la força. Fugir pot fallar. Parlar és l’única desviació realment singular: davant un interlocutor amistós pots convidar-lo al grup, acomiadar-te’n o exigir-li els diners, sense èxit garantit.¹

Utsuro converteix el botí en preparació. Hi ha establiments separats per a armes, armadures, cascos i escuts, a més d’un metge, una farmàcia i un banc. Les medicines requereixen primer un recipient, que admet fins a cinc dosis. Cada personatge gestiona els diners individualment i no pot portar 14.494 GP o més: el màxim transportable és 14.493 GP.¹

La progressió combina experiència, salut i equipament. La barra groga s’allarga a mesura que el personatge acumula experiència, mentre que armes i proteccions milloren la capacitat de suportar expedicions més llargues. Fins i tot l’aspecte dels petits combatents reflecteix part de l’equip que duen, una recompensa visual modesta però clara.¹⁵

La masmorra ocupa diverses plantes i introdueix portes de pas i teletransports que castiguen un plànol imprecís. A la zona profunda espera una secció de colors: cal deduir-ne l’ordre correcte a partir d’un missatge trobat a la superfície per obrir el camí cap a la Torre Negra. La continuació es fa per contrasenyes: l’opció QUIT —sortir— mostra els codis dels personatges, necessaris per reprendre el progrés des de l’opció PASSWORD —contrasenya—. El manual fins i tot reserva una pàgina per anotar codis i dates.¹

Per reduir la fricció, convé començar amb paper quadriculat, anotar les contrasenyes abans d’apagar, localitzar el metge i les botigues, i comprar un recipient i medicines. També cal parlar de tant en tant: una plaça buida pot convertir un encontre amistós en un reforç immediat. El joc recompensa més la disciplina que la improvisació heroica.¹

Aquesta és l’edició japonesa de SG-1000 publicada per SEGA el març de 1987, amb codi C-72 i codi de barres 4974365160357. Va arribar en SEGA My Card, no en cartutx, i el títol japonès de la coberta és ザ・ブラックオニキス.³²¹

A la SG-1000 original i a la família SC-3000, la My Card necessita un adaptador venut separadament, anomenat Card Catcher. La Mark III accepta la targeta directament, mentre que el manual també diferencia els ports de control segons el model de consola. Aquesta compatibilitat física no converteix les altres màquines en l’edició analitzada: el programari continua sent la targeta C-72.¹

Amb el teclat SK-1100, les fletxes corresponen al control 1, HOME/CLR al control 2 i INS/DEL al control 3. Els comandaments SJ-150, SJ-200 i SJ-300 conserven l’equivalència funcional: direcció i cursor amb l’1, selecció o tancament amb el 2, i confirmació o obertura del menú amb el 3. La versió manté menús i instruccions en japonès, tot i emprar etiquetes angleses com ATTACK, TALK, RUN i PASSWORD.¹

La conversió acomoda un joc de rol sencer en una màquina modesta, però paga el preu en varietat visual i agilitat. Els corredors de colors plans es confonen entre ells, els humans canvien poc més que la paleta i els combats freqüents interrompen els trajectes coneguts. Allò que guanya en ambició de catàleg ho perd en comoditat de lectura.⁵

Avui, el millor argument per jugar-hi és la cartografia. Si t’agrada convertir informació mínima en un plànol propi, les portes especials i els teletransports poden produir una satisfacció genuïna. També té encant veure com una conversa, una visita al banc o la compra d’un casc alteren un sistema construït amb molt poques peces.

No és una bona recomanació per a qui busqui combats tàctics, narrativa abundosa o orientació amable. Les tres ordres dels encontres s’esgoten aviat, el paisatge gairebé no ajuda i les contrasenyes castiguen les sessions espontànies. El japonès afegeix una barrera pràctica encara més gran que la rudesa gràfica.

Val la pena provar-lo amb manual, llibreta i expectatives precises; completar-lo només és recomanable per a amants tenaços dels laberints primerencs. No cal disculpar-ne l’austeritat per reconèixer la seva idea més viva: quan la pantalla oblida tots els llocs, el teu mapa es converteix en la veritable memòria d’Utsuro.

La presentació japonesa identifica immediatament la My Card, el codi C-72 i un preu original de 4.300 iens al catàleg de SEGA. La il·lustració frontal promet guerrers, monstres i una joia radiant; el joc real, en canvi, expressa aquesta fantasia mitjançant corredors geomètrics i figures diminutes.²

El manual revela una edició pensada per conviure amb paper. Inclou la taula per copiar contrasenyes, consells de cartografia, un anunci del servei telefònic SEGA JOY JOY i una promoció postal d’un portatargetes a canvi de quatre cupons de la SEGA My Card. El suport físic no només explicava el joc: completava les eines que el programari no podia guardar.¹

The Black Onyx havia nascut en ordinadors japonesos el 1984 sota BPS. Quan aquesta adaptació va arribar a SG-1000 tres anys després, el mercat japonès ja havia vist altres jocs de rol de consola més variats. Això explica la seva doble condició: parteix d’un disseny primerenc, però la conversió no era primerenca dins del catàleg de 1987.⁵⁴

BPS és el creador de l’original i la participació de personal de SEGA en l’adaptació està documentada. Les fonts, però, no coincideixen en una atribució empresarial única del desenvolupament del port. La fórmula prudent és parlar d’un original de BPS adaptat amb personal de SEGA.⁴

També cal separar l’editor d’aquesta targeta dels crèdits d’altres plataformes. SEGA figura com a editor del llançament C-72 de SG-1000, mentre que ASCII apareix vinculada a la versió japonesa de MSX. Traslladar aquell crèdit a la My Card barrejaria edicions diferents.³²⁴

Mirat avui, el joc conserva interès històric, permet formar el grup i ofereix el plaer especialitzat de dibuixar mapes. Alhora, la monotonia cromàtica, la freqüència dels combats i la simplicitat tàctica pesen durant una partida llarga. La mateixa austeritat que permet entendre’n fàcilment els engranatges també acaba fent-los feixucs.⁵

Considerada estrictament com a edició de SG-1000, no és una obra mestra amagada ni una simple peça de museu. És un joc limitat amb una exigència espacial encara capaç d’atrapar el jugador adequat. El seu llegat més convincent no és haver resolt el joc de rol de consola, sinó mostrar quant podia dependre encara d’un llapis.