Tennis Ace a Sega Master System/Mark III: servir en vista lateral, resistir en vista zenital

El servei i els tres cops que canvien l’espai

Servir exigeix dues pulsacions. La primera eleva la pilota; la segona la colpeja, i l’altura d’aquest contacte determina si entra, toca la xarxa o surt. El direccional orienta la trajectòria. Després d’una primera falta queda un segon intent, però repetir l’error concedeix el punt al rival: la varietat del servei només és útil si no sacrifica el control del temps.¹

La taula sembla un inventari modest, però cada opció respon a una posició visible. El globus castiga qui s’acosta massa a la xarxa; la deixada busca el contrari, un rival clavat al fons; la rematada converteix una pilota alta en una oportunitat ofensiva. No n’hi ha prou de prémer: cal arribar a temps a la pilota i orientar el cos, perquè una bona elecció feta tard continua sent una mala devolució.

Les regles bàsiques segueixen el tennis convencional: zero, 15, 30 i 40; avantatge després del 40-40; sis jocs amb dos de marge per guanyar un set. Si s’arriba al 6-6, hi ha un desempat a set punts que també exigeix dos d’avantatge. A l’Exhibition Match es pot triar entre disputar un sol set o jugar al millor de tres, de manera que aquest mode admet tant una sessió curta com un partit força més llarg.¹

La posició importa més que la velocitat de prémer. Després de servir es pot pujar a la xarxa i pressionar, però això obre l’esquena a un globus. Contra un rival instal·lat al fons, la deixada força una cursa cap endavant. En dobles, enviar la pilota entre els dos contraris explota la zona on cap dels dos sap immediatament qui ha de respondre.

Setze perfils, tres atributs visibles

Abans del partit, cada candidat mostra tres valors: TEC per a la tècnica, POW per a la potència i SPD per a la velocitat. La selecció, per tant, no és purament cosmètica: els valors declaren prioritats diferents, encara que el manual no concreta amb precisió com altera cada atribut totes les accions del jugador.

Training Match és una introducció exclusiva per a un jugador i acaba quan algú guanya tres jocs. Exhibition Match és la modalitat més flexible: permet individuals o dobles, partits entre jugadors humans o contra rivals controlats per la consola, partits a un set o al millor de tres i sis opcions de música. Open Tournament i Grand Slam Tournament converteixen les victòries en progressió, però imposen estructures molt més severes.¹

La gespa produeix un bot baix; la terra batuda l’aixeca, i la pista dura l’envia alta i lluny. No és només un canvi de color. Una pilota baixa escurça la preparació, mentre que un bot llarg obliga a recalcular la distància. Aquestes diferències donen sentit tàctic a un menú que, vist de pressa, podria semblar una simple tria decorativa.¹

El Grand Slam recorre sis parades en ordre fix: Japó, Itàlia, Austràlia, França, el torneig anglès identificat com a Wimbledon i Estats Units. A cada parada cal encadenar tres victòries en individuals i tres en dobles abans de continuar. Per completar el circuit calen, doncs, 36 victòries; com que una derrota permet repetir el partit perdut, el total de partits pot superar aquesta xifra. La meta és clara, però també exposa sense pietat la repetició del sistema.¹

Completar el circuit Grand Slam atorga cinc punts, mentre que una victòria a l’exhibició concedeix una recompensa segons la capacitat del rival. Els punts es reparteixen entre TEC, POW i SPD. Després de guanyar una exhibició o un partit de torneig apareix una contrasenya que permet recuperar els atributs millorats en una sessió posterior.¹

Open Tournament introdueix una exigència de maquinari poc habitual: requereix dos comandaments connectats encara que només hi jugui una persona. Una derrota acaba la participació. Els dobles, en canvi, poden reunir dos amics contra la consola o combinar jugadors humans amb companys controlats per la consola segons el mode; la pista fa servir aleshores les línies laterals exteriors i l’espai compartit esdevé el problema central.¹

L’edició europea revisada és un cartutx de Master System publicat per Sega el 1989, identificat amb el codi 7028 i compatible amb el comandament estàndard. SMS Power! el descriu com un cartutx de 2 Mbit. El nom Master System/Mark III identifica la plataforma revisada, però les possibles diferències específiques d’una edició Mark III resten indeterminades.³

Al Brasil, Tectoy va comercialitzar una variant titulada Super Tennis, mentre que les instruccions indiquen que la pantalla d’arrencada mostra Tennis Ace. Aquesta comparació només resol la nomenclatura regional: no autoritza a atribuir-li canvis en les mecàniques, el ritme o la presentació respecte del cartutx europeu. Per això, la variant brasilera serveix aquí per aclarir el nom i documentar les regles, no com una versió diferent.¹

L’atribució corporativa continua oberta: GameFAQs atribueix el desenvolupament a Sanritsu, mentre que VGDB l’atribueix a SIMS. Cap de les dues atribucions es pot considerar definitiva.²⁴

Avui, Tennis Ace interessa menys per la fidelitat amb què representa el tennis que per la seva arquitectura. El salt de la vista lateral del servei a la vista zenital de l’intercanvi obliga a reaprendre el mateix punt dues vegades: primer com a gest temporal, després com a ocupació de l’espai. Quan el ritme encaixa, globus, deixada i rematada formen un triangle tàctic sorprenentment llegible amb només dos botons.

També cal acceptar-ne les asprors. Els jugadors petits i les trajectòries poc expressives fan que alguns errors semblin arbitraris, i el circuit llarg no transforma prou les situacions per sostenir totes les seves repeticions. Qui busqui animacions fluides, resposta immediata o una simulació minuciosa hi trobarà més fricció que precisió.

És recomanable per a qui valori sistemes esportius compactes, modalitats de joc variades i progressió mitjançant contrasenya. No és la millor porta d’entrada per a qui vulgui aprendre sense consultar els controls o prefereixi una campanya breu. Convé començar per l’entrenament, passar a una exhibició d’un set i deixar el Grand Slam per quan la posició del cos ja importi més que la pressa del polze. Tennis Ace no et demana colpejar abans: et demana arribar-hi millor.

La capsa europea conserva una identitat inequívoca: nom Tennis Ace, marca Sega, codi 7028 i una contracoberta multilingüe que anuncia un o dos jugadors i diverses formes de partit. És un objecte especialment útil perquè la promesa exterior coincideix amb l’abast real del cartutx: no ven només un duel ràpid, sinó individuals, dobles i un progrés que es pot recuperar amb contrasenyes.

El manual brasiler afegeix una curiositat material deliciosa. Després d’explicar controls, modes i consells, dedica sis pàgines a fulls per anotar-hi a mà el nom, la data i els punts. També incorpora una garantia de Tectoy de noranta dies i identifica la fabricació a la Zona Franca de Manaus. En un joc que confia el progrés a cadenes de lletres, paper, llapis i contrasenya formen part de la memòria tant com el cartutx.¹