Mahjong Sengoku Jidai per a Sega Master System/Mark III: mirar la taula abans de descartar

No hi ha una trama desenvolupada. El marc narratiu consisteix a jugar contra vuit especialistes, cadascun definit per un retrat, una procedència i una tendència de joc. Els personatges donen color a una simulació que dedica gairebé tota la pantalla a fitxes i xifres.²

La colla és deliberadament absurda. Shō Shunran és un fantasma que va jugar massa a mahjong; α Pock, un extraterrestre de 135 anys que treballa de doble d’acció. Sophia Monroe prefereix victòries barates i Nakamori Momoko intenta desconcertar amb joc ràpid. Són caricatures breus, però aporten més personalitat que qualsevol argument afegit.²

Robar, llegir i descartar

El cicle essencial és net: robes una fitxa, veus la teva mà i els descarts públics, decideixes què conservar i llences una peça. Pots reclamar un descart per formar un ponpon: Declaració que permet reclamar una fitxa descartada per completar un grup de tres fitxes idèntiques. de tres fitxes iguals, un chiichii: Declaració que permet reclamar el descart del jugador anterior per completar una seqüència de tres fitxes del mateix pal. de tres fitxes consecutives o un kankan: Declaració d’un grup de quatre fitxes idèntiques, que modifica el robatori i pot afegir una dora. de quatre fitxes iguals. Si el descart completa la mà, declares ronron: Declaració de victòria quan el descart d’un rival completa la mà.. El riichi anuncia que una mà tancada està preparada i diposita 1.000 punts: guanyarà valor, però també farà visible la teva intenció.²

La direcció mou el cursor pels menús i la taula. El segon control obre el menú de declaracions i confirma l’ordre escollida; el tercer serveix per robar, descartar, continuar sense declarar i validar opcions. Start inicia la partida. És una gramàtica compacta, però les funcions canvien segons el context, i una errada pot costar una reclamació o provocar un descart equivocat.²

El menú contextual separa ron, no fer res, pon, kan i riichi. Si un chii o un kan admet diverses combinacions, un triangle es desplaça automàticament sota les fitxes candidates; has de confirmar quan assenyala la combinació volguda. La interfície evita finestres permanents, però introdueix una pressió estranya: de vegades no tries movent el cursor, sinó esperant el moment precís.²

Punts, regles i informació

La configuració base comença amb 25.000 punts i aplica un retorn de 30.000. Hi ha riichi, ura-doradora: Fitxa de bonificació determinada per un indicador i que augmenta el valor d’una mà guanyadora. —bonificacions ocultes revelades després de guanyar amb riichi— i kan-dora —bonificacions addicionals activades per un kan—, a més de prioritat per ordre de torn quan coincideixen diverses reclamacions de victòria. El manual dedica deu pàgines als yakuyaku: Patró o condició reconeguda que permet guanyar i determina part del valor d’una mà., els patrons que permeten guanyar i donen valor a una mà, i als yakuman, les mans de valor màxim. El joc no ensenya el mahjong des de zero: codifica una taula rica en excepcions i espera que el jugador les reconegui.²

Abans de jugar pots activar nombroses regles. Kuitan permet guanyar amb una mà oberta de fitxes simples; ippatsu premia la victòria immediata després d’un riichi; la penalització no-ten castiga qui acaba la mà sense estar preparat. La restricció de dos han, unitats de valor, barra les mans modestes quan la partida s’allarga. Hachi-renchan recompensa vuit victòries seguides del repartidor, i yakitori cobra 15.000 punts a qui acaba un hanchan sense haver guanyat cap mà. Configurar la taula és escollir quines conductes seran premiades.²

Els tres nivells —principiant, intermedi i avançat— s’escullen abans de començar, juntament amb les regles i els rivals. El manual no concreta què canvia entre nivells. Sí que recomana practicar moltes mans i buscar victòries ràpides en lloc de perseguir sempre combinacions enormes.²

Aquesta estructura ofereix varietat sense disfressar-se d’aventura. L’eliminatòria posa una meta clara i castiga una derrota; el VS serveix per estudiar un rival; la taula de quatre produeix més informació parcial i interferències. Els perfils insinuen estils, però no hi ha estadístiques visibles sobre les diferències entre personatges o dificultats.

Aquesta és l’edició comercial japonesa G-1337. La portada del manual i el catàleg de Sega la situen en l’entorn Mark III/Master System, però la pàgina d’instal·lació diu literalment que el Gold Cartridge és exclusiu de Sega Mark III. La contradicció forma part de la documentació original; no convé afirmar una compatibilitat més precisa del que les fonts permeten.¹²

El manual ordena connectar el joystick al port JOY-1 i admet els models SJ-150, SJ-200 i SJ-300. També demana desconnectar el teclat SK-1100 si estava instal·lat. Tot i parlar de partides de dos o quatre participants, només hi juga una persona: la consola governa la resta de seients.²

Visualment, la versió aposta per la llegibilitat funcional. Les fitxes pròpies ocupen la franja inferior; els rius de descarts formen el centre; les puntuacions i el vent de la mà envolten la taula. Els píxels són nets, però petits, i els caràcters japonesos no ofereixen gaire redundància visual. Si no reconeixes una ordre, la composició rarament t’ajuda a deduir-la.⁵

Avui continua sent una manera sorprenentment completa de practicar mahjong japonès contra la màquina. Les tres dificultats, els rivals seleccionables i les regles domèstiques permeten muntar sessions diferents. Sobretot, la pausa ofereix una ajuda concreta: si les combinacions obertes d’un rival fan més perillós el descart preparat, pots reconsiderar-lo abans de reprendre el torn. La decisió és el descart; la pausa només aporta informació per valorar-ne el risc.²

No és una bona porta d’entrada per a qui encara aprèn què és un yaku. Tampoc convé a qui busca joc social, animació expressiva o una campanya amb recompenses. El japonès no és un detall cosmètic: afecta la configuració, les ordres i la capacitat d’entendre per què una mà és vàlida o quant val.

La recomanació és directa: val la pena per a jugadors que ja dominin les bases i vulguin una taula configurable, lenta i analítica. Els principiants trobaran alternatives més pedagògiques. Mahjong Sengoku Jidai no converteix el mahjong en espectacle; converteix una pausa en una lupa, i aquesta petita indiscreció és el seu millor argument.

La capsa i el manual retraten el programari de 1987. Les instruccions expliquen com inserir i retirar el Gold Cartridge G-1337, recomanen descansos de deu a vint minuts cada hora i anuncien el servei telefònic Sega Joy Joy. La taula digital arribava a casa acompanyada de maquinari, paper i assistència telefònica.²

Sega va publicar l’edició japonesa el 18 d’octubre de 1987, amb un preu original de 5.000 iens i una capacitat anunciada d’1 Mbit. El catàleg oficial la classifica com a joc de taula, una etiqueta més precisa que trencaclosques: el programa trasllada regles, puntuació i durades de sessió a la consola.¹

MobyGames i GameFAQs atribueixen el desenvolupament a Sanritsu i la publicació a Sega. Totes dues coincideixen, però el material oficial revisat no inclou cap crèdit contemporani de desenvolupament. Sanritsu resta, doncs, una atribució secundària corroborada, no un crèdit oficial plenament confirmat.³⁴