Great Baseball a Sega Master System/Mark III: quan atrapar la pilota deixa de ser automàtic

Abans del primer llançament, esculls el titular, el seu llançament especial i la resistència. Una resistència alta manté més temps la velocitat i la precisió, i retarda la necessitat d'un rellevista.¹

En atac, la creueta col·loca el batedor i el botó 2 inicia el moviment del bat, que s'atura quan deixes anar el botó. Un contacte més centrat impulsa la pilota amb més velocitat. Amb corredors a les bases, la creueta en selecciona un; el botó 1 l'envia endavant i el botó 2 el fa tornar. Avançar aviat pot obrir una cursa, però també exposa el corredor a una tirada.¹

El diamant mostra les bases ocupades, i els indicadors situen boles, strikes, outs i entrada. Quan es retira un equip, el marcador resumeix curses i encerts. Una tirada segura preserva l'avantatge; una tirada llunyana pot tallar una cursa o regalar temps al rival.¹

Des del munticle, cada direcció selecciona un llançament concret. Amunt prepara una pilota ràpida; avall, un canvi de velocitat. Esquerra escull la corba cap a l'esquerra i dreta, la corba cap a la dreta. Amb el batedor, el receptor i el recompte visibles, pots alternar velocitat i desviació per dificultar l'anticipació.¹

Després del contacte, la perspectiva s'obre i la creueta passa a assenyalar el destí de la pilota. Amunt selecciona segona base; esquerra, tercera; dreta, primera; i avall, la base de meta. El botó 2 executa la tirada. El botó 1 la simula i pot frenar el corredor, però consumeix l'instant en què encara podries eliminar-lo.¹

Al nivell 2, la creueta mou els defensors més pròxims a la pilota. Primer cal seguir-ne l'ombra, que assenyala el punt de caiguda; després, situar-hi un defensor i prémer un botó per completar la recepció. La informació és visible, però la resposta pot resultar rígida. Aquí neix la tensió pròpia del joc: veure la solució no sempre significa arribar-hi a temps.¹

L'edició occidental ofereix 26 equips dividits en dues lligues. En una partida individual, tries el teu equip i la consola selecciona un rival de la mateixa lliga. Amb dos jugadors, cadascú escull equip, però tots dos han de competir dins de la mateixa lliga; l'equip 1 bat primer.¹

Els nivells 1 i 2 estan disponibles tant en solitari com per a dos jugadors. El primer automatitza la persecució de la pilota i deixa la tirada com a decisió principal; el segon lliura al jugador el moviment dels defensors propers. No és només més difícil: canvia quina part de la jugada pertany a la mà humana.¹

Per això el nivell 1 no és simplement una versió menor del partit. Separa la lectura de les bases de l'execució del moviment i permet concentrar-se en el destí de cada tirada. El nivell 2 reuneix totes dues responsabilitats: primer has de col·locar el defensor i després decidir on enviar la pilota. L'augment de dificultat prové d'aquesta successió d'ordres, no d'un rival que es limiti a jugar més de pressa.

La manca de campanya no elimina tota preparació. Després d'escollir equip, selecciones el llançador titular, el seu llançament especial i la resistència del llançador per al partit. Aquest petit preàmbul no fa créixer cap plantilla, però dona continuïtat tàctica a les entrades: una decisió presa abans de jugar determina quan convindrà recórrer al relleu.¹

El concurs de quadrangulars proposa aconseguir-ne tants com sigui possible amb vint llançaments ideals. En solitari arriben seguits; amb dos jugadors, cadascú en rep vint i els participants alternen els torns de bat. És una pausa útil per practicar el moment de contacte, encara que no substitueix les decisions d'un partit.¹

Durant el partit es poden emprar fins a quatre batedors emergents i introduir un llançador de relleu just abans de llançar. Aquestes substitucions donen valor a la plantilla i a la resistència inicial. En cas d'empat, però, la regla és aspra: en solitari guanya la consola; només la partida de dos jugadors continua amb entrades extres.¹

Great Baseball per a Sega Master System/Mark III va arribar als Estats Units el març de 1987 amb la referència 5061. A Europa es va publicar aquell mateix any amb la referència MK-5061-50. El manual nord-americà denomina el suport Mega Cartridge i identifica Sega of America en la documentació.³¹

GameFAQs i Games Database atribueixen l'edició i el desenvolupament a Sega. L'autoria individual de la programació, el disseny i la producció no consta en aquests crèdits.³⁴

Al Japó, el cartutx de 1987 es titula The Pro Yakyuu: Pennant Race, porta la referència G-1323 i ocupa 1 Mbit. El catàleg oficial actual de Sega el data el 30 de juny; GameFAQs situa la publicació el 17 d'agost. La discrepància documental no permet establir amb certesa quin dels dos dies és el correcte.⁵³

Encara cal separar-ne un tercer objecte: Great Baseball C-505, una My Card de 32 KB publicada al Japó el 15 de desembre de 1985. El seu manual descriu sis equips, un tercer nivell i accessoris Mark III com el teclat SK-1100. Aquests elements pertanyen exclusivament al joc anterior i no descriuen ni el cartutx occidental de 1987 ni G-1323.⁵²

Great Baseball encara funciona quan acceptes que el seu camp és una cadena de decisions comprimides. Alternar la pilota ràpida, les corbes i el canvi de velocitat prepara el torn defensiu; aturar el bat al punt correcte resol el contacte; seguir l'ombra i escollir la base adequada decideix la jugada. Cada fase ofereix informació suficient, però exigeix una resposta diferent.¹

Per començar, el nivell 1 és la millor porta d'entrada: permet aprendre el recompte, els corredors i les tirades sense perseguir cada pilota. El nivell 2 té més interès a llarg termini perquè afegeix col·locació manual, tot i que també concentra la frustració quan els defensors reaccionen amb menys agilitat de la que demana la jugada.

Amb dues persones, el sistema guanya una capa que la consola no pot reproduir del tot. Una finta de tirada pot contenir un corredor controlat per algú que observa la mateixa pantalla, mentre que variar velocitats posa a prova l'anticipació d'un batedor humà. Com que tots dos participants trien equips de la mateixa lliga i només les partides entre jugadors resolen els empats amb entrades extres, aquesta modalitat ofereix els duels més nets i complets del cartutx.¹

És recomanable per a qui busqui un beisbol compacte, vulgui disputar partides de dos jugadors al mateix sofà o apreciï un sistema prou clar per estudiar-ne les decisions. No ho és per a qui busqui continuïtat entre partits o moviment defensiu fluid. Sota la portada austera hi ha un partit més pensat del que sembla, però mai més gran que el seu propi estadi.

La documentació nord-americana forma part de l'experiència física perquè diverses ordres no s'expliquen només mirant la pantalla. Abans del torn de bat, creueta avall i botó 1 obren la selecció de batedors emergents. Just abans d'un llançament defensiu, la mateixa combinació obre la selecció de rellevistes. El moment del partit determina el resultat d'una ordre idèntica: és una economia de botons eficaç, encara que poc transparent.¹

El manual inclou fulls per anotar la data, els equips, les nou entrades, les curses totals i els encerts. El llibret permet mantenir un historial sobre paper, ja que el joc no conserva cap registre dels resultats. Aquest registre domèstic prolonga els partits més enllà de la pantalla. El colofó indica impressió al Japó i drets d'autor de 1987 de Sega of America.¹