Waterworld per a Virtual Boy: salvar Enola abans que l’horitzó se l’empassi

La llicència redueix el món de la pel·lícula a una premissa funcional. Després d’un cataclisme, els supervivents habiten ciutats flotants anomenades Atolls i custodien aigua, terra i llavors. El Deacon dirigeix els Smokers, una banda que saqueja aquests assentaments, mentre el Mariner hi arriba amb el seu trimarà per defensar-los.¹

Enola porta tatuat el mapa que podria conduir a terra ferma i, per això, és important per als Smokers. Durant el joc, ella parpelleja entre la resta d’Atollers. No hi ha gaire relat durant la partida, però almenys personatge, objectiu i sistema de puntuació assenyalen en la mateixa direcció.¹²

El trimarà avança amb el botó amunt —A, B i SELECT també serveixen per avançar—, gira amb esquerra o dreta i dispara amb qualsevol gallet. La nau conserva inèrcia, de manera que girar no equival a aturar-se i apuntar: sovint cal derrapar, observar la trajectòria dels primers projectils i corregir els següents. Només hi pot haver quatre projectils en pantalla alhora, una restricció que castiga disparar sense mirar.¹

Quan una moto recull un Atoller, la víctima parpelleja mentre el captor enfila el marge del camp. Destruir la moto l’allibera il·lesa i la retorna a l’Atoll; arribar tard significa perdre-la. Aquesta seqüència és la millor part del disseny perquè enllaça informació, ruta i conseqüència: cal decidir si travesses l’escena per rescatar algú o acabes primer amb una amenaça més pròxima.¹

Un impacte no atura l’acció: el trimarà parpelleja i queda invulnerable durant uns instants. Aquesta treva permet sortir d’un embolic, però la poca separació visual entre objectius, enemics i trets fa que alguns contactes semblin arbitraris. La dificultat prové tant de prioritzar bé com de desxifrar què està passant.¹

Controls que convé dominar

Els enemics ordinaris formen una escala llegible sobre el paper: Smokers, Berserkers, Thrashers i Seekers són progressivament més ràpids i valen 100, 200, 300 i 400 punts. Les llanxes patrulleres, anomenades «PT Boats» al joc, apareixen si tots els Atollers han estat capturats i no donen punts. Els taurons rastrejadors («Tracker Sharks»), en canvi, són indestructibles: una alarma n’anuncia l’arribada i els trets només els poden alentir.¹

El manual proposa dues idees útils. Envestir les parets de l’Atoll elimina obstacles, mentre que derrapar i disparar en angle permet escombrar una zona amb els projectils. Totes dues tècniques aprofiten el moviment del vaixell, però cap no resol la pobresa del camp: dominar Waterworld significa aprendre a extreure precisió d’una escena que comunica poc.¹

Cada ronda comença amb un Atoller addicional i acaba quan cau l’últim enemic. Aleshores la càmera puja a una vista aèria, mostra la situació del camp i passa al recompte de bonificacions. La transició separa bé la urgència del combat del moment de valorar què s’ha conservat.¹

Enola dona continuïtat a aquesta successió. Si acaba segura, el seu multiplicador creix fins a ×8 i amplifica la bonificació; si és capturada, torna a ×1. Salvar tots els Atollers i complir condicions especials afegeix punts, mentre que cada 25.000 punts concedeix una vida extra. Per tant, una mala persecució perjudica tant el present com el rendiment de les rondes futures.¹

La modalitat d’un a nou jugadors és menys espectacular del que suggereix la xifra. Amb la partida en pausa, cada pulsació d’A afegeix un jugador, i els torns canvien entre rondes. És una competició alterna de puntuacions, no una batalla simultània; pot funcionar en grup, però també multiplica les esperes i no modifica les regles.¹²

Waterworld no és només un joc tenyit de vermell: les dues pantalles del Virtual Boy presenten perspectives lleugerament separades perquè el visor construeixi profunditat. El trimarà ocupa un pla pròxim i les motos es distribueixen cap a l’horitzó. L’efecte ajuda a suggerir distància, però no compensa unes siluetes minúscules ni amplia l’àrea de maniobra.²⁵

Abans de jugar cal ajustar la distància interpupil·lardistància interpupil·lar (IPD): Separació entre els centres de les pupil·les; el dial del Virtual Boy adapta les dues imatges estereoscòpiques a aquesta distància. amb el dial IPD i afinar la nitidesa amb el lliscador FOCUS. La pausa automàtica, activada per defecte, interromp la partida al cap d’uns quinze minuts. El manual també indica que cal abandonar l’ús davant mareig, nàusees, cansament o molèsties oculars: aquesta edició depèn d’un maquinari que exigeix preparació i descans.¹

El comandament de la consola està ben aprofitat: els dos gallets faciliten disparar, avall obre la vista aèria i la pausa concentra els ajustos i permet afegir jugadors. Tanmateix, les nombroses alternatives per impulsar el trimarà no generen accions diferents. El sistema és accessible, però queda lluny d’explotar tota la simetria del comandament.¹

Avui, la millor defensa de Waterworld és la relació entre rescat i aposta. Enola obliga a mirar més enllà del blanc immediat, i la deriva dona un punt d’ofici a cada tret ben orientat. Durant unes quantes rondes, protegir una figura fràgil mentre tot llisca cap al marge produeix una tensió clara i poc habitual.

Aquesta virtut no amaga els límits. La varietat d’enemics augmenta la velocitat i l’agressivitat, però el camp, l’objectiu i el ritme canvien poc. La música i la transició aèria aporten més caràcter que les figures vermelles, que sovint redueixen una persecució tàctica a una col·lisió de taques.⁵

És recomanable per a qui vulgui estudiar el catàleg de Virtual Boy, gaudeixi perseguint puntuacions i accepti sessions breus amb repetició severa. No és una bona porta d’entrada per a qui busqui una aventura basada en la pel·lícula, varietat d’escenaris o lectura visual impecable. Hi ha una idea digna de rescat; el joc, com els seus Atollers, no sempre arriba sa i estalvi a la riba.

L’exemplar documentat és un cartutx nord-americà en anglès, identificat com VUE-VWEE-USA i publicat el 21 de desembre de 1995. La capsa, el cartutx i el manual formen una edició inequívocament lligada al Virtual Boy. La classificació exterior K-A indicava «Ages 6+», encara que l’avís interior de maquinari prohibia l’ús als menors de set anys.³¹

El manual, imprès al Japó, dedica més espai del que sembla a explicar enemics, puntuacions, tècniques i ajustos oculars. També conserva una petita contradicció històrica entre la classificació d’edat de la capsa i l’advertència del visor. Més que un extra ornamental, és la peça que permet entendre un joc que a la pantalla explica molt poc.¹

Els crèdits atribueixen el disseny i la programació a Jason Plumb i Steve Woita, i el disseny i l’art principal a Shane Moura. Jon Dunn figura com a responsable de so i música; a GameFAQs també hi figura la variant Jonathan Dunn. Ocean of America va reunir així un equip compacte per adaptar la llicència al maquinari estereoscòpic de Nintendo.¹⁴

La solució escollida no intenta reproduir tota la pel·lícula. Concentra el conflicte en un espai, una embarcació i una població que pot desaparèixer pel marge. Aquesta reducció dona coherència mecànica a la llicència, però també explica per què l’experiència s’esgota aviat: el concepte inicial gairebé coincideix amb el joc complet.¹

La ressenya de Nintendo Life publicada el 2009 va assenyalar l’espai reduït, la repetició, la poca varietat i els gràfics difícils de llegir com a defectes centrals. Alhora, va destacar la transició aèria entre rondes, l’augment gradual de dificultat, la deriva del vaixell i la música. És un balanç convincent perquè aquestes virtuts no neguen la pobresa estructural; simplement expliquen per què la partida no és buida del tot.⁵

Considerat avui, Waterworld interessa més com a disseny incomplet que com a tresor ocult. El multiplicador d’Enola demostra que una regla petita pot donar memòria a una sèrie de rondes, mentre la mala llegibilitat mostra com una interfície pot desfer aquesta tensió. No cal convertir-lo en clàssic per reconèixer la lliçó: fins i tot un mar infinit pot quedar petit si totes les decisions passen al mateix racó.