Mario Clash a Virtual Boy: una closca travessa la profunditat

La història és deliberadament mínima. Uns invasors ocupen la torre Clash House, un edifici de plataformes estretes i canonades, i Mario ha de fer-los fora. Aquesta excusa converteix cada cambra en un petit tauler de combat: no hi ha viatge, conversa ni gir argumental que aparti l’atenció de la neteja del nivell.¹

El Koopa ocupa una posició més interessant que la resta del repartiment: és enemic, recurs i rellotge tàctic. Després de ser trepitjat ofereix la closca, però es recupera si el deixes prou temps. Això impedeix tractar-lo com una caixa de munició immòbil i t’obliga a decidir quan explotar-lo i quan conservar-lo viu.¹

La creueta esquerra mou Mario, l’orienta cap al davant o cap al darrere i, combinada amb L, el fa córrer. B i R fan saltar Mario. Amb una closca a les mans, A la llança cap on mira Mario; la creueta dreta permet dirigir-la lateralment o enviar-la a l’altre pla. Els controls separen moviment i punteria, una decisió adequada per a sales amb amenaces en dues profunditats.¹

La informació visible converteix el tret en una decisió. El temps, les vides, el número de nivell i el comptador de bolets comparteixen pantalla amb la posició dels enemics. Un blanc alineat pot caure ara; un Sidestepper rebutja la closca amb les pinces i cal atacar-lo per l’estómac; Big Boo no rep impactes mentre és transparent. Mirar precedeix disparar.¹

Alguns enemics necessiten dos impactes: el primer els atordeix o exposa, i el segon els elimina. D’altres salten, llancen boles de ferro, es multipliquen o amaguen el punt feble. Quan només queda un adversari, accelera. La sala, doncs, s’estreny just quan sembla resolta, i una mala trajectòria pot malbaratar temps i posició.¹

Una closca disparada al pla oposat pot tornar rebotada. Si l’atrapes repetidament, comença a brillar i guanya abast, de manera que una defensa precisa es transforma en una arma per arribar a enemics llunyans. El premi demana exposar Mario a la trajectòria de retorn; fallar la recepció trenca la preparació i deixa la sala sense el projectil millorat.¹

La ruta més segura neteja blancs d’un en un; la ruta valuosa espera que diversos enemics comparteixin una línia de tir. Aquesta tensió dona sentit tant a l’angle del llançament com al moment d’executar-lo.

Mario Clash conté 99 nivells, però només els nivells de l’1 al 40 es poden escollir com a punt de partida des del menú. També hi pots consultar les millors puntuacions i ajustar la brillantor. Aquesta llibertat és útil per practicar, però debilita la sensació d’ascens: bona part del primer tram es pot visitar sense haver-lo conquerit.¹⁶

Cada enemic derrotat fa baixar el comptador de bolets. Quan arriba a zero, apareix un bolet que activa Fever TimeFever Time: Potenciació temporal de Mario Clash en què una closca derrota qualsevol enemic d’un sol impacte i la puntuació es duplica fins que Mario comet una errada.: qualsevol enemic cau amb una sola closca i els punts es dupliquen. L’efecte acaba quan Mario comet una errada. No és només una recompensa; és una invitació a accelerar i assumir riscos mentre la sala ha perdut temporalment les seves defenses.¹

Determinades fases obren Bonus Chance, una prova separada centrada a recollir monedes. Cada moneda augmenta la recompensa i obtenir-les totes concedeix una vida extra. El canvi d’activitat alleugereix el combat sense abandonar la precisió espacial: ara la ruta importa més que l’angle d’atac, i la perfecció té un premi tangible.¹

Les vides també arriben mitjançant la puntuació, però la seqüència documentada varia segons la regió. El manual nord-americà comença als 50.000 punts, continua als 100.000 i esmenta llindars successius sense concretar-los; el manual japonès enumera també 20.000 punts com a primer llindar. No es pot universalitzar cap de les dues seqüències com si fos comuna a totes les edicions.¹²

Mario Clash no és una conversió que afegeixi la profunditat després: va ser concebut al voltant del Virtual Boy. Abans de jugar, el manual demana ajustar la distància interpupil·lardistància interpupil·lar (IPD): Separació entre els centres de les pupil·les. El Virtual Boy permet ajustar-la per alinear correctament les dues imatges estereoscòpiques. i l’enfocament; el menú també regula la brillantor. Durant una pausa, SELECT permet tornar a la pantalla d’ajust. La consola participa en la sessió tant com el comandament.¹

La pausa automàtica està activada per defecte. Després d’uns quinze minuts de joc continu o en completar una fase, el programa mostra una pantalla de descans que es pot abandonar amb START. És una funció sensata per a un visor que aïlla els ulls, però també recorda que una cadena llarga de nivells i el maquinari original no formen una parella especialment còmoda.¹

El vermell sobre negre separa bé les siluetes i fa llegibles canonades, cornises i trajectòries, però redueix la varietat visual. L’estereoscòpia, en canvi, té una funció precisa: ajuda a distingir els dos plans que els llançaments i les canonades connecten. El joc guanya informació espacial, no pas un món més ric; aquesta disciplina és alhora el seu encert i el seu sostre.

Avui funciona millor com un joc de puntuació que com una campanya per devorar. Una sessió curta permet aprendre un punt feble, practicar recepcions de rebot i buscar un llançament que travessi diversos enemics. En aquest marc, la repetició deixa de ser una promesa incomplerta d’aventura i es converteix en un banc de proves per afinar decisions petites.

La virtut principal és que la profunditat altera què fas: mires dos plans, tries una trajectòria i assumeixes el risc de recuperar la closca. El límit important és que gairebé totes les variacions tornen al mateix verb. Nous enemics i disposicions compliquen la pregunta, però la resposta continua sent saltar, recollir i llançar.

És recomanable per a qui gaudeix dels arcades metòdics, dels marcadors i de repetir una sala fins a entendre-la. Resultarà menys atractiu per a qui espera l’exploració, la varietat de moviments o el ritme expansiu d’un Mario de plataformes. Juga-hi per dominar una closca en dues profunditats, no per recórrer un regne: la torre és estreta, però el tret encertat arriba lluny.

L’edició japonesa va aparèixer el 28 de setembre de 1995 amb el codi VUE-VMCJ-JPN. La data nord-americana queda situada entre el 30 de setembre i l’octubre del mateix any, sense un dia únic confirmat. Tampoc no hi ha un codi de producte nord-americà unànime: la documentació conserva les variants VUE-VMC-USA, VUE-VMCJ-USA i VUE-VMCE-USA.³⁴⁶¹

Nintendo va publicar Mario Clash i el desenvolupament s’atribueix habitualment a Nintendo R&D1. Els crèdits personals disponibles, però, no identifiquen formalment l’estudi, de manera que l’autoria corporativa no es pot donar per definitivament resolta. El joc concentra gairebé tota la proposta en poques accions, regles llegibles i l’ús dels dos plans del Virtual Boy.⁴⁵

La transcripció de crèdits atribueix la producció a Gunpei Yokoi; la direcció, a Toru Osawa i Hiroyuki Kimura; la programació, a Tsutomu Kaneshige, Yoshinori Katsuki i Katsuya Yamano; el so, a Ryoji Yoshitomi, i la producció executiva, a Hiroshi Yamauchi. Com que es tracta d’una transcripció col·laborativa, aquests càrrecs són informatius però no resolen l’autoria corporativa.⁵