The Castle per a SG-1000: cada clau obre una ruta i tanca una alternativa

El rei dimoni Mephist segresta la princesa Margarita i la reclou al castell de Grokken. Cap dels joves que s’hi havia aventurat no havia tornat, però Rafael, príncep d’un país veí, decideix entrar-hi. El manual el descriu com una mica poruc però perseverant: una caracterització modesta, coherent amb un heroi que no ataca directament i sobreviu gràcies al moviment i a l’enginy. Mephist no mostra la cara; envia cavallers, guerrers, mags, bisbes, bèsties carnívores i flames. Les fades del bosc també són captives. Rescatar-ne una pot revelar on és Margarita, de manera que el conte de rescat no és només decoració: converteix un personatge secundari en una pista viva dins el laberint.²

El comandament mou Rafael a esquerra i dreta. El botó de salt el fa pujar verticalment, i combinar-lo amb una direcció produeix una trajectòria diagonal. Davant d’un enemic, primer n’observes el desplaçament; després tries l’alçada i la direcció; finalment assumeixes el risc de caure on no toca. Qualsevol contacte amb un subordinat o unes punxes pot matar Rafael. L’altre botó alterna la velocitat normal i l’accelerada. Accelerar escurça esperes en ascensors i travessies conegudes, però deixa menys marge per afinar un salt. La lentitud, doncs, no és només una tara tècnica: facilita l’observació dels patrons. El problema apareix quan el joc et fa repetir massa sovint trajectes que ja has resolt.²⁴

Les sales es resolen manipulant-ne el mobiliari. Pots empènyer maons o deixar-los caure damunt d’un enemic; olles, barrils, caixes fortes i espelmes també poden servir per derrotar-lo. Maons, olles, barrils i caixes fortes, a més, es poden apilar per construir una alçada provisional. L’acció revela què es mou i què bloqueja; la decisió és emprar una peça contra l’enemic o conservar-la com a plataforma. Una mala empenta pot tancar l’accés que volies obrir. L’ascensor transporta Rafael i objectes; les politges permeten moure maons i altres peces. Si una paret atrapa Rafael o un objecte durant el trajecte de l’ascensor, els aixafa. L’aigua exigeix prudència, encara que una bombona d’oxigen concedeix protecció temporal mentre Rafael parpelleja. El raig làser reserva una sorpresa més estranya: travessar-lo també atorga invulnerabilitat temporal. El joc premia provar les regles, fins i tot quan l’aspecte d’un element suggereix perill.²

La partida comença amb cinc vides. N’obtens una en superar cada nou múltiple de 10.000 punts i una altra amb una ampolla d’aigua de vida. Si una sala queda irresoluble, cal mantenir premuts tots dos botons durant uns quatre segons: Rafael sacrifica una vida i els maons i les olles recuperen la disposició inicial. Per continuar, espera que el missatge «GAME OVER» s’hagi escrit completament i prem de nou els dos botons. La partida recomença amb cinc vides, una concessió important en una aventura tan propensa a l’assaig i error.²

Les sis classes de portes exigeixen claus del mateix color. Cada porta oberta gasta una clau i sovint obliga a retrocedir si la sala següent no aporta el que esperaves. El mapa mostra la posició o el progrés, però no assenyala les claus. És una ajuda d’orientació, no una solució: el que recordes del recorregut continua sent la millor eina. El manual defineix la victòria com arribar a Margarita i recomana no deixar-se distreure només per la puntuació. Les fades introdueixen un fil de progressió més concret: la guia de SG-1000 explica que dues proporcionen claus vermelles necessàries abans de la cambra final, mentre el manual n’amaga expressament la funció.²⁶

La puntuació ofereix una progressió paral·lela. La creu val 200 punts, l’anell 400 i els lingots 800, però acumular tresors pot apartar-te del rescat. La millor pista estratègica del manual és gairebé una declaració editorial: prioritza arribar a Margarita. En un joc ple d’objectes brillants, saber què no cal perseguir també forma part del trencaclosques.²

En aquesta edició de The Castle, el comandament integrat de la SG-1000 controla el joc directament. El manual també documenta JOYPAD 1 per a la SG-1000 II i JOY-1 per a l’SC-3000 i la Sega Mark III. Amb un SK-1100 connectat a la SG-1000 o a la Mark III, el teclat ofereix funcions equivalents: HOME/CLR alterna l’acceleració i INS/DEL executa el salt. No és un mode diferent, sinó una altra interfície per a les mateixes decisions. La presentació és austera però funcional. Les sales ocupen una pantalla sencera, els colors separen portes i claus, i el panell informa de puntuació, rècord, vides i inventari. L’edició construeix una xarxa de cent sales amb recursos modestos, encara que paga aquesta ambició amb animació pausada i molta reutilització visual.²

Avui, la millor virtut de The Castle és la coherència entre exploració i trencaclosques. Les claus no són simples permisos: representen rutes possibles, i cada objecte desplaçable pot ser arma, escala o error. Quan una sala encaixa, la satisfacció no prové dels reflexos purs, sinó d’haver llegit l’espai i previst la conseqüència d’una empenta.

També cal acceptar algunes molèsties. El moviment pausat fa pesats alguns retorns, la mort instantània castiga una topada mínima i la informació escassa obliga a prendre notes o construir un mapa mental. L’acceleració alleuja les esperes, però no cura el problema de fons: repetir una ruta coneguda continua consumint temps.

És recomanable per a qui gaudeix explorant sense fletxes, provant regles i refent plans. Qui busqui plataformes ràpides, combat directe o una aventura que sempre indiqui el següent objectiu probablement hi trobarà més desgast que misteri. Cal jugar-hi amb paciència, paper a prop i voluntat de rectificar: al castell, perdre’s no interromp la partida, sinó que n’és la gramàtica.

El manual japonès és una peça especialment útil d’aquesta edició. La portada indica que és per a un jugador i que el cartutx té 32 KB de ROM i 8 KB de RAM; a dins, vint-i-quatre pàgines expliquen personatges, controls, enemics, claus, tresors i mecanismes. També inclou un SCOREBOOK en blanc per anotar nom, data i puntuació, rastre físic d’una època en què el registre de la partida continuava fora de la consola.²

La il·lustració de la coberta està acreditada a «Meruhen Maker». Els crèdits impresos atribueixen © ASCII Corporation 1985 i © Sega 1986, i la contracoberta conserva les dades corporatives i de servei de Sega Enterprises. Caixa, manual i programa documenten així una relació editorial més matisada del que suggeriria atribuir tot el treball tècnic a una sola empresa.²

L’obra original correspon a ASCII i la publicació del cartutx de SG-1000, a Sega. Les responsabilitats exactes de l’adaptació no es poden determinar: el manual diferencia els drets de 1985 i 1986, mentre Sega Does atribueix l’adaptació a Sega. Presentar una autoria tècnica més precisa convertiria una discrepància real en una certesa inventada.²⁴

Sega cataloga The Castle entre el programari de SG-1000 de 1986, amb codi G-1046, gènere comercial Action i preu de 5.000 iens. Més que l’etiqueta de gènere, allò que el distingeix dins el catàleg és l’escala: cent sales connectades i una progressió basada en memòria i claus, lluny d’una partida arcade autosuficient.¹

La valoració retrospectiva de Sega Does destaca precisament la contradicció que encara sosté el joc: és lent i té una paleta de colors limitada, però la mida i l’estructura no lineal resulten ambicioses per a la màquina. La ressenya considera que el ritme deliberat ajuda a dominar el salt, tot i admetre la lentitud. És una lectura convincent si no s’oblida l’altra meitat: observar millor no fa menys feixuc tornar per cinquena vegada a la mateixa porta.⁴