Super Tank per a SG-1000: disparar lluny obliga a mirar més enllà del front

El manual presenta Heavy Metal com un supertanc estratègic llançat contra una xarxa d’enemics i instal·lacions. No desenvolupa una guerra, un país ni personatges humans: el relat és la mateixa ofensiva. Jailog n’és el punt final, amb set nuclis d’energia, un nucli principal i una carcassa que només queda vulnerable després d’anul·lar-los.¹

Heavy Metal es mou en vuit direccions. Prems un botó per disparar la metralladora i, si el mantens premut, aconsegueixes foc continu; per preparar el canó, has de prémer tots dos botons alhora. Aquesta distinció és important: la metralladora resol amenaces pròximes sense consumir obusos, mentre el canó reserva la força decisiva per a bases i objectius llunyans. El tir remot demana una petita cerimònia. Primer detectes una base al radar, després mous la mira horitzontalment, la fas pujar mantenint els dos botons i dispares quan els deixes anar. El procés et deixa pendent de la interfície mentre el camp continua sent hostil; encertar estalvia una aproximació perillosa, fallar malbarata munició limitada.¹

El lateral concentra la puntuació màxima, la puntuació de cada jugador, el nombre de vehicles disponibles, els obusos restants, el radar, els indicadors de bases i la mira. Recollir la icona de munició afegeix un projectil. Aquesta economia converteix cada base en una pregunta: gastar ara per atacar i explorar, o acostar-s’hi amb la metralladora i assumir més risc. Les amenaces no comparteixen conducta. Només la variant més ràpida de Jatton persegueix Heavy Metal; l’altra és més lenta i totes dues ataquen. Attacky entra des de dalt escampant projectils, Imiteed accelera després del primer impacte i Goat intenta envestir sense disparar. La varietat força a prioritzar trajectòries, no només a mantenir premut el foc.¹

Les bases també demanen mètodes diferents. La Big Cua, una base gran formada per quatre blocs, exigeix deu impactes de metralladora per destruir-ne cadascun, però un obús ben centrat n’elimina un de cop. Algunes bases petites no apareixen al radar, i les barreres maten per contacte fins que elimines els tancs d’energia vinculats: la interfície ajuda, però mai no explica tot el perill.¹

L’ofensiva encadena desert, pedrera, zona de bases, bosc, mar, autopista i sectors de barreres. No són decorats intercanviables: l’aigua i els murs estrenyen rutes, les instal·lacions fixen objectius i les barreres obliguen a cercar la font d’energia corresponent. El moviment general cap amunt dona orientació, però cada tram modifica l’espai segur. La partida comença amb dos Heavy Metal de reserva. Arribar als 40.000, 70.000, 200.000, 500.000 i 900.000 punts et concedeix vehicles addicionals; perdre’ls tots acaba la partida. Això recompensa la constància, però els primers reforços arriben prou lluny perquè l’aprenentatge de la punteria i dels obstacles tingui un cost sever.¹

La partida admet una o dues persones en modalitat alterna: juguen per torns, no simultàniament. Cada participant té assignats els seus controls i la seva puntuació; el segon espera el seu torn en lloc d’afegir un altre tanc al camp. És una competició domèstica per relleus més que una ofensiva compartida.¹

L’edició estudiada és la Sega My Card japonesa per a SG-1000. En una SG-1000 o una SC-3000, aquesta targeta necessita el Card Catcher, un adaptador venut per separat. El manual ordena apagar la màquina abans d’inserir o retirar el suport, un detall físic essencial per entendre què comprava realment el jugador. El mateix manual també presenta l’SG-1000 II com a compatible i descriu el teclat SK-1100 i diversos joysticks. A Sega Mark III, en canvi, la Sega My Card s’insereix directament a la ranura de targetes. Totes aquestes indicacions concerneixen l’ús del mateix suport; no converteixen l’SG-1000 II, l’SC-3000 o la Mark III en versions analitzades aquí. A l’SG-1000, el comandament del primer jugador forma part de la consola i el segon participant utilitza el connector corresponent.¹

Avui, la millor manera d’entrar-hi és tractar cada obús com una decisió de ruta. Consulta el radar, centra els trets contra bases grans i aprofita el vol del projectil per memoritzar allò que espera més amunt. Contra una Big Cua, un impacte precís estalvia deu trets de metralladora; davant una barrera, buscar l’energia és més intel·ligent que insistir contra el mur.¹

Aquesta capa d’anticipació és prou peculiar per despertar curiositat, però no resol els problemes globals de ritme. L’allau enemiga, el control pesant i la possibilitat d’esquivar bona part del combat fan que el trajecte oscil·li entre saturació i buit. Quan el joc exigeix lectura, funciona; quan només insisteix, desgasta.

És recomanable per a qui gaudeixi de desxifrar controls antics, administrar munició i intentar superar la pròpia marca sense continuacions després de perdre totes les reserves. Qui busqui mobilitat fina, cooperació real o una progressió sempre significativa hi trobarà més fricció que recompensa. Super Tank no és una joia amagada, però el seu canó converteix l’horitzó en una arma, i aquesta idea encara mereix un tret ben calculat.⁵

El catàleg oficial situa Super Tank l’any 1986, en format Sega My Card i amb un preu original de 4.300 iens. Portada, contraportada i llom formen una edició japonesa compacta: la il·lustració ven una guerra futurista molt més exuberant que els camps blaus, verds i grisos representats durant la partida.²

El manual no es limita a explicar botons. Inclou dues pàgines de llibre de puntuacions per anotar nom, data i marca, un consell estratègic del Professor Asobin i una promoció que permetia obtenir un portatargetes reunint quatre cupons. Són rastres d’una cultura de puntuació, perifèrics i col·lecció inseparable del suport físic.¹

Sega situa el joc l’any 1986, però adverteix que molts programes d’aquell període no tenen una data exacta establerta. El primer número de Sega JoyJoy, publicat l’agost de 1986, ja anunciava Super Tank entre el programari disponible. Aquesta fita permet confirmar que aleshores ja era al mercat, però no determinar-ne el dia o el mes de llançament.²³

Els crèdits disponibles només permeten atribuir a Sega el desenvolupament i l’edició; no identifiquen qui va assumir individualment el disseny, la programació, els gràfics o la música.⁶

SegaDoes critica amb duresa la resposta dels controls, l’arribada incessant d’enemics i la facilitat per deixar enrere bona part dels enemics del recorregut. També afirma que el joc no té objectius, però Jailog constitueix una meta explícita. El problema real és que molts combats previs es poden evitar i contribueixen poc a l’avenç cap a la fortalesa.⁵

La consideració posterior ha de conservar aquesta contradicció. Super Tank conté una mecànica de reconeixement notable i un recorregut amb més regles i obstacles dels que revela un primer contacte; alhora, no sempre converteix aquests elements en decisions satisfactòries. El resultat és interessant d’explicar, esquerp d’aprendre i difícil de recomanar sense reserves.