Elevator Action per a SG-1000: baixar trenta plantes sense oblidar cap porta

L’argument és deliberadament prim: un espia s’infiltra tot sol en l’edifici d’una organització enemiga, roba documentació secreta i ha d’escapar amb el seu cotxe. El manual converteix els guardes en assassins professionals disfressats, però el joc els redueix a una funció clara: aparèixer als passadissos, disparar i obligar-te a abandonar una trajectòria segura.¹

El cotxe espera al primer soterrani com una promesa visible, no com un gir argumental. Aquesta simplicitat afavoreix el disseny: terrat i vehicle defineixen els dos extrems d’una ruta, mentre les portes vermelles hi introdueixen desviacions obligatòries. El protagonista no necessita biografia; el caracteritzen la seva mobilitat limitada i la capacitat de convertir l’edifici en una arma.

Amb el comandament, esquerra i dreta fan caminar l’espia, avall l’ajup i amunt el torna a posar dret. El botó 2 dispara i el botó 3 salta; l’espia pot disparar dret, saltant o ajupit. Ajupir-se esquiva bales, però impedeix caminar. Un salt lateral llarg s’ha de preparar mantenint la direcció abans de prémer el botó i, un cop a l’aire, la direcció només pot canviar cap al costat on mira el personatge. Els ascensors alteren les regles: des de la cabina pots governar el moviment i saltar, però no ajupir-te; damunt del sostre pots disparar, saltar i ajupir-te, però la cabina es mou sola. Així, l’ascensor és cobertura mòbil, trampa i arma segons on esperis.¹

Cada porta vermella exigeix col·locar-se sobre la marca del terra i prémer en direcció a l’entrada. Mentre s’obre o es tanca, les bales no poden matar l’espia; en sortir, obtens 500 punts, la porta es torna blava i la marca desapareix. Aquest breu refugi permet travessar un passadís sota foc, però entrar massa aviat també pot deixar-te davant d’un enemic quan s’acaba la immunitat.¹

Els llums ofereixen una segona manera de manipular l’escena. Un tret els fa caure i apaga temporalment l’edifici. L’espia, els guardes, les bales i les portes importants continuen visibles, mentre eliminar guardes amb pistola o amb un cop de peu concedeix més punts. La foscor no serveix per amagar-se: canvia el risc econòmic del combat i obliga a llegir un decorat menys explícit.¹

La partida comença amb tres vides i en concedeix una altra als 10.000 punts. Morir per un tret, un buit o un ascensor no sempre esborra tot el progrés: normalment es reprèn prop de la planta de la mort, però entre la quarta planta i el soterrani es torna a la cinquena. Aquesta excepció endureix precisament el tram final, quan la ruta ja sembla resolta.¹

El manual divideix l’edifici en cinc sectors. Les plantes 30–21 tenen passadissos estrets; les 20–16 introdueixen escales mecàniques; les 15–11 romanen a les fosques; les 10–8 acumulen portes; i les 7–1 formen un entramat de cinc ascensors. No són nivells separats, sinó canvis de gramàtica dins d’un mateix descens continu.¹

Les escales mecàniques ofereixen un respir peculiar. Cal situar-se a la marca d’entrada i ordenar el moviment vertical; després, el trajecte és automàtic i els guardes no ataquen. En canvi, trigar massa activa una alarma que torna els enemics més agressius fins al final de la ronda o de la partida. Aturar-se a puntuar pot convertir la resta del recorregut en una persecució.¹

La modalitat de dos jugadors és alterna: cadascú afronta la seva missió i compara la puntuació, sense cooperació simultània. En completar una ronda, el joc concedeix una bonificació igual al número de ronda multiplicat per 1.000 i torna a plantejar el descens amb una pressió superior. La progressió és resistència, coneixement de ruta i rècord, no descoberta d’una successió de mapes nous.¹⁴

La versió examinada és la My Card japonesa C-55, publicada per Sega el 1985 amb un preu original de 4.300 iens. La pantalla de títol conserva una distinció precisa: el joc original correspon a Taito el 1983 i la reprogramació a Sega el 1985. Aquesta formulació evita atribuir a la conversió crèdits agregats d’altres plataformes.²¹

La SG-1000 no accepta la targeta tota sola: necessita el Card Catcher C-1000. El mateix passa amb SC-3000 i SG-1000 II, mentre que Sega Mark III incorpora una ranura directa i manté compatibilitat amb el programari anterior. És una edició físicament prima, però l’adaptador forma part inseparable de l’ús del maquinari a la consola original.³

La conversió manté el descens vertical, les portes obligatòries, els ascensors perillosos, els llums destructibles i les rondes successives. A SG-1000, la combinació continua fent que memoritzar el recorregut importi tant com disparar: la ruta pesa més que l’espectacle.¹

Avui encara funciona perquè l’objectiu i el decorat són la mateixa cosa. Cada planta mostra la distància recorreguda, cada porta altera la ruta i cada ascensor pot obrir o tancar una sortida. Quan una bala obliga a ajupir-se davant d’una cabina en moviment, el joc produeix una tensió que no depèn de grans animacions ni d’una narració extensa.

També cal acceptar-ne els límits. El salt exigeix anticipació, la resposta no admet gaire improvisació i les rondes reciclen l’estructura en lloc d’oferir un final. Si trigues massa, l’alarma intensifica els atacs dels guardes fins al final de la ronda o de la partida. Qui busqui una aventura variada o un control permissiu hi trobarà fricció; qui gaudeixi dominant una ruta curta hi trobarà matisos.¹

La recomanació és directa: val la pena per a jugadors disposats a aprendre regles espacials i perseguir una execució més precisa, no per a qui vulgui avançar sense repetir. El millor d’Elevator Action a SG-1000 apareix quan deixes de tractar l’ascensor com un simple transport. Baixar és fàcil; baixar sense deixar cap porta enrere és el joc.

La presentació física explica una etapa molt concreta de Sega. La targeta s’havia de conservar dins la funda, sense doblegar-la, mullar-la, ratllar-la ni exposar-la a calor o dissolvents. El manual fins i tot promocionava un portatargetes que es podia obtenir reunint quatre cupons de la línia My Card: suport, instruccions i fidelització comercial formaven un sol objecte.¹

El llibret inclou també un full SCOREBOOK amb quinze espais per anotar nom, data i puntuació. No és una curiositat desconnectada: completa un joc estructurat en rondes successives, concebut perquè cada intent alimenti el rècord següent.¹

La pantalla de títol identifica Taito amb el joc original de 1983 i Sega amb la reprogramació de 1985, però no hi mostra crèdits individuals de programació o disseny. Per tant, el crèdit segur d’aquesta conversió és corporatiu: Taito per l’original i Sega per la reprogramació.¹

El catàleg històric oficial de Sega classifica C-55 dins de 1985, però adverteix que molts títols no tenien una data formal i que la llista els ordena segons el copyright dels paquets. Per això no resol la discrepància: Gavas situa el llançament al novembre de 1985 i Guardiana, a l’octubre. Precisar un dia o presentar un dels dos mesos com a indiscutible seria inventar certesa.⁵⁶²